Mas que un llibre, Canción de amor definitiva és una carta d'amor. La carta d'amor amb la qual Jorge Martí, cantant, guitarrista i impuls creatiu dels valencians La Habitación Roja, banda referencial de l'indie estatal declara la seva passió per la música, el futbol, el seu grup, la seva dona, les seves filles família. "Ja que sí, suposo que així és", confirma per mail des de Noruega, país en el qual resideix des de fa anys treballant com a infermer. I aquest és un dels grans atractius d'aquesta particularíssima autobiografia: Martí descodifica amb una sinceritat colpidora la dicotomia entre ser líder d'una banda de culte quan està al sud i sanitari al nord. "Tinc la sensació que això és el llibre: una carta d'amor, no sé si definitiva, però sí d'amor. M'he passat la vida provant d'escriure la cançó perfecta i quan em vaig posar a escriure el llibre em vaig adonar del qual aquesta cançó que sempre he perseguit amb afany no era sinó la meva vida mateixa. Crec, humilment, que aquesta té tots els ingredients per ser la cançó d'amor definitiva".
Com va sorgir la idea de portar la teva vida al paper?
Arran d'una entrevista que em van fer a propòsit del documental In the Middle of Norway (Mia P. Salazar, 2018) en S Moda d'El País; Cristina Lomba, la meva editora a la Plaça & Janes, va contactar amb mi i va mostrar enorme interès en què ens veiéssim. Així que passats tres o quatre dies després de l'entrevista va venir a veure'm a València. Em va dir que creia que hi havia un llibre en la història que explicava en el documental i bo, aquí som avui. La veritat és que igual com en el documental la idea no va sorgir de mi. En aquest sentit, fins i tot amb la música, sempre se m'ha ofert l'oportunitat d'explicar coses amb les meves cançons, amb el documental i ara amb el llibre. Crec que està bé que així sigui.
Ha estat més difícil despullar-te emotivament en un llibre que en una cançó? En algun moment et feia pànic resultar massa sincer?
Sí, clar, molt més difícil fer-ho al llibre. Tinc la impressió que les cançons sempre s'obren més a diferents interpretacions. No és que em resulti especialment difícil escriure, però sí que ho és reviure alguns episodis de la meva vida i sobretot el desprendre-te'n. Quan vaig lliurar el manuscrit final vaig sentir una sensació de vertigen que em va fer fins i tot trucar a un psicòleg per gestionar l'angoixa que sentia. De sobte tot eren dubtes: vull fer realment aquest pas? Qui soc jo per escriure un llibre? A qui li pot interessar això? També la meva editora ha estat una mica psicòloga i m'ha donat suport en els moments de dubte i confussió. Em deia tota l'estona que treia un llibre perquè ells m'havien contractat perquè ho fes, que em deixés de torturar. Per això deia que ha estat bé que m'hagin buscat ells.
Jorge Martí, líder de La Habitación Roja, descodifica la seva vida en l'autobiografia Canción de amor definitiva
Quan vaig lliurar el manuscrit final vaig sentir una sensació de vertigen que em va fer fins i tot trucar a un psicòleg per gestionar l'angoixa que sentia
Com vas viure el procés de creació del llibre?
He anat a estrebades. Temporades molt intenses en les que escrivia bastant i altres en les quals em veia incapaç de posar-m'hi. De sobte em passava dos o tres mesos sense escriure una sola línia. Tenia tota l'estona la sensació que m'havia de posar a escriure. Com quan era jove i tenia un examen, cada dia sentia que hauria de deixar el que estava fent i posar-me a estudiar. Bé, en aquest cas a escriure. Això em creava bastant estrès. Escriure sobre el passat més allunyat en el temps ha estat en general bonic i m'ha fet adonar-me d'on vinc, per què soc com soc. Fer-ho sobre fets més recents m'ha costat més i ha estat de vegades dolorós. M'han passat moltes coses en els últims anys i són molt recents encara. Crec que es pateix menys escrivint quan tens més perspectiva. Ha estat com un viatge en el temps i m'he vist reflectit en un mirall que m'ha ajudat a entendre'm, a perdonar-me i també a comprendre als altres i a posar-me al seu lloc.
T'has descobert a tu mateix escrivint Canción de amor definitiva?
Crec que em coneixia bastant bé abans d'escriure el llibre. Sabia els meus punts forts i les meves debilitats, sabia la teoria, però potser escriure m'ha ajudat a posar aquesta en pràctica. No he volgut escriure des del rancor. Crec que escriure aquest llibre m'ha fet créixer a nivell personal, m'ha ajudat a tancar ferides, a acceptar els meus errors i valorar les meves virtuts. No sé el que em durarà, però en alguns aspectes em sento millor que abans d'escriure'l, sobretot (en escriure això se m'escapa un somriure) ara que la meva mare i alguns familiars ja s'ho han llegit i he descobert que són més tolerants del que jo pensava. Sembla una ximpleria, però quan t'exposes sempre se t'apareixen com una espècie de contrapès les persones més estimades, però em sembla de vital importància per escriure no deixar-te portar pel què diran.
Un dels encerts és que el veig com un relat generacional en el qual som moltes i molts, els que ens podem veure reflectits en les teves vivències.
Sí, clar, té un punt generacional. Em sembla que és un dels valors d'un llibre d'aquestes característiques. Quan he llegit altres autors explicar la seva vida he rememorat la meva i he vist passar per davant dels meus ulls totes les vivències que el temps gairebé havia esborrat. Si aquest llibre aconsegueix despertar la història personal de cadascun dels seus lectors hauré complert amb escreix l'objectiu del mateix. També me n'he adonat en llegir-me que el llibre destil·la la vulnerabilitat que jo tenia quan era un jove que perseguia els seus somnis.
Me n'he adonat en llegir-me que el llibre destil·la la vulnerabilitat que jo tenia quan era un jove que perseguia els seus somnis
És una biografia d'un músic de rock que defuig per complet tots els tòpics del genero.
La veritat és que no he estat el prototip de músic de rock. Quan vaig començar amb el grup ja havia viscut anteriorment el món de la nit, les drogues i altres tòpics associats al rock en el que després va venir a dir-se Ruta del Bakalao. En aquell temps ni tan sols es feia anomenar així. Sortia per les discoteques valencianes per escoltar la música que m'agradava
Per què creus que sou tants els músics que necessiteu explicar les vostres vides?
No soc tan ingenu de pensar que la gent estava esperant que jo escrigués un llibre. Al final les editorials, a més de buscar històries suggeridores, volen vendre llibres, i un músic d'un grup amb seguidors fidels té un bon nombre potencial de possibles compradors. Per això suposo que surten tants llibres de música. El fet que m'oferissin la possibilitat d'explicar el que ja s'havia esbossat al documental em va semblar interessant i una bona manera de tancar la història. La veritat és que de vegades són frustrants els titulars i el traç gruixut amb què es queden alguns mitjans. Crec que el llibre és ple de detalls i arestes que fan que la meva vida no pugui resumir-se en un titular sensacionalista. En aquest sentit, sí que em sembla important explicar-me i crec que ho faig al llibre.
Jorge Martí, músic al sud; infermer al nord. Foto: EFE
Escriure aquest llibre m'ha fet créixer a nivell personal, m'ha ajudat a tancar ferides, a acceptar els meus errors i valorar les meves virtuts
Quins han estat els teus referents a l'hora d'escriure el llibre?
Cosas que los nietos deberían saber, de Mark Oliver Everett, els sis llibre de La meva lluita de Karl Ove Knausgård i Canciones de amor a quemarropa de Nickolas Butler. Aquests són llibres que he tingut present durant el procés i sobre els quals he parlat molt amb la meva editora. He llegit moltes biografies al llarg dels anys de músics que m'agraden, així que suposo que aquestes també m'hauran influït, i després, la meva editora em va proposar que escrigués en present en comptes d'en passat i això crec que li va donar molta força el relat. Vam fer una prova amb un capítol i ens va agradar el caràcter que agafava la història. Per convèncer-me em va fer llegir-me Open, l'autobiografia de Andre Agassi. També crec que han estat importants, sobretot en el procés final de correcció i edició, els llibres de l'escriptor valencià Rafa Lahuerta: La Balada del Bar Torino i Noruega.
Ja l'has citat però la influència de Karl Ove Knausgard ha estat capital, no?
Sí, totalment. Llegir els llibres de Knausgård va ser una cosa inspiradora. Vaig començar a llegir-los molt abans d'haver fet fins i tot el documental. És un autor noruec i els seus llibres van tenir una gran repercussió en el país. La meva dona me'ls va recomanar apassionadament. Em deia: aquest paio és molt tu. I la veritat que en llegir-li em vaig sentir molt identificat amb la seva història. Li agradaven les mateixes coses que a mi i el tipus li donava voltes a les coses com solc fer jo. Em vaig enganxar a llegir-li i vaig pensar que si algun dia escrivia la meva història havia de fer-ho d'una manera semblant. Òbviament, jo no soc un intel·lectual i no podria trufar la meva història de tantes referències literàries, però en llegir-li vaig rememorar la meva vida sencera i vaig ser conscient del poder que tenia l'explicar una història de vida com ho havia fet Karl Ove. Quan em vaig posar a escriure tenia al cap les sensacions que els seus llibres m'havien causat.
David Trueba també ha estat un home important al llarg de tot el procés, veritat?
Vaig conèixer a David en el rodatge d'un episodi del programa de televisió de Javier Limón, Un lugar llamado Mundo, en el que participem amb La Habitación Roja. Vam menjar junts i crec que hi va haver química entre nosaltres. Quan vaig tancar el tracte per fer allò del llibre em van entrar ganes d'explicar-se'l i de passada vaig aprofitar per enviar-li In the middle of Norway. Li va agradar el documental i em va dir que si necessitava qualsevol cosa durant el procés d'escriptura del meu llibre allà estaria per llançar-se un cable. Soc tan fan de Trueba que no volia donar-li la pallissa i atabalar-lo, així que em vaig limitar a enviar-li el manuscrit abans de la correcció i l'edició. Li vaig manar la meitat primer i després quan vaig haver acabat el llibre, la resta. Va tenir la deferència de llegir-s'ho tot, la qual cosa em va sorprendre moltíssim, perquè és un paio que sempre va molt atrafagat. Quan es va llegir la primera meitat em va enviar un email mostrant-me el seu entusiasme. Em va dir que s'havia emocionat llegint la meva història. Això em va fer gran confiança i d'alguna manera va reafirmar totes les coses bones que la meva editora m'havia estat dient al llarg del procés. I no és que a ella no la cregués, però de vegades soc una mica incrèdul i pensava: què em dirà ella, sinó donar-me ànims i confiança. Trueba em va fer alguna recomanació que m'ha servit de molt, però realment la persona que m'ha tret el millor de mi mateix ha estat Cristina Lomba, la meva editora.
Parlant de cinema, veus el llibre transformat en pel·lícula?
Doncs la veritat és que sí que és un relat amb vis cinematogràfica, però vaja, això és una cosa que ni tan sols m'he plantejat i que no depèn de mi. Igual amb un documental i un llibre ja és suficient, encara que mai se sap. No sé si algú pot interessar-li la història i ningú no m'ha llançat cap proposta, almenys de moment. No crec que passi, però he de reconèixer que hi ha gent que ho suggereix i comenta que podria fer-se una pel·lícula amb la meva història.
Fins a quin punt els milers de quilòmetres que separen Noruega de València, del teu treball com a infermer a tocar en el FIB, t'han ajudat a mantenir viva la passió per la música?
Els milers de quilòmetres més que ajudar, desgasten i fan que tot sigui una miqueta més costa amunt. La passió per la música l'he tingut des de ben jovenet i aquesta, de moment, no m'ha abandonat mai. Sí que és veritat que de vegades m'he sentit decebut amb la indústria de la música i amb alguns companys de viatge, però qui no. Crec que la vida se'ns va complicant a mesura que anem complint anys i apareixen contratemps que amb els que no explicaves. Un va envellint i s'adona que ha d'afrontar els obstacles que la vida li va posant per davant com van venint i com bonament pot. Cal adaptar-se a les circumstàncies i això és el que fem. La música m'ha ajudat a seguir endavant, sens dubte, perquè l'escenari, les gravacions, compondre, és sempre una treva de tot el que m'afligeix. Em sento molt afortunat de poder ser músic i tenir la capacitat d'escriure cançons i transformar en una cosa bonica el que moltes vegades no ho és tant.
Canción de amor definitiva, la carta d'amor a la vida de Jorge Martí. Foto: EFE
La música m'ha ajudat a seguir endavant, sens dubte, perquè l'escenari, les gravacions, compondre, és sempre una treva de tot el que m'afligeix
Canción de amor definitiva serà una incursió puntual al món de la literatura o li has agafat el gustet a la prosa?
Doncs gairebé segur que tornaré a escriure perquè m'han quedat algunes coses pendents per resoldre, però no estava preparat per fer-ho i potser ara no era el moment. A més, potser s'haurien menjat la resta de la història. També pot ser que algun dia escrigui una mica de ficció. No ho descarto. Al final, l'aïllament i la solitud a què de vegades em veig abocat a Noruega són caldo de cultiu per crear. No imagino la meva vida sense algun projecte en marxa, ja siguin cançons, discos o llibres.
Què et té ocupat actualment?
Amb el grup estem preparant el directe amb les cançons dels dos discos que he,m editat al llarg de 2021. Volem presentar-les després de l'estiu. A més d'això estic embrancat en la composició d'una banda sonora per al llibre, però com Jorge Martí. Ja tinc 4 o 5 cançons i la meva idea és fer una cançó per capítol i que la lletra de cada cançó estigui basada en el seu capítol corresponent. Em fa molta il·lusió i crec que serà un complement molt bonic per al llibre. Com són 25 capítols més la introducció tinc feina per a un temps, però em motiva molt.