Fa uns anys, quan visitava el Festival de Toronto, Liam Neeson li va fer una broma (com aclariria ell mateix més endavant) a un periodista, declarant que ja era el moment d’abandonar el cinema d’acció. Des de llavors, ha estrenat vuit pel·lícules més que podrien incloure’s en el gènere. "Acabo de fer 69 anys i quan el meu agent em passa un guió d’una pel·lícula d’acció li pregunto si qui ens l’ofereix sap l’edat que tinc”, afirmava amb sorna l’actor irlandès fa uns mesos (ara ja ha bufat les 70 espelmes).
Acabo de fer 69 anys i quan el meu agent em passa un guió d’una pel·lícula d’acció li pregunto si qui ens l’ofereix sap l’edat que tinc
Neeson continuava: “Dit això, estic en forma. Si ets el protagonista tens una responsabilitat. Si pràcticament estàs present en totes les escenes, et convé estar en les millors condicions físiques. No dic que m’hagi d’assemblar a l’Arnold Schwarzenegger amb 35 anys, però s’ha de tenir certa resistència. Així que faig els meus petits entrenaments cada dia i em mantinc raonablement en forma”, raonava.
Aquesta setmana arriba a les sales Marlowe, on el nostre home es posa a la pell del mític detectiu privat inventat per l’escriptor Raymond Chandler
Aquesta setmana arriba a les sales Marlowe, on el nostre home es posa a la pell del mític detectiu privat inventat per l’escriptor Raymond Chandler i ja interpretat abans per actors tan rellevants com Humphrey Bogart (El son etern), Robert Montgomery (La dama del lago), James Garner (Marlowe, un detectiu molt privat), Elliott Gould (El llarg adeu), Robert Mitchum (en dues ocasions, Adeu nena i Detective privado) i James Caan (Poodle Springs).
Rodada a Catalunya
Dirigida per Neil Jordan (Joc de llàgrimes, Entrevista amb el vampir), i rodada en diverses localitzacions catalanes (Manresa, Blanes, Sant Cugat o Terrassa) que simulen escenaris de Los Angeles o Tijuana, aquesta nova mirada a les peripècies de l’investigador privat adapta la novel·la La rossa d’ulls negres, amb què John Banville recuperava l’icònic personatge del ja traspassat Raymond Chandler, i situa el protagonista en una trama en la que segueix la pista d’un cadàver no tan mort com sembla, i on s’hi barregen una rica hereva (Diane Kruger), la seva mare que viu de les rendes d’una carrera com a estrella de Hollywood (Jessica Lange), l’amo d’un exclusiu club que amaga més del què ensenya (Danny Huston) o un peculiar narcotraficant (Alan Cumming).
Ens presenta un Philipp Marlowe que investiga, sedueix i és seduït, es pren alguna copeta i es baralla a cops de puny
Amb uns resultats que queden lluny de precedents convertits en clàssics del cinema negre, som igualment davant d’una pel·lícula prou simpàtica per la seva voluntat retro i, alhora desmitificadora. I que ens presenta un Philipp Marlowe que investiga, sedueix i és seduït, es pren alguna copeta i es baralla a cops de puny, és clar, deixant anar, com si es tractés de Danny Glover a Arma letal, allò de “estic massa vell per tot això”. Fa certa gràcia veure el grapat d’escenes que impliquen violència física del protagonista, que no dissimula el seu cansament, probablement fent una picada d’ull a tots aquells que posen en qüestió la deriva que ha pres la carrera de Liam Neeson post-Venjança.
Aquí, a Neeson se’l respecta
Però malgrat els símptomes d’esgotament, Neeson és Neeson, i aquí hem vingut a respectar-lo. Entre d’altres raons, perquè s’ho ha guanyat. No només per títols fonamentals a la seva carrera, des del seu primer protagonista al Darkman de Sam Raimi fins a la referencial La llista de Schindler, passant per Michael Collins (on, per cert, ja el dirigia Neil Jordan), Gangs of New York, Kinsey, Silencio, El Regne del Cel o aquell Love Actually que veiem sí o sí totes les Nit de Nadal.
Liam Neeson ha protagonitzat unes quantes pel·lícules tallades pel mateix patró, algunes amb variants més o menys atractives, sempre explotant la cara violenta, hieràtica i furiosa de l’actor
També, i reivindiquem-ne aquí algunes (poques), per la seva desacomplexada vessant d’action-man, nascuda amb l’inesperat impacte de Venjança (2008). Des d’aquell èxit, Liam Neeson ha protagonitzat unes quantes pel·lícules tallades pel mateix patró, algunes amb variants més o menys atractives, sempre explotant la cara violenta, hieràtica i furiosa de l’actor. Fent d’agent de policia o d’alguna agència d’intel·ligència, de vegades a l’altra banda de la llei. Habitualment retirat, obligat a tornar a l’acció per culpa d’algun conflicte familiar, ja sigui per la mort de la parella o per les seves escasses habilitats paternes. O per totes dues coses. Quasi sempre paranoic. De vegades oprimit per l’espai, ja sigui pujat a un tren o a un avió. I d’altres, potser les millors, fent de les seves en entorns nevats i salvatges.
Les 16 pel·lícules de pitjor a millor
Què millor que fer-vos una guia per triar les pel·lícules d’acció de Lian Neeson i anar sobre segur. Aquí us les ordenem de pitjor a millor.
16. El mediador (2022)
Neeson convertit en un operador no oficial de l’FBI, especialitzat en recuperar agents infiltrats en bandes criminals a prop de creuar un punt de no retorn i passar-se al costat fosc. Esgotat, el nostre home només vol redimir-se del seu desastrós passat familiar i passar temps de qualitat amb la seva neta, aprenent com ser un avi exemplar després de mitja vida gestionant extorsions, explosions i un transtorn obsessiu-compulsiu. Però el desitjat canvi de vida xocarà amb l’assassinat d’una congressista. Sense director, guió, ritme, ni cap voluntat de fer altra cosa que un producte d’usar i llençar a la brossa, El mediador és un barroer fast food sense additius amb olor a seqüela desestimada de la saga Venjança. Terrible.
15. La memoria de un asesino (2021)
Aquí l’amic Neeson és un assassí amb alzheimer i ganes de redimir-se, en una trama de corrupció política i policial, i de tràfic sexual de menors, que viatja de Mèxic als Estats Units. Neeson combat els buits de memòria apuntant-se coses al braç, en una insospitada picada d’ull a Memento completada amb la presència al repartiment de Guy Pearce. Malgrat la voluntat d’oferir algunes variacions interessants als thrillers més convencionals, i de proposar reflexions sobre la moralitat i l’empenediment, la pel·li no aconsegueix apartar-nos dels badalls. A Prime Video.
14. El protector (2021)
Si Cry Macho (la fins ara darrera pel·li com a actor de Clint Eastwood) ja no és un referent gaire lluït, aquesta versió d’Hacendado ho té massa complicat com per deixar cap empremta en l’espectador, per molt fan de Neeson que es pugui ser. L’actor interpreta un solitari ranxer d’Arizona que es converteix en el defensor d’un nen mexicà que mira de sobreviure a la persecució d’una banda d’assassins membres d’un perillós càrtel. Amb una disparada col·lecció de tòpics i un cansament evident d’un Neeson en pilot automàtic, El protector no passa de vehicle perfecte com a banda sonora (baixeta, si us plau) per a una bona migdiada.
13. Un ladrón honesto (2020)
El títol ens deixa clar que Neeson és un dolent més bo que molts bons. El paio és el millor lladre de bancs del país, manté un perfil baix que ha evitat que l’atrapessin, i no s’ha gastat ni un ral dels botins dels seus atracaments: ell roba per sentir-se viu. I un dia va i s’enamora, i llavors decideix que ja en té prou, i que val la pena entregar-se, tornar els calers robats, passar un parell d’anys a la garjola, i viure amb la seva nova xicota sense cap pes a la consciència. Però els agents federals als que entrega els diners resulten ser uns corruptes sense escrúpols. I, és clar, el bo d’en Neeson ha de treure les mans (i les armes) a passejar. Pura sèrie B plena de clixés, tot i que la premissa es passa d’original per caure en el pur deliri. A Prime Video.
12. V3nganza (2014)
A la tercera entrega va la vençuda, de moment i gràcies al cel, i Neeson posa fi a la franquícia que li va canviar la carrera mutant en un Charles Bronson més corpulent però amb la mateixa cara impertèrrita per fer honor al títol després de la mort de la seva soferta ex esposa. Els disgustos s’acumulen a la família de l’antic agent del govern Bryan Mills, que aquí és un perseguidor perseguit en una venjança que no s’aparta ni per un moment de les pautes que marca el clixé. A Disney+
11. El Equipo A (2010)
Un dels directors amb els que millor s’ha entès en Neeson és Joe Carnahan. Però aquest no és el millor exemple, perquè l’adaptació a la gran pantalla de la icònica sèrie dels 80 naufraga per tot arreu. I no és per falta de mitjans, més aviat de màgia: si, al televisiu A-Team, el quartet protagonista supurava química, la versió cinematogràfica de les peripècies d’uns antics militars empresonats per un delicte que no varen cometre però que potser podeu contractar si teniu problemes, compta amb un repartiment que no s’aguanta per enlloc. I ni la solvència habitual de Liam Neeson pot amb el record de George Peppard i el seu puret, m’encanta que els plans surtin bé (els dels productors de la pel·li, però, van sortir més aviat regulinxis). Ni tots els diners del món van aconseguir el que pretenien, fer-ne una franquícia exitosa. El millor de la festa, l’escena post-crèdits amb aparició sorpresa de Dirk Benedict i Dwight Schultz, els Fenix i Murdock originals. A Disney+
10. Venganza: Conexión Estambul (2012)
D’Albània a Istambul, els mafiosos de la primera part de la trilogia busquen revenja i segueixen les passes de l’amic Neeson i, és clar, de la seva família. Aquí tot funciona (o no) per acumulació: persecucions entre els racons del Gran Basar del paradís turc, segrestos, tortures, ensurts i la filla del protagonista aprenent les amoroses lliçons del pare i llençant granades pels carrers amb sorprenent desimboltura. Amb bona voluntat de l’espectador, la pel·li no molesta. A Disney+
9. Non-Stop (2014)
Segona col·laboració entre Neeson i el català Jaume Collet-Serra, aquí el nostre home és un agent federal que serveix en vols comercials, infiltrat entre el passatge. Alcohòlic, divorciat i amb el trauma d’haver perdut la filla per una leucèmia fulminant, el personatge comença a rebre missatges al seu dispositiu electrònic (diria que una blackberry, però no em feu gaire cas), en ple vol Nova York-Londres, que l’adverteixen que hi haurà un assassinat a bord cada 20 minuts si no s’ingressen 150 milions de dòlars en un compte corrent d’algun paradís fiscal. Amb la gran Julianne Moore passant per allà, amb aquell posat de circular pel davant d’un lloc amb la llum encesa i entrar sense picar a la porta, la pel·li funciona a empentes i rodolons sense perdre l’esperit de sèrie B, amb un grapat de seqüències d’acció acotades per un espai ben estret, en les que el nostre amic Liam és capaç de suportar cops d’extintor sense perdre la verticalitat. Entre bufetades, trets, bombes i morts a bord, la pel·li és un lleuger divertimento que beu de “clàssics” com Pasajero 57, Decisión crítica o Air Force One. A Prime Video.
8. Venjança (2008)
La pel·li que li va canviar la vida a Liam Neeson formava part d’un seguit de produccions franceses de l’empresa Eurocorps, plantejades per un mercat global i amb la mirada posada als cinemes anglosaxons. Luc Besson estava al darrera de Venjança (i de títols com Transporter, Des de París amb amor o Danny the Dog), tot i que no en tasques de director, en mans del també francès Pierre Morel. Tan formulària com eficaç, sobretot per la novetat de veure Neeson convertit en insòlit action man, la pel·li té un moment àlgid quan, sabent que li han segrestat la filla, l’ex agent del govern Bryan Mills adverteix per telèfon als dolents: “Tinc una sèrie d’habilitats adquirides en una llarga carrera que em fan ser un malson per gent com tu. Si no alliberes la meva filla, et buscaré, et trobaré i... et mataré”. I el nostre home, format a l’escola Jack Bauer de tortures subtils (magnífic el moment en que clava dues barres de ferro a les cames d’un dels villans per electrocutar-lo), no perd el temps. Els mafiosos tampoc sabien que darrere la bonhomia de Neeson s’hi amagava una màquina de matar. A Disney+
7. Ice Road (2021)
“Això ara ja és personal”, deia el protagonista d’aquesta barreja de survival i relat de venjança (quina novetat), i, si aquestes paraules surten de la boca de Liam Neeson ja us podeu posar a tremolar. Aquí fa d’un especialista en conducció de camions d’alt tonatge que lleven el gel de les carreteres gelades del Canadà. I la seva missió: rescatar un grup de miners atrapats. Inspirada de forma gens dissimulada en la majestuosa El salario del miedo, però a anys llum d’un referent tan icònic, Ice Road funciona amb solvència i apunta la comoditat de l’actor en paisatges nevats. A Prime Video.
6. Sense identitat (2011)
A la primera de les seves quatre col·laboracions amb el nostre home, el director català Jaume Collet-Serra juga a ser Hitchcock amb una trama tan juganera com delirant, plena de persecucions pels carrers de Berlín, on res no és el què sembla, i on Neeson ha de batallar contra l’amnèsia que li provoca un accident de taxi. Tan ben empaquetada com mil vegades vista (d’alguna manera, recorda més del compte al Frenético de Roman Polanski i Harrison Ford), i tot i els girs narratius inversemblants, la pel·li funciona fonamentalment gràcies al pols depurat i frenètic que aporta Collet-Serra.
5. El pasajero (2018)
Quatre anys després de Non-Stop, l’equip Neeson/Collet-Serra canvia l’avió per un tren, per proposar una aventura irregular però frenètica i la mar de simpàtica. El protagonista és aquí un ex policia reconvertit en venedor d’assegurances despatxat, un heroi adormit a qui desperta una misteriosa dama de l’exprés (la sempre fascinant Vera Farmiga) que pitja l’accelerador de la trama. S’endevina un esforç per fugir d’altres exercicis rutinaris protagonitzats per Neeson, de fet, El pasajero comença amb un brillant muntatge per presentar el personatge principal, i a partir d’aquí és capaç d’aixecar amb solvència els moments més adrenalítics de la pel·li, picant l’ull al cine de Hitchcock (com el cineasta català ja feia a Sense identitat) o a les novel·les d’Agatha Christie. Dada per curiosos: entre els passatgers del rodalies hi ha l’espanyola Clara Lago. A Prime Video.
4. Infern blanc (2011)
Els treballadors d’una plataforma petrolífera a una remota regió d’Alaska agafen un avió per gaudir d’un merescut permís. L’aparell s’estampa enmig de les muntanyes i només queden un grapat de supervivents que hauran d’unir forces per combatre les condicions extremes i una manada de llops gegantins disposats a fotre’s un bon homenatge gastronòmic de carn humana. El director Joe Carnahan aposta pel survival i juga amb constants més pròpies del cinema de terror de sèrie B (aquells brillants ulls blancs del monstre sobre fons negre, aquells animatrònics, aquell ús del so i dels udols dels animals salvatges) que de l’acció, emmirallant-se en una sèrie d’inspirats i inabastables referents, com Depredador o La Cosa. Queda molt lluny, però el resultat és prou solvent.
3. Caminando entre las tumbas (2014)
Liam Neeson en mode detectiu privat sense llicència, amb passat traumàtic com a policia alcohòlic responsable d’una mort per una bala rebotada, torturat per la mala consciència. I contractat per un traficant de drogues per descobrir qui va matar la seva dona. Un sòlid noir d’estructura clàssica i violència seca i desfermada, basat en una de les novel·les de Lawrence Block sobre el personatge, amb picades d’ull a icones del gènere (un dels protagonistes llegeix les històries de Sam Spade i Philip Marlowe), rematat amb un climàtic i trepidant tiroteig... sí, en un cementiri.
2. Una nit per sobreviure (2015)
Probablement la més notable de les col·laboracions entre Liam Neeson i Jaume Collet-Serra aposta pel thriller de gansters amb aires de tragèdia grega. I, si bé el cineasta de Sant Iscle de Vallalta no té ni la profunditat de Sidney Lumet ni el múscul de William Friedkin (tot i que s’atreveix amb una persecució automobilística pels carrers de Nova York que remet a la icònica French Connection), amb Una nit per sobreviure fa el seu particular homenatge al cine nord-americà dels 70. Reciclant temes clàssics del gènere, com els pecats heretats, el pes de la sang, la lleialtat i la necessitat de redempció, Neeson encapçala una trepidant muntanya russa amb còmplices del pes d’Ed Harris o Vincent D’Onofrio.
1. Venganza bajo cero (2019)
De llarg, la millor de les 16 pel·lícules del Liam Neeson mamporrero. Remake que el norueg Hans Petter Moland fa de la seva pròpia Uno tras otro (2014), estem davant d’un thriller de venjança, sí, on el nostre home porta allò de l’ull per ull i dent per dent fins a l’extrem. Però també estem davant d’una pel·li sorprenent que juga a despistar, i que mai ofereix el que t’esperes. Per començar, l’enginyós to de Venganza bajo cero s’acosta a l’univers dels germans Coen i de Fargo, fent servir un sentit de l’humor finíssim, de vegades negríssim, de vegades passat de voltes, i amb algun moment verdot (com diuen en diverses escenes, el nom del personatge principal, Coxman, significa addicte a follar... endavant). Com passa habitualment amb les revenges de Neeson, hi ha traumes i molta tragèdia grega, però la pel·li les manté sota control amb desacomplexada comicitat des de la mateixa estructura: amb cada mort, la pantalla es transforma en una làpida amb el nom de la víctima, a fi que l’espectador no es descompti. Una delícia. A HBOMax