Als anys 70 i primers 80, una petita editorial del barri de Gràcia va revolucionar els quioscos de tot el país. Es deia Ediciones Este, i les seves innovadores col·leccions de cromos de futbol, amb fotografies de jugadors molt més xules que les de la competència, van omplir els patis d’escola postfranquistes amb policromies vibrants. Ara bé, als àlbums n’hi havia un color que no abundava: el negre. És per aquest motiu que potser molts de vostès (jo encara no havia nascut) recordaran l’estampa de Laurie Cunningham, ‘La Perla Negra’. Un jugador britànic d’ascendència jamaicana que el Real Madrid va portar per una xifra astronòmica, i que, tot i no tenir sort amb l’equip blanc, va sortir ovacionat del Camp Nou. El primer negre a vestir els tres lleons de la selecció anglesa i el primer anglès a lluir la samarreta blanca. Un paio impuntual, indisciplinat, inconformista, d’una “classe diferent”, que va compaginar l’esport amb la passió per la música soul, el ball i la moda (a la passarel·la del barri, s’entén). També un futbolista retro caigut en l’oblit, la història del qual mereixia ser rescatada. I això ha fet l’editorial Colectivo Bruxista, que treu —amb el peu— Different Class. La historia de Laurie Cunningham, una fascinant biografia escrita pel periodista esportiu Dermot Kavanagh.
Cunningham va ser un autèntic pioner que va derrocar fronteres socials a Anglaterra, per a després va venir a jugar al nostre país
“Sempre ens ha interessat el futbol —qui parla, estrenyent i fent grinyolar les dents, és l’Alejandro Alvarfer, part del col·lectiu editor—, el considerem una expressió de la cultura popular que, a més a més, diu molt de les tensions de cada època. En el cas de Laurie Cunningham, ens semblava un jugador molt interessant per diversos motius. Primer, perquè a la biografia l'autor utilitza la seva figura per a parlar de la història de la Gran Bretanya negra: la dels anys 60, 70 i 80. La cultura negra anglesa que creen els afrocaribenys, els immigrants vinguts de Jamaica i altres illes antillanes. Aprofundeix en el context sociològic i polític, en les subcultures pròpies d'aquesta comunitat. D'una banda, esmenta la cultura dels seus pares, jamaicans atrets pels cants de sirena de l'economia de postguerra anglesa (que escolten jazz i ska), i, d’altre, tracta la figura d’en Keith, el seu germà gran, que ha passat la infància a Kingston i es refugia en el reggae i els sound system. I, d'altre costat, en Laurie, el protagonista, que forma part de la generació nascuda al Regne Unit que integren la cultura antillana, l'anglesa i la que arriba dels Estats Units. Així que toca moltes de nostres filies com el soul, la roba i el dandisme. També el racisme al futbol, que en el llibre té un paper fonamental: Cunningham va ser un autèntic pioner que va derrocar fronteres socials a Anglaterra, per a després va venir a jugar al nostre país. Ens toca de prop, i és interessant veure com un futbolista anglès dialoga amb l'Espanya del moment, la de la Transició.”
Va haver de suportar que l’insultessin, l’amenacessin i llencessin merda de gos, plàtans i ganivets de trinxar durant els partits
Plàtans a la gespa
“Mateu als niggers!”, cridava la torba de blancs que va irrompre a Notting Hill l’any 1958, armats amb pistoles, pals i ganivets de carnisser. “No Irish, No Blacks, No Dogs”, resaven infames cartells penjats de les façanes victorianes de pubs i pensions. El diputat Enoch Powel, amb el suport de Margaret Tatcher, pronosticava l’any 1968 una apocalipsi per al Regne Unit si continuava obrint les portes als immigrants, en un discurs anomenat Rivers of Blood. L’extrema dreta del National Front niava als suburbis de classe mitjana i obrera… En aquest context d’odi i racisme va créixer Laurence Paul Cunningham (Londres, 1956 - Madrid, 1989), qui, quan iniciava la seva carrera futbolística amb el Leyton Orient, un modest equip de barri, l’any 1974, va haver de suportar que l’insultessin, l’amenacessin i llencessin merda de gos, plàtans i ganivets de trinxar durant els partits.
Un company d’equip, en un passatge del llibre, relata el final d’un partit fora de casa contra el Millwall, encara avui un bastió de la violència racista: “Estàvem al camp i potser ens sentíem més protegits del que deuríem, no ho sé. La cosa és que ens abracem, enviem un petó a la graderia i vam fer la salutació del Black Power... […] Els seguidors van saltar al camp i quatre o cinc policies ens van arrossegar pel túnel i ens van ficar al vestuari […] Dos minuts després va entrar un inspector i ens va dir: ‘Sabeu el que heu fet? Sou conscients que heu provocat un disturbi? Podríem acusar-vos per això’. Clar, vam pensar: Però heu estat aquí els últims noranta minuts? Heu vist el que ha passat?”. Davant d’aquest panorama, no és estrany que molts decidissin buscar refugi en els seus orígens a través, per exemple, de la música, el ball o la vestimenta.
No pocs periodistes esportius van reconèixer similituds entre la seva manera de córrer, la seva agilitat, el seu joc vistós i facilitat pel regateig, amb la pràctica del ball a les discoteques de soul
Soul Love
No tot era futbol a la vida del jove Laurie. Amant del soul i la roba elegant, Cunningham va engrossir les files d'un nou estil que va irrompre amb força al país a la fi dels anys setanta i inicis dels vuitanta, els soulboys. “Són joves de classe treballadora —continua l’editor bruxista— que escolten música americana, funk, però sobretot soul contemporani i tenen un afany de modernitat que els distingeix de l'escena Northern Soul, d’orígens semblants però, en general, més retro. La música porta una sèrie d’estilismes molt curiosos, que barregen peces modernes, com polos Lacoste o Fred Perry, combinades amb vestits dels anys 40 per aconseguir un look ben potent. Era una escena també interessant per la seva mescla racial, una cosa poc comuna a l'Anglaterra de l'època. Va tenir una influència decisiva en el so dels clubs de ball, l’escena rare soul i l’explosió de l’acid house de finals dels 80. En un país tan gris com l’Anglaterra de Tatcher, aquests joves van voler reivindicar una mica d'hedonisme i color.”
El davanter, fan confés de Fred Astaire —i de Bruce Lee—, cuidava el seu aspecte i ideava creatives coreografies que després li servien d'inspiració sobre la gespa. No pocs periodistes esportius van reconèixer similituds entre la seva manera de córrer, la seva agilitat, joc vistós, canvis de ritme, córners xutats amb l'exterior del peu i proverbial facilitat pel regateig, amb la pràctica del ball a les discoteques de soul. Això fa que el seu pas per aquesta subcultura no quedi en un fet anecdòtic, sinó relacionat amb les seves virtuts com a futbolista.
A la premsa es refereixen a ell com ‘el negrito’, es publiquen titulars de l’estil ‘Todo fue negro para el Barça’ o es dibuixa una caricatura a la qual apareix com un caníbal cuinant a Luis Aragonés en una cassola.
Un caníbal al ‘Madrid de los García’
L’any 1979, el Real Madrid va fitxar a Laurie Cunningham per la inaudita xifra d’un milió de lliures. El seu pas pel club blanc va ser controvertit, deixant guspires de la seva diferent class en un partit al Camp Nou on va sortir aplaudit per la parròquia culer. Molts esperaven més d'aquell fitxatge estrella que va arribar a un club de moral estricta en el qual la seva manera d'entendre la vida i les relacions no van acabar d'encaixar. “Estem parlant del ‘Madrid de los García’ —reprèn la seva arenga l’Alejandro—, un club amb una cultura molt particular. Santiago Bernabeu havia mort, però el paternalisme i el franquisme sociològic continuaven: el club controlava la vida del futbolista, com vestia, on sortia, a quina hora s’anava a dormir… Cunningham era un tipus sofisticat, negre, que viu amb la seva parella (blanca) sense estar casat, vesteix vestits de seda… Fa un primer any irregular, però bastant bo fins que Francisco Bizcocho —un central del Betis— li destrossa el peu i això inicia un calvari de lesions que no li permetran recuperar el nivell. Ell necessitava una filosofia de club oberta i tolerant, i el Madrid era tot el contrari: un amant de la vella disciplina, una cosa que no anava massa amb ell.”
Tornant al tema del racisme al futbol, és interessant recalcar les diferències entre el Regne Unit, on ja hi havia una immigració important i problemes d'integració —bàsicament, dels racistes— i l'Espanya de l’època, on el racisme es manifestaria d’altres maneres: a la premsa es refereixen a ell com ‘el negrito’, es publiquen titulars de l’estil ‘Todo fue negro para el Barça’ o se’l dibuixa, en una caricatura, com un caníbal cuinant a Luis Aragonés en una cassola… Un clima obertament racista que no es traduiria en violència als estadis fins a finals dels 80, amb l'auge de l'extrema dreta a les graderies. Finalment, un accident de trànsit va esbiaixar la seva vida prematurament el 1989, amb només 33 anys. Aquest llibre no sols narra la història d'un futbolista especial, un artista en una època de faixadors; sinó també la d'un dandi amb pantalons curts, un home sensible que va haver de fer front a tota mena de prejudicis en un moment en què el racisme campava a plaer pels estadis. Un jugador que ha transcendit el merament futbolístic per a acabar convertint-se en una autèntica icona pop.