Un dels misteris que mai aconseguirà resoldre la història de la literatura és descobrir per a qui escriu un escriptor. Per als lectors? Per a ell mateix? Per a l'amant? Per al gos? Per a les pedres? Per a ningú?
Són bastants els possibles destinataris d'un text, moltes les vegades que es pregunta als autors per aquesta qüestió i infinites les respostes que existeixen, perquè cadascú, en el fons de la seva inquietud, li troba una finalitat diferent a l'acte d'escriure. García Márquez deia que escrivia perquè l'estimessin més. Alguns pobres idiotes sostenim que ho fem per odiar-nos una mica menys.
D'un extrem a un altre, qualsevol justificació és vàlida, però tot i això no deixem de sorprendre'ns quan ens assabentem que algú ho fa por un motiu inesperat, encara més quan aquest algú és un dels grans. És el cas de Franz Kafka i els textos que va escriure a Berlín un any abans de la seva mort, probablement els últims, que es dirigien a una nena petita que acabaria sent l'única lectora que els va poder gaudir, ja que els manuscrits van desaparèixer i no se n'ha tornat a saber mai més res.
El gran somni de Kafka
Quan el 1923 Kafka va complir un dels seus somnis i es va instal·lar a la capital d'Alemanya, deixant definitivament enrere la casa i el negoci familiars de Praga, així com tots els sanatoris en els quals havia estat ingressat, es va trobar una ciutat de la qual quasi només en quedaven els ossos. Berlín encara sagnava pel desenllaç de la Gran Guerra. Feia només quatre anys del Tractat de Versalles, i el país perdedor pagava cara, amb fam i misèria, la seva derrota en el conflicte.
Kafka, però, no estava disposat a deixar passar l'oportunitat d'assaborir la vida que hi quedava. Després de tot, era el que havia desitjat des de jove. Escapar de l'exigència paterna, no haver de complir l'horari d'un oficinista, ser un home corrent sense més ocupacions que llegir i escriure. Cada tarda, enterrat dins el vestit i amb el seu inseparable barret al cap, sortia a passejar, normalment acompanyat de la seva parella d'aleshores, la jove periodista Dora Diamant, a la que havia conegut en unes vacances a Müritz, i es perdia despreocupat pels carrers berlinesos. Mai havia estat tan feliç.
L'escriptor Franz Kafka l'any 1906
El parc, la nena i la nina
Un dia, en un d'aquests tombs improvisats, Kafka es va endinsar al parc d'Steglitz, i mentre el creuava, va topar-se amb una nena petita que plorava sense parar. Quan li va preguntar què li passava, ella, sanglotant, li va explicar que havia perdut la seva nina preferida. I va ser aleshores que Kafka, mirant de consolar-la, es va inventar la història. La nina, li va dir, no s'havia perdut, sinó que havia marxat de viatge, a conèixer món. I ho podia assegurar perquè treballava de missatger i tenia a casa seva una carta que la nina havia escrit per ella, que li portaria l'endemà.
Aquella nit, l'autor de La metamorfosi es va tancar a l'estudi per escriure la carta. Segons Diamant, que és l'única que va poder explicar l'anècdota, ho va fer amb la serietat i l'obstinació que el caracteritzaven, "entrant en el mateix estat de tensió nerviosa que el posseïa cada cop que s'asseia al seu escriptori, fos per escriure una carta o una postal". Al cap i a la fi, Kafka mai va saber prendre's la seva vocació d'una altra manera.
La imatge recorda a la que va recuperar en una entrevista el també escriptor Fabio Morábito, que cada cop que el seu fill es posava malalt i li havia de preparar un justificant per l'escola, necessitava una hora per enllestir l'encàrrec, ja que era impossible que no hagués de moure una coma de lloc o reescriure la mateixa frase unes quantes vegades. "Un escriptor és el que, en rigor, no sap escriure", exposava Morábito. "Ningú sap escriure, però un escriptor és el que se n'adona i converteix allò en un problema".
Aventures lluny de Berlín
La correspondència entre la nina i la seva propietària es va allargar tres setmanes, a raó d'una carta per dia. Kafka sempre remarcava l'amor que la joguina li feia arribar a la nena, a la que trobava molt a faltar, però amb qui no es podia reunir de nou perquè les seves aventures la mantenien lluny de Berlín.
Quan, per tancar la correspondència, l'autor va ajornar indefinidament el retorn de la nina anunciant que s'havia casat i havia tingut fills a l'estranger, la seva petita lectora, fascinada, ja no plorava per la pèrdua. La història l'havia captivada del tot.
El de la nina i la nena, tot i que no molt conegut, és un dels capítols més bells del recorregut literari de Kafka. Com no podia ser d'una altra forma tractant-se d'ell, però, tampoc escapa de les ombres de la memòria ni de les temptacions de la ficció, tenint en compte que les cartes no es conserven i que la part dels diaris que l'autor va escriure en aquella època, on hi hauria pogut aparèixer alguna referència, va acabar més tard en mans de la Gestapo.
Frank Kafka va dedicar els seus últims relats a una nena i la seva nina perduda
L'últim alé
Tot el que sabem d'aquella trobada kafkiana al parc d'Steglitz, com dèiem, és pel que va explicar Diamant quan el seu company ja havia mort. Que el relat brilla amb una llum especial, però, és indiscutible. Tant, que alguns narradors l'han fet servir per alimentar la seva obra. Com Jordi Sierra i Fabra, que el 2007 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil per Kafka i la nina viatgera, un llibre inspirat en aquella relació epistolar. O Paul Auster, que va incloure la peripècia en un fragment de la seva novel·la Brooklyn Follies.
César Aira és un altre dels escriptors que en ensopegar amb la història s'han vist obligats a fer-li una menció especial. En el seu cas, fins i tot, va anar més enllà, i en un article que va sortir publicat a El País el 2004, l'argentí va explicar que el gran expert en Kafka, l'editor Klaus Wagenbach, va buscar durant anys a la posseïdora de les cartes, interrogant els veïns del parc, consultant el cadastre de la zona o posant avisos als diaris, però sense fortuna. La misteriosa nena no va tornar a donar senyals de vida.
Uns mesos després d'aquell episodi, la salut de Kafka va tornar a empitjorar a causa d'una pulmonia, i la seva estada anhelada a Berlín va haver d'interrompre's bruscament. Els seus familiars van endur-se'l a Praga, i un temps més tard, amb la malaltia ja descontrolada per una tuberculosi a la laringe, el van internar a Àustria. Fins allà viatjaria Dora Diamant, per passar les últimes hores al costat del seu estimat. I també Max Brod, el famós amic de l'autor, a qui un Kafka sense forces, fos a la llitera, va fer prometre que cremaria tots els seus escrits, fins aleshores desconeguts.
Ja sabem què va decidir fer Brod amb aquella promesa. També què no va poder fer. Perquè el que mai veuria la llum serien aquelles cartes de la nina intrèpida. L'últim alè d'aquesta criatura estranya i colossal que és la literatura de Kafka, que, en aquest cas, sí que va ser conformat per un destinatari únic i afortunat: una nena que esperava cada tarda asseguda en un banc d'un parc berlinès.