Es tradueix al català un poemari de Joseba Sarrionandia: És morta la poesia? (Pol·len Edicions), en traducció Ainara Munt Ojanguren. Sarrionandia va ser membre d'ETA i va ser condemnat a 22 anys per pertinença a banda armada. I també és poeta, escriptor i traductor. A desgrat d'haver-se passat 5 anys a la presó i 30 a l'exili, Sarrionandia no ha parat de publicar, i ha obtingut nombrosos premis: en dos ocasions va guanyar el Premi de la Crítica de narrativa en euskera, i el 2011 va aconseguir el premi Euskadi de Literatura en la modalitat d'assaig. Però el Sarrionandia etarra és indestriable del Sarrionandia escriptor, ja que la seva obra és fruit directe de la seva experiència. La lluita, les tortures, la presó i l'exili són eixos centrals d'una obra que es fon amb la història recent d'Euskadi.
Joseba Sarrionandia, el 2016, a l'Havana. Foto: José Goitia.
Faré el que calgui / perquè no em torneu a enxampar
Sarri
Joseba Sarrionandia (Iurreta, 1958) va fer-se molt popular el 1985, quan es va escapar de la presó de Martutene, amagat en un altaveu, després d'un concert d'Imanol. Portava cinc anys a la presó, condemnat a 18 anys de reclusió per pertinença a banda armada. El grup punk Kortatu va dedicar-li una cançó titulada "Sarri", que va convertir-se en tot un himne dels radicals bascos. Quan va ser detingut, Sarrionandia ja era conegut, perquè havia col·laborat en el col·lectiu literari Pott, integrat entre d'altres per Bernardo Atxaga, Jon Juaristi i Ruper Ondorika. Després de fugar-se va continuar publicant, i els seus poemes han estat musicats per artistes com Jabier Muguruza, Mikel Laboa, Ruper Ondorika, el grup Gose, Mikel Markez, Oskorri, Eñaut Elorrieta... Ha escrit 5 poemaris, 8 llibres de narrativa, 8 obres d'assaig, 6 llibres per a nens i joves i un còmic. A més a més, ha traduït al basc autors com Fernando Pessoa, T.S. Eliot, S.T. Coleridge, Manuel Bandeira o Marcel Schwob. Després de passar molts anys en parador desconegut, fugint de la justícia, el 2016 va reaparèixer a l'Havana. En aquests moments no té causes pendents a l'Estat espanyol, perquè els delictes pels que va ser condemnat ja han prescrit, però fins ara Sarrionandia no ha tornat a Euskadi. La seva obra ha arribat a Catalunya amb comptagotes. En català ja se li va publicar el 1983, quan era a la presó, un llibre de contes: Narracions (Pòrtic). El 2013 l'editorial Pol·len li va traduir el monumental assaig sobre els amazig del Marroc Som com moros dins la boira?, i l'any següent li va editar el seu poemari Jo no soc d'aquí.
Poeta en guerra
Què fa un intel·lectual en un conflicte armat? És una de les preguntes que es formulava Sarrionandia des de la presó, i que va plasmar al seu poema "Literatura i revolució", on entre d'altres coses es preguntava "Qui coneix Hermann Broch / als calabossos d'Intxaurrondo?". A Poemes des de la presó, Sarrionandia es pregunta pel paper de la cultura en un enfrontament com el basc, que ell qualifica en alguna ocasió de guerra. I té molt clar que davant les armes, poc poden fer els versos. Malgrat tot, Sarrionandia no pot deixar d'escriure: ni la presó ni l'exili el deixaran sense paraules. A "El vintè dia de vaga de fam", després d'explicar els durs moments en què la consciència es debilita, en plena vaga de fam, agafa el bolígraf per deixar el seu testimoni: "Potser deixarem poemes tristos i matussers, / però serà per no deixar lliçons de covardia / als que vindran". La poesia, per a algú que és a un grup armat, serveix també com a eina de reafirmació personal i de denúncia d'un sistema polític opressor. A "Sabeu què és la justícia?", descriu la seva experiència als tribunals "He vist l'arquitectura sòlida / i l'escenografia elegant dels tribunals (...) he rigut amb els vostres esforços / per jutjar amb lògica aristotèlica / les conseqüències de l'odi, he patit / en cel·les tancades / els vostres rituals de fer-nos esperar"; i conclou, senzillament "i faré el que calgui / perquè no em torneu a enxampar". Però Sarrionandia no és en absolut un nacionalista de la vella escola. La seva visió política la deixa clara a "Projecte de país": "Un cop [Euskadi] sigui un país de debò / (...) / Deixarem un estat tècnic, i de les ikurriñes / en farem draps de cuina".
Què fer amb tant de temps i tan poc espai?
Poeta entre barrots
Amb una condemna de 18 anys a les seves esquenes, i havent passat 5 anys a les presons espanyoles, Sarrionandia usa la poesia per pensar en la seva condició de pres: "Què fer amb tant de temps i tan poc espai?" es preguntava Sarrionandia des de la presó, al poema "Ministeri fiscal". El tancament aïlla al poeta del món exterior i li impedeix fer allò que se suposa que fan els poetes. El "Protopoema d'amor" comença explicant que "Et voldria escriure / el poema més tendre d'amor / amb la candidesa i la innocència / dels poetes romàntics". A la fi, el xoc de la realitat: "En obrir la finestra, a la cel·la, / en comptes de tu, / n'entra la Realitat xisclant amb urpes d'acer." La presó persegueix Sarrionandia, fins i tot després d'escapar-se'n. Escriurà textos sobre la presó des de la presó, però també des d'un lloc indeterminat, un cop s'ha escapat. Al poema "El pensament de qui ha estat pres", explica "El pensament de qui ha estat pres, / torna sempre a la presó. / (...) / Dins el seu cor / hi viu un etern condemnat". De fet, Sarrionandia no té forma d'escapar al captiveri, fins i tot després que les seves condemnes hagin prescrit, perquè considera que la presó dels companys d'armes és una presó per a ell mateix: "Els qui vivim lliures necessitem la vostra llibertat / per poder ser lliures també, / almenys en la mesura en què els éssers humans, / amb aquestes cadenes llargues i fosques / adherides a la carn per naturalesa / podríem ser lliures".
Exili és amagar-se en un armari amb la por que l'obri algú / i amb la por que no l'obri ningú
Fora de la seva terra
L'exili és un tema omnipresent a l'obra de Sarrionandia, que porta més de 30 anys fora d'Euskadi. Fins i tot té un poema titulat "Propostes per a la definició d'exili" on després de proposar una quarentena de definicions del terme, cadascuna més dura que l'altra, clou el poema amb uns versos inquietants: "Exili és amagar-se en un armari amb la por que l'obri algú / i amb la por que no l'obri ningú". L'exili, a més a més, suposa un trencament, progressiu però inexorable, amb la seva societat d'origen. A "L'equipatge del fugitiu" reflexiona sobre la distància creixent que separa l'exiliat del país que ha deixat: "Potser no hi tornarem mai, allà / on presumptament hauríem de tornar, / allà on voldríem tornar, perquè la nostra terra / ha canviat / i nosaltres hem canviat més encara, amb l'angoixa / dels sense llar". A la fi, Sarrionandia acaba comparant-se amb un gos vagabund, al poema "El gos".
La culpa és l'únic que em queda
Culpa, derrota i penediment
Sarrionandia no ha volgut mai penedir-se de la seva pertinença a ETA. Al seu poema "La culpa" explica: "No em vanto ni em penedeixo de res", i es justifica tot al·legant que "la culpa és l'únic que em queda". Malgrat tot, en alguns dels seus textos deixa clara la seva inquietud per allò que ha passat. A "De pedres i països" hi inclou els versos: "Malgrat els esforços, el que vam fer no fou sempre / el que hauríem hagut de fer, / els morts i les distàncies van anar augmentant / i multiplicant-se". I al poema "Bergara, 1838", escriu: "...aquesta és precisament / la tragèdia de la guerra / i la culpa comuna: haver acceptat l'esquema del crim / o, durant molt de temps, / no haver tingut imaginació per esmenar / l'esquema del crim".
Inquietant, desbordant
No hi ha cap dubte que Sarrionandia és un gran poeta amb una escriptura d'una terrible força i unes imatges enlluernadores. És una figura essencial a l'hora d'entrendre la literatura basca, i els premis que ha obtingut han estat completament merescuts. És morta la poesia? ens apropa, en català, a un autor que no ha estat gaire llegit aquí, perquè, desgraciadament, Catalunya no s'ha mostrat gaire sensible a la literatura en euskera (com es pot veure en el baix nombre de llibres bascos que han estat traduïts). La de Sarrionandia és una veu potent i incòmoda, que obliga a reviure un conflicte que molts s'esforcen a enterrar i oblidar, i que dista molt d'estar completament tancat. Una veu que caldria escoltar, ni que fos per la seva terrible bellesa.