Per a Naida C. Castel, la música ja estava perduda, arraconada a la dutxa de casa seva. Poeta, dissenyadora de joies i model, no va ser fins el febrer de 2020 que va treure el seu primer EP, When I Can’t Speak But I Can Sing (Luup Records), amb una presentació a l’Heliogàbal amb entrades exhaurides i amb un públic ple de vida ballant les seves noves cançons. Un mes després, confinada a casa, no podia creure perdre tot aquell treball previ. De la depressió va néixer el ressorgiment, les lectures, la música altra cop: Am I (Luup Records), que sortirà publicat el 7 d’octubre, és la catarsi individual de Le Nais. Una cura de set cançons que parla de les pors i del maltractament, però també de l’acceptació i de la llibertat interior.
El seu disc debut és, com ella mateixa descriu, una abraçada a allò que ens ha passat, a la nostra vulnerabilitat, a tot allò que som i a la comprensió. És la primera vegada que produeix quasi totes les seves cançons, un procés que ha fet juntament amb Kotton Palm i Nil Ciuró, i amb la masterització d’Yves Roussel (Jarabe de Palo, Judit Neddermann, Macaco). Tocat per primera vegada al Mercat de Música Viva de Vic el passat 16 de setembre i amb la presentació oficial el 5 de novembre a la sala Laut dins del festival Curtcircuit, Am I és la carta visible de la música de Le Nais dins una nostàlgia indie pop i folk.
A l’última cançó, 'We Are Free', confirmes que som lliures. El disc, però, el vas crear en plena pandèmia, on més que mai ens vam sentir atrapats.
Aquesta última cançó va néixer d’una introspecció i de la reflexió que ningú té poder sobre tu. Parla de la llibertat interior, no tant de la llibertat física de no poder sortir. T’adones de que tu mateix, podent córrer en un camp, també pots ser en una presó mental. Aquesta cançó parla de llibertat mental, de que ningú més té poder sobre tu, ni tan sols el teu ego si no li permets.
D’aquesta llibertat mental, també en parles en cançons com 'Hello Vampire' o 'Haunted Body'. Com t’ha ajudat el disc per deixar enrere aquest vampir metafòric?
Per mi, ha sigut una espècie de catarsi i d’alliberament interior en indagar en alguna cosa i treure-ho. Necessitava reflexionar i deixar coses personals. Hi ha moltes de les cançons que son històries reals que no només m’han passat a mi, com a 'Hello Vampire', que és una història que no pares de sentir. També he començat a produir i a experimentar amb sons. De totes les cançons, només n’hi ha una que no m’he gravat jo la veu. Els moments de gravar-te tu sola son tan íntims que després es tradueixen molt bé a la cançó final.
És la primera vegada que comences a produir tu sola, com ha sigut l’experiència?
Abans havia fet algunes demos amb el mòbil, però no massa. Amb la pandèmia, em vaig quedar bastant deprimida, però vaig pensar que no podia que tot allò se’m mengés. Just feia un any, havia escrit 'Fear', que parla sobre no deixar-te menjar per les pròpies pors. Vaig trucar un amic que em va fer classes del programa de producció Ableton i vaig aprendre a fer coses bàsiques, a fer-ho malament: no m’agrada aprendre una cosa de la manera més clàssica perquè perds la llibertat de que un error es converteixi en la clau d’una cançó. Per exemple, he gravat 'Hello Vampire' en una habitació que dóna a un ascensor que fa molt soroll. A part, era de nit, m’havia d’acostar molt el micròfon i havia de tallar cada cop que l’ascensor pujava. Crec que em va crear un moment molt íntim que s’ha quedat a la part xiuxiuejada de la cançó. També he gravat molt al lavabo, amb mantes per sobre.
Amb qui mes has comptat amb la producció i com ha sigut el procés?
Em va costar molt topar amb algú que sentís que m’entengués, però una amiga em va presentar l’Emilio (Kotton Palm) i no em podia imaginar alguna cosa millor. Vam estar fent bastanta feina, però es va anar allargant tant en el temps, així que vaig topar amb el Nil Ciuró. Amb ell, també vaig sentir la connexió d’algú que li agrada el que estàs fent. Després, el va masteritzar l’Yves Roussel. Ha estat un procés molt llarg però crec que ha valgut la pena nodrir-me de tots i m’he sentit molt acollida.
En aquest procés de creació vas nodrir-te de llibres com Mujeres que corren con lobos, de Clarissa Pinkola Estés, però també s’escolten moltes vibres d’artistes com Lana del Rey.
Sí, a la pandèmia just estava llegint aquest llibre que m’inspirava a cada frase. Parla de l’arquetip de la dona salvatge, una cosa que tenim dins totes. A partir d’això i de la idea de no deixar-te encasellar, vaig escriure 'Am I'. A més, també vaig llegir el fanzine 'Quítame la culpa', de Cristina Lizarraga, que parla sobre el maltractament emocional amb històries que tenen patrons semblants. A part, jo havia passat una relació una mica difícil. Per això, 'Hello Vampire' comença amb la frase 'There is a story that never ends': tornarà a passar fins que n’aprenguis! També he llegit 'In the Dream House' de Carmen María Machado, on explica la seva història de maltractament, a més de Just Kids, de Patti Smith, i Useless Magic, de la Florence and The Machine. Tant ella com Lana del Rey i FKA Twigs em semblen escriptores de cançons increïbles. M’agradaria no escoltar tant quan estic fent un disc, però de vegades no pots parar. No m’agrada agafar alguna cosa de referència i anar cap allà, sinó veure què surt de tot el que he anat escoltant en una època.
Realment, el disc se sent com una abraçada. En distanciar-te de la música durant uns anys, 'Am I' és per tu també l’abraçada a la música de nou?
Soc una persona que necessita trobar el seu lloc constantment a la vida. Sempre estic intentant evolucionar cap a un lloc on sigui millor. Crec que aquest disc m’ha fet reenamorar-me de tot. Quan vaig treure l’EP, vam fer molts concerts a pesar de tot. No és el mateix tenir el sold out a l’Heliogàbal al febrer de 2020, que la gent ballava i senties la seva calor, a sis mesos després, amb la gent separada, amb mascareta i cohibida. La relació amb el públic va ser molt difícil.
Com va anar la presentació al Mercat de Música Viva de Vic?
Va ser molt especial. Just la guitarrista es va posar malalta aquella setmana, vam tenir una substitució a última hora i teníem aquells nervis del primer cop. Ni jo ni els meus músics havíem tocat quasi cap cançó en directe, només dues, i els sentia emocionats. La gent va estar molt receptiva. A més, Vic sempre m’obre les portes i n'estic molt agraïda.
Des d’un inici has compost en anglès.
Mai ho havia pensat. De fet, havia descartat fer música. Pensava que seria el meu somni frustrat, que cantaria a la dutxa i als aniversaris dels meus familiars. I ni això: ho he tingut tan amagat que ningú sabia que cantava. Sempre he escoltat música i vist pel·lícules en anglès, he viatjat moltíssim, vaig estar d’au-pair als Estats Units... D’alguna manera, amb l’anglès em distancio i puc dir coses que en català se’m farien molt difícils de dir. De vegades, he intentat escriure en català però la sonoritat és molt diferent. Em costa molt fer la música que vull fer en un altre idioma. Potser algun dia...
Després del teu EP el febrer de 2020, la teva música va anar escalant i ja has pogut tocar a llocs com el Primavera Sound o formar part del cor dels concerts de la M.I.A. al mateix festival. Com vas viure aquestes experiències?
Van ser moments molt guais. En aquelles setmanes, tenia un concert a l’Apolo dimarts i el meu concert del Primavera el divendres, i pel divendres següent tenia el concert de la M.I.A. Crec que el concert d’Apolo, on feia de telonera de la Julien Baker, és un dels més forts que he tingut. Va ser la meva primera experiència amb un públic ple on no veus qui hi ha, amb la gent molt receptiva, i em va treure aquesta por del Primavera. En el concert de la M.I.A., va ser increïble sortir a l’escenari i veure la immensitat de gent, treballar amb ella i veure com fan les coses. Al backstage, estàvem tots agafats de les mans amb els ulls tancats dient que aniria bé i ella dient “We’re supposed to be here”, va ser molt emotiu. També em va agradar molt ser en un escenari i que no fos jo la que estava davant.