L’obra de Joan Miró és icònica. Tots tenim molt presents algunes de les seves imatges més emblemàtiques, perquè el seu estil va ser únic i irrepetible. Però, per què va ser tan important?
🖌️Per què no celebrem que fa 50 anys, Joan Miró va assassinar l'art (i no va convidar Franco)?
Miró balla el segle XX
Hi ha molts factors que fan de Joan Miró un dels artistes més determinants, rellevants i influents de l'art contemporani. La seva visió poètica de la natura és un d'ells. La seva idea d’“arrelament a la terra” es reflecteix en obres com La Masia (1921–22), on mostra un vincle gairebé tel·lúric amb la terra, simbolitzat en la idea que “s’ha de pintar amb els peus descalços, per deixar que l’energia de la terra entri per la planta dels peus”. Aquest quadre, actualment a la National Gallery of Art de Washington D.C., mostra un detallisme gairebé espectral i suposa la culminació d’una època d’observació directa de la realitat.
Un altre aspecte clau va ser el seu esperit transgressor i experimental, influït pels cercles dadà i surrealistes parisencs, que el va portar més enllà, fins al punt de voler “assassinar la pintura”. Sempre va manifestar el seu desig d’abandonar els mètodes convencionals per donar pas a una expressió artística radicalment contemporània. No es va doblegar mai a cap corrent estètic, ni tan sols als seus compromisos amb els surrealistes. La seva integritat artística va romandre intacta tota la vida. Als anys setanta cremava teles amb el mateix esperit anarco-dadà que als anys vint.
Sempre va manifestar el seu desig d’abandonar els mètodes convencionals per donar pas a una expressió artística radicalment contemporània. No es va doblegar mai a cap corrent estètic, ni tan sols als seus compromisos amb els surrealistes
També cal destacar el seu compromís polític amb Catalunya i el seu esperit antifeixista, reflectit en obres com El segador (1937), exposada al costat del Guernica de Picasso al Pavelló de la República a l’Exposició Universal de París, projectat per Sert i Lacasa. Però l’admiració pública no va fer minvar el seu esperit crític.
El 1968, Barcelona es va reconciliar oficialment amb Miró organitzant una gran retrospectiva a l’Hospital de la Santa Creu per celebrar el seu 75è aniversari. Miró, però, no va assistir a la inauguració per no coincidir amb el ministre franquista Manuel Fraga
El 1968, Barcelona es va reconciliar oficialment amb Miró organitzant una gran retrospectiva a l’Hospital de la Santa Creu per celebrar el seu 75è aniversari. Miró, però, no va assistir a la inauguració per no coincidir amb el ministre franquista Manuel Fraga. El 1969 va presentar Miró, l’altre al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, on va pintar els vidres de la façana i, tot seguit, va destruir la seva pròpia obra amb dissolvent. Va ser una de les primeres afirmacions de la naturalesa efímera en l’art contemporani a Catalunya, i una crítica a la ignorància cultural del règim. L’acció va ser aplaudida pels artistes emergents que començaven a assimilar les noves tendències conceptuals.
L'artista còsmic
Una altra contribució clau de Miró va ser al surrealisme, especialment amb les seves investigacions sobre l’automatisme i una poètica naïf que André Breton admirava profundament. A principis dels anys vint, durant la seva primera estada a París, Miró es va acostar al grup surrealista, tot i que mai no en va formar part oficialment. A partir de 1925, però, va participar en la majoria de les seves exposicions. Certament, Miró se sentia més pròxim als poetes que als pintors. Va fer amistat amb figures com Desnos, Éluard, Aragon i Leiris, i es va aficionar a llegir Rimbaud, Lautréamont, Baudelaire o Apollinaire. La seva obra beu d’aquesta connexió poètica i espiritual. També cal destacar la seva habilitat per fusionar el seny i la rauxa catalanes amb l’espiritualitat japonesa, amb la natura com a eix vertebrador de bona part de la seva obra.
L’any 1925 va finalitzar El carnaval de l’arlequí, on abandona definitivament el paisatge com a font d’inspiració i comença a explorar els estats mentals, com ara les al·lucinacions provocades per la gana. Les obres entre 1925 i 1927 —les anomenades pintures de somnis i paisatges imaginaris— mostren fons monocroms molt plans, amb signes gairebé jeroglífics i, de vegades, inscripcions que semblen poemes automàtics. La seva obra culminant, la sèrie Les constel·lacions (1940–41), és una fuita cap al món interior per transcendir el drama de la guerra. Poc després, va viatjar als Estats Units, on, en plena època del bebop, va endinsar-se en la “cosmologia” jazzística de Nova York. Va arribar a ser molt amic de Duke Ellington, i fins i tot Dave Brubeck va utilitzar una obra seva com a portada del seu disc seminal Time Further Out (Miró Reflections).
Visió rupturista i d'aproximació de l'art contemporani a tothom que va assolir la seva màxima plenitud amb la creació de la Fundació Joan Miró de Barcelona, aventura que va iniciar la seva singladura el 10 de juny de 1975, ara fa tot just 50 anys. Experiència que va arrencar amb una inauguració oficiosa de caràcter popular amb què Miró va evitar i defugir convidar les autoritats franquistes. Aniversari, aquest mig segle vida, que la Fundació celebrarà al llarg de tot el curs, començant aquest mateix diumenge 15 de juny amb una jornada de portes obertes plena d’activitats: tallers, visites gratuïtes comentades, performances... i propostes úniques, com la possibilitat de visitar les instal·lacions de Montjuïc durant el solstici d’estiu. Una visita excepcional de matinada (de 6 a 10 h) batejada amb el nom de Solstici Sert, per contemplar l’arquitectura del museu amb llum natural. Una jornada especial que culminarà amb un concert, organitzat en col·laboració amb el festival Sónar, a les terrasses de l'edifici del guitarrista flamenc Yerai Cortés. A més, com a primícia, es podrà veure com s’està ultimant la gran exposició que retrà homenatge al primer mig segle de vida de la Fundació, i que portarà per títol La poesia no ha fet més que començar. 50 anys de Miró. La Fundació Joan Miró conserva algunes de les obres més representatives d’aquest artista universal, amb un fons de 104.000 peces, entre pintures, escultures i tapissos. Miró va concebre un espai pioner a la Catalunya de l’època. Segons les seves pròpies paraules, volia que fos “un lloc viu, on l’art es pogués veure, però també pensar i fer”. Definitivament, Joan Miró va ser l'artista que va fer ballar el segle XX.