Barcelona, 5 de juliol de 1392. Fa 630 anys. Concloïen les obres de construcció de la primera Casa de la Llotja, que havia estat edificada sobre la línia de la costa. L’actual situació d’aquell edifici, separat de la mar pel barri de la Barceloneta, ens explica que durant els darrers segles la línia de la costa —a Barcelona, i també a Catalunya— s’ha vist substancialment alterada. La Barceloneta, que durant l’Edat Mitjana era sota l’aigua del port primigeni, no és l’únic cas. Les fonts documentals medievals, sobretot la documentació cartogràfica, ens revela que, a Tarragona, l’antic port romà havia quedat cobert i arruïnat. O que el Delta de l’Ebre pràcticament no existia, i les ones del mar picaven contra les parets del far d’Amposta. La línia de la costa catalana fa segles que es mou. Però, per què? Per quins motius?
El cas de Barcelona
La documentació medieval revela que a Barcelona, a principis del segle XIII, la línia de la costa (és a la dir, la platja), discorria pel damunt dels actuals passeigs de Colom, d’Isabel II, del marquès de l’Argentera i entre els carrers de Pujades (al nord) i de Ramon Llull (al sud). Durant l’Edat Mitjana, l’actual façana marítima de Barcelona no existia. O era una zona inhòspita i insalubre; o, directament, era sota del nivell de l’aigua. Per exemple, l’espai que ocupa el mercat de la Barceloneta era un domini dels peixos; i el que ocupa el cementeri del Poble Nou, era una zona erma de dunes i d’aiguamolls que s’inundava quan es desbordaven les rieres o quan les llevantades espenyien l’aigua del mar cap a l’interior. Més enllà, en direcció al riu Besos, s’havia format una zona lacustre molt inestable que només s’aprofitava com a terreny de pastura dels ramats.
La Barceloneta
En canvi, les imatges que tenim de la Barcelona dels segles XVII i XVIII ja ens mostren, clarament, l’existència de la península sobre la qual s’edificaria la Barceloneta. ¿Què va succeir entre els segles XIII i XVII que explicaria que, de forma natural i espontània, sorgís una àmplia barra de terra que encabiria un barri sencer? El primer que cal tenir en compte és que davant de Barcelona, aproximadament sota l’actual edifici del Museu d’Història de Catalunya, hi havia un illot —anomenat de Maians—, que va contenir bona part dels sediments que els corrents marins desplaçaven, de nord a sud, per la costa de Barcelona. El primer resultat seria la formació natural d’una barra de terra, anomenada “el Morrot”, que uniria el continent (l’actual Pla de Palau) amb aquesta illa. Això va ser entre els segles XIII i XVII i seria l’origen de la Barceloneta.
Per què es va produir aquell moviment de sediments?
La gran qüestió continua sent: ¿per què es va produir aquell colossal moviment de terres? Per explicar aquest fenomen la investigació historiogràfica ha posat molt èmfasi en el fenomen de la desforestació de l’entorn. Efectivament, la Barcelona de principis del segle XIII; que, amb 50.000 habitants, ja era la primera urbs dels estats cristians peninsulars i era una de les grans ciutats de la Mediterrània i del continent europeu; generava una creixent demanda d’aliments que es va traduir en un progressiu arrabassament (conversió de masses forestals en terres de conreu) de les ribes baixes del Besòs (entre Granollers i Sant Adrià) i del pla de Barcelona (entre Horta i Sant Martí) Aquest fenomen es va produir de forma precipitada i massiva; i va provocar una accelerada erosió del terreny. Els corrents fluvials i marins van fer la resta.
El cas de Tarragona
El cas de Tarragona és molt similar. La restauració de la mitra tarraconense (1114), va transformar una ciutat que havia estat abandonada durant quatre segles en la capital eclesiàstica de la corona catalanoaragonesa. Llavors la línia de la costa discorria per la plaça dels Carros i el carrer Reial. Això vol dir que l’actual barri del Serrallo era una zona de dunes i aiguamolls que s’havia format a partir de l’abandonament i la ruïna del port romà (segle V). Com en el cas de Barcelona, la demanda d’aliments provocada per la creixent pressió demogràfica impulsaria la ràpida rabassa de les ribes baixes del Francolí. El resultat seria una progressiva erosió i un accelerat desplaçament de sediments que formaria un petit delta; i que, més a llevant, avançaria la línia de la costa fixant la terra en les velles esculleres romanes. Segles més tard (XIX) sorgiria el Serrallo.
El cas del Delta de l’Ebre
El procés de formació i consolidació del Delta de l’Ebre és el cas més espectacular d’alteració de la línia de la costa catalana. En aquest punt, és important destacar que el Delta és una formació moderna. Les fonts documentals (les dels famosos viatgers i geògrafs grecs antics) revelen que a l’inici de la nostra era (segle I); el Delta no existia. Durant segles, les ones del mar van picar les parets del far que els romans havien construït a l’actual Amposta. Però la cartografia baixmedieval (segle XV) i moderna (segles XVI a XVIII) revela un canvi important en aquella façana costanera: el riu Ebre, en poc més de dos-cents anys, va fabricar una plataforma de terra d’uns quatre-cents quilòmetres quadrats (l’equivalent, aproximat, a la superfície de la comarca del Priorat; o tres vegades l’extensió de la ciutat de Barcelona).
Per què es va formar el Delta de l’Ebre?
El Delta de l’Ebre es va començar a formar durant els segles XIII i XIV. Un mapa de 1482 titulat Hispania Antiqua, obra de Nicola Tedescho i que es conserva a la Cartoteca de Catalunya, ja cartografia una petita illa davant de la desembocadura del riu, que seria el precedent més remot del Delta. La investigació historiogràfica ho atribueix a la colonització i arrabassada medievals de les riberes de l’Ebre i dels seus afluents Segre, Matarranya, Gàllego. Arga i Aragó (segles XII i XIII). Fins i tot alguns historiadors han afirmat que la indústria terrissera medieval de La Rioja, de la Ribera de Navarra i d’Aragó (segles XIV i XV) —que es proveïa de matèria primera a les ribes de l’Ebre—; va efectuar importants moviments de terres que haurien contribuït a l’alliberament i desplaçament dels primers sediments que es van acumular a la desembocadura.
Com es va consolidar el Delta de l’Ebre?
El Delta de l’Ebre es va consolidar a finals del segle XVIII. I la immensa majoria de les investigacions apunten, clarament, a la desforestació dels Monegres, fins llavors el bosc d’alzines més gran d’Europa, com la causa principal. El pretesament il·lustrat comte d’Aranda —aprofitant que el règim borbònic havia liquidat a sang i foc els furs aragonesos (1707) que consagraven la propietat comunal i l’ús pecuari dels Monegres—; va privatitzar aquella immensa terra de pastures i la va arrabassar. Les escasses, però violentes tempestes que assotaven —i que assoten— la regió, van provocar una colossal erosió que explicaria un desplaçament formidable de sediments des de les rieres que solquen els Monegres, a través de l’Ebre, fins a la mar. I, finalment, El dibuix actual de la costa del Delta seria obra de la titànica obra colonitzadora dels pagesos locals del XIX.