Fa uns mesos, xerrant amb Sílvia Omedes, una de les responsables que l'exposició World Press Photo s'estigui 30 dies a Barcelona, ??m’insistia que el fotoperiodisme sí que interessa a la gent encara que hagi estat expulsat dels mitjans. Com s'explica si no que més 40.000 persones visitin una exposició de fotografia i que paguin l'entrada?
Hi vaig un dissabte al matí pensant que hi trobaré menys gent. Però són les 12 passades i, sorprenentment, em trobo més de 300 persones fent cua per comprar l'entrada. Fa anys que vaig començar a visitar aquesta exposició i mai deixa indiferent. 'Veure i entendre' és el lema d'aquest any. Però en aquesta ocasió no he vingut tant a mirar jo, sinó a veure els altres mirar.
Entrar en aquest espai del CCCB és com entrar en un temple, en una mena de lloc sagrat. Llums baixes, focus dirigits només a les fotografies i gent que es xiuxiueja a l'orella com si calgués mostrar respecte als protagonistes de les històries. Els visitants s'apleguen al voltant de cada fotografia i del panell que conté una petita descripció. Miren amb deteniment les fotos, amb concentració, en silenci. Les seves cares van prenent un posat seriós i, només al cap d'un minut llarg, quan han entès la història, es giren al seu acompanyant i comparteixen les seves idees o sensacions. L'escena es repeteix una vegada i una altra.
En aquest món de sorolls i contínues alertes de mòbil, l'existència d'un espai com aquest, ajuda a evitar distraccions i que la gent pugui, no només veure, sinó tractar d'entendre realitats més properes que la seva aparent llunyania física. Aquest any és l’ebola, la immigració, Ucraïna, sempre Gaza, Iran, Xina, Síria... Sempre són històries de persones. Històries que fan que els visitants es reconeguin en elles, que puguin posar-se en la pell de l'altre. Potser per això gent de tota mena, de totes les edats, sense ser ni periodistes ni amants de la fotografia, passen per l'exposició tots els anys encara que sàpiguen que l'exposició és de tot menys pacífica.
En sortir fullejo el llibre de visites. "Impressionant" i "colpidor" són les dues paraules que més es repeteixen. I llegeixo la següent frase: "Que meravellós és el nostre món i que horrorós és l'ésser humà".