L'escriptor i diplomàtic Josep Carner (1884-1970) era "el senyor que anava pel camp i que, en tornant de donar un volt, deia el que havia vist, a tots portant consol", segons va deixar escrit Joan Ferraté quan va morir el poeta. Un dels passejos estivals de qui va ser anomenat "Príncep dels poetes" va ser Lloret de Mar. La població marinera és avui coneguda internacionalment com una destinació turística juvenil de primer ordre, però quan el poeta hi va fer estada era encara un poble de pescadors i indianos on alguns privilegiats hi passaven l'estiu.
Goigs a llaor de Santa Cristina, de Josep Carner
L'autor d'Els fruits saborosos va passar dos estius a Lloret de Mar. Va arribar-hi havent presentat als Jocs Florals de Girona l'any 1917 uns Goigs a llaor de Santa Cristina, que donen testimoni de la seva relació amb aquests paratges del litoral gironí, potser influenciat per la coneixença del mestre Joaquim Ruyra, estretament vinculat a Blanes. Dos anys després, l'any 1919, el poeta i la seva dona, la xilena Carmen de Ossa, i els seus fills, fan una primera estada estiuenca a Lloret.
Carner, un dandi que dinamitzà l'estiueig a Lloret de Mar
El caràcter dinàmic del poeta no va passar desapercebut. "Duia americana d'alpaca negra, amb un ample coll esport, calça blanca, barret de palla i una flor al trau. Em sembla veure'l parlant amb els pescadors, estudiant-los el llenguatge; sortint a la muntanya i a roquejar amb els amics; mirant el mar o una volior de noies", escrivia l'erudit local Esteve Fàbregas al seu llibre Lloret de Mar. La història marinera. El turisme. L’esperit. El qui el seu biògraf Albert Manent anomena "el divo de la colònia d'estiuejants", va aconseguir mobilitzar les famílies burgeses que formaven aquesta colònia per organitzar un festival teatral d'estiu, portant a l'escenari El sí de las niñas, de Moratín, i La Baldirona, d'Àngel Guimerà. Per aquesta experiència teatral, Carner va aconseguir la col·laboració del dramaturg i director teatral Adrià Gual.
L'any següent, l'estiuejant Carner va apujar l'aposta i va ser capaç d'organitzar i presidir uns Jocs Florals, amb un jurat format per Carles Soldevila, Ventura Gassol, Josep Roig i Reventós, Josep Carbonell, Manuel Rodés i Rossend Llates. El jove poeta Marià Manent en va guanyar la Flor Natural amb Cançó trista. La proverbial deu poètica de Carner va servir-li per homenatjar la bellesa d'algunes de les joves estiuejants, com Montserrat Llaverias, filla del pintor vilanoví Joan Llaverias, estretament vinculat a Lloret i que s'encarregà de la decoració, la reina de la festa Lutgardeta Garriga i M. Lluïsa Papiol, en un poema inèdit recuperat per Fàbregas l'any 1959.
Dinar dels Jocs Florals de Lloret de Mar, l'estiu de 1920. Josep Carner és el primer per la dreta/Arxiu Municipal de Lloret de Mar
"Lloret enlluerna tant com el sol"
La petja de Carner a Lloret no només es pot trobar a les cartes amb Soldevila i altres amics, sinó que en una de les seves col·laboracions periodístiques, a la revista D'ací i d'allà, va glossar les gràcies de la població. A l'article "Lloret, paradís gentil", signat amb el pseudònim d'Olaguer Recó, Carner es desfà en elogis cap a les seves belleses i gràcies naturals, el seu passat indià i la seva riquesa actual: "Lloret té serres i santuaris, i ermites i boscs i horts i vinyes i cales, i àdhuc té monuments. Velles casetes exquisides, i l'església més dernier cri del món, i el gran mur enramat del famós Mai tanquis, que és el Lyon d'Or de Lloret; i tres coliseus; i un gran boulevard que és el carrer de Sant Pere; i un passeig de mar ple d’enamorats; i una gran plaça composta de dos quadrilàters (l'un ombrejat d'acàcies, l'altre sense, per ballar-hi el ball de les morratxes) sempre curulla de criatures".
Per les seves tradicions marineres i la seva vida cultural, a més de les tafaneries del món dels estiuejants i una rivalitat amb la seva població veïna per la qual va sentenciar que "Lloret és clàssic, com Blanes és romàntic", Carner conclou: "Lloret enlluerna tant com el sol, arrenglerat davant l'aigua, a la nostra esquena. Lloret, Paradís Gentil".
Pàgina del reportatge aparegut al D'ací i d'allà sobre Lloret de Mar, signat per Josep Carner amb el pseudònim d'Olaguer Recó.
La persistència de la memòria
A Lloret estant Carner va saber que s'obria la convocatòria d'oposicions a la carrera diplomàtica i l'any 1921, va aconseguir l'anhelada estabilitat econòmica amb un primer destí com a cònsol a Gènova. Una professió que el convertiria en un diplomàtic errant, la fidelitat republicana del qual seria castigada amb l'exili. Retornat a Catalunya de manera fugaç, tot i que amb les seves capacitats memorístiques molt deteriorades, l'any 1970, el record de Lloret va aflorar en retrobar-se amb antics amics, com l'escriptor Carles Sindreu. En aquest racó de la Costa Brava, on hi té un carrer, la memòria del sojorn de Carner s'ha mantingut viva durant aquests 100 anys.