Las leyes de la frontera, l’adaptació de la novel·la homònima de Javier Cercas que ha rodat Daniel Monzón, es postula com la gran triomfadora dels Gaudí amb 13 nominacions: millor pel·lícula en llengua no catalana, millor direcció, millor direcció de producció, millor protagonista femenina, millor protagonista masculí, millor direcció artística, millor muntatge, millor música original, millor fotografia, millor vestuari, millor so, millors efectes visuals i millor maquillatge i perruqueria.
Mescla de revival de cinema quinqui i pel·lícula coming of age, Las leyes de la frontera ens porta fins a la Girona de l’estiu de 1978, una ciutat que viu dues realitats: la de la ciutat i la dels marges, la de les classes mitjanes i la de les barraques de l’altra banda del riu. Una li donava l’esquena a l’altra, l’altra mirava de sobreviure com fos, també a punta de pistola o de navalla. Com altres urbs del país, a Girona també hi havia quinquis, els mateixos que atemorien, i a l’hora fascinaven, a tants xavals de famílies de classe treballadora o, fins i tot, de casa bona. “Vaig passar l’adolescència a València, i, des de la finestra de la meva habitació veia uns descampats, on de vegades anàvem a jugar, i on ens creuàvem amb els quinquis”, explica Monzón, cineasta responsable d’èxits com Celda 211 (2009) o El Niño (2014). “A alguns els coneixia i, és clar, de vegades em van atracar. Eren figures que d’alguna manera representaven una mena de llibertat perquè vivien de forma molt diferent de la meva, em fascinaven i em feien por”.
El costat fosc
Daniel Monzón (Palma, 1968) no deixa de destacar la connexió íntima que va sentir amb la novel·la de Javier Cercas (“la vaig llegir en una nit, no podia deixar-la, sentia que hi havia una pel·lícula dins i volia fer-la jo”) i l’alegria d’haver pogut rodar el que defineix com “un relat d’amor i d’iniciació, una coming-of-age, que té, també, elements de thriller, que em permet fer una reconstrucció d’una època, rodar escenes de persecucions i tirotejos, atracaments a bancs i gasolineres... un goig”, afirma. Las leyes de la frontera és la història de Nacho 'El gafitas', un nano de 17 anys que canvia les bones notes per les males companyies, atrapat pel magnetisme d’una noia relacionada amb una banda d’atracadors. Nacho, és clar, caurà ràpidament fascinant pel costat fosc...
Marcos Ruiz és Nacho 'El gafitas', el protagonista de Las leyes de la frontera
Una història que enganxa directament amb un tipus de cinema que va trencar motlles i va provocar cues a les sales a finals dels anys 70 i principis dels 80. El cinema quinqui, cada cop més reivindicat per intel·lectuals, escriptors, crítics cinematogràfics i, també, directors de cinema com el mateix Daniel Monzón, que, això sí, posa uns quants matisos a aquesta relació: “M’agraden les pel·lícules del gènere quinqui, però no tindria sentit que jo fes una ara, perquè la gran força que tenien, el que les feia especials, era el seu aire quasi documental, i el fet d’estar interpretades pels mateixos quinquis. I, és clar, ara estan tots morts per una sobredosi d’heroïna a les venes o en mans de la policia". I el cineasta continua explicant-se: “A Las leyes de la frontera parlem d’algú que des del present recorda el moment més apassionant de la seva vida, un home que mai més no ha viscut una cosa tan intensa. Fa memòria de forma idealitzada, i això permet fer una recreació romàntica, elegant, sofisticada. Com jo mateix recordo aquells temps”.
Els quinquis estan tots morts per una sobredosi d’heroïna a les venes o en mans de la policia
I aquesta ha estat la fórmula escollida per Monzón: ser extremadament detallista, tenir cura per cada element que fa servir la pel·lícula pel viatge en el temps que proposa. Si el cinema quinqui tenia una estètica bruta, i estava rodat en 1.85; el director mallorquí aposta per l’scope (“d’alguna manera es tracta de supervitaminitzar-ho... faig el mateix amb les persecucions, per exemple, rodades amb un estil aspre, però que sonen en 5.1”, diu entre riures), pels colors, per una estilització del subgènere.
I afegeix una idea molt interessant, relacionant aquell jovent que retrata la pel·lícula amb el d’avui: “M’he adonat que el públic adult reviu la infantesa o l’adolescència. Però els xavals d’avui viuen la pel·lícula molt intensament, perquè comparteixen les pulsions pròpies de l’edat, tenen les mateixes ganes que el protagonista de trobar una nova família en un grup d’amics, de treure tota l’adrenalina vivint aventures, follant com a bojos, enamorant-se, o saltant-se la llei, que és un desig que qualsevol adolescent ha sentit. Tot plegat és una metàfora de la necessitat de rebel·lia pròpia dels adolescents. Per això el públic jove hi connecta d’una manera que no m’havia plantejat: amb la imatge, amb els colors, els cotxes, o la música. Al final, ells escolten a C. Tangana, que té les seves arrels a la música que apareix a la pel·lícula”.
Gossos de carrer
Monzón continua amb el símil: “Ara mateix els joves viuen en la incertesa laboral i econòmica, i resulta que arriba una pandèmia i se’ls demonitza perquè fan botellons. Estan angoixats, i crec que amb aquesta pel·lícula se senten representats. No dic que siguin com els quinquis, però sí hi ha una connexió entre aquells temps i els que vivim. Llavors sortíem del franquisme, hi havia sensació d’alegria i esperança, de libertad libertad sin ira libertad, però aquesta era la cara A de l'elapé. La cara B era la dels quinquis. I això ho explicaven aquelles pel·lícules, que mostraven la desesperança, el no sentir-se convidats a la festa, frustració que vehiculaven robant cotxes, fent atracaments, vivint deprisa deprisa, perquè cap va passar dels 25 anys”.
Las leyes de la frontera, cinema neoquinqui
I quins són els títols quinquis favorits d’un cineasta que, abans de dirigir, havia estat molts anys crític de cinema de referència? “Doncs d’entrada et diria que Deprisa, deprisa, que és una de les pel·lis més boniques de Carlos Saura. Els films d’Eloy de la Iglesia també m’agraden: Navajeros, Colegas o El Pico. I els de José Antonio De la Loma, que tenien un punt més moralista, però no deixaven de banda aquelles persecucions tan característiques. Pel·lis com Perros callejeros, Los últimos golpes de El Torete, Perras callejeras o Yo, el Vaquilla, que, per cert, tenia de director de fotografia a Carles Gusi, que també fa aquesta feina a Las leyes de la frontera!”.
Monzón continua parlant del gènere amb entusiasme: “El cine de quinquis és el més semblant que tenim al western o al cine de gàngsters, que cadascun a la seva manera van glorificar la figura del delinqüent. Al cine de quinquis també hi ha una èpica, una mitificació d’aquestes figures”.
El cine de quinquis és el més semblant que tenim al western o al cine de gàngsters
Estrenada el passat mes d'octubre, Las leyes de la frontera, que ja es pot veure a Netflix, va patir els efectes de l’acumulació de pel·lícules potents del cinema espanyol durant aquelles setmanes, jugant-se les garrofes en una competència ferotge amb Madres paralelas, amb Mediterráneo, amb Maixabel, amb El buen patrón.... I això, de cara a les taquilles, es nota moltíssim, com apunta Monzón: “És una pena que feines que suposen tres anys de la teva vida acabin coincidint en aquesta mena d’embut. Jo tendeixo a buscar el costat bo de les coses i a ser optimista, i tant de bo aquesta acumulació de pel·lícules interessants tingui l’efecte contrari a la matança entre elles, i la coincidència faci que els espectadors se sentin empentats a tornar a les sales, que es trenqui la inèrcia, que hi hagi un efecte crida. Però crec que segurament hi hauria millors maneres per repartir-nos dins el calendari, que s’espongi tot això una mica, que hi hagi més espai per parlar als mitjans de les nostres pel·lícules, per tal d’evitar aquest efecte embut que acaba sent bastant frustrant”.