El darrer espectacle de la Sala Gran del Teatre Nacional és Els criminals, de l’autor austríac Ferdinand Bruckner (1891-1958), desconegut del repertori teatral però que els estudiosos han reivindicat com dels primers reformadors del teatre. L’obra, dirigida per Jordi Prat i Coll, té un repartiment de luxe encapçalat per Joan Carreras, Maria Rodríguez i Lluís Soler, i que continua amb 13 intèrprets més. L’espectacle és una adaptació lliure de l’obra escrita el 1928, ens situa en plena República de Weimer i fa un dibuix de valor de les lleis i del que fa que funcionin o no. De la pervivència del poder i de la sexualitat desenfrenada.
És una obra molt rica en diversos aspectes; se situa en una època de transició i es pot llegir en paral·lel amb el context espanyol. Explica l’obertura moral i ideològica, com la que es va viure aquí amb la Segona República, tal com explica el director. El tema central de l’obra és l’aplicació de l’article 175, que castigava amb presó tenir relacions sexuals entre homosexuals o amb animals. L’obra mostra també com, tot i que canviï la forma de govern, si els jutges no canvien, res no canvia. Una de les qüestions és el relleu de les famílies dels jutges, les herències i la construcció del poder a Europa. En total, són setze intèrprets, tres dels quals músics, que interpreten peces que ha compost Daniel Espasa. Per a l’espectacle s’han recuperat peces de jazz i el primer himne gai de la història: La cançó violeta (Das lila Lied) de Mischa Spoliansky.
Entrevistem al director de l’espectacle, Jordi Prat i Coll, un director que s’ha fet un forat a la Sala Gran del Teatre Nacional. Després de dirigir dues obres pròpies amb gran èxit d’espectadors i crítica, Fàtima i M’hauríeu de pagar, torna amb un clàssic europeu. Abans, però, havia estrenat peces de Caryl Churhill o Debbi Tucker Green. En el terreny català ha estrenat obres de Josep Maria de Sagarra i Pitarra. El proper 22 d’abril oferirà una xerrada sobre el patrimoni català. A la conversa comptem també amb l’actor Joan Carreras. Protagonista de les cartelleres de Barcelona, serà el primer actor en representar en català una obra al festival d’Avinyó, i serà amb La història d’un senglar de Gabriel Calderón.
Jordi, primer de tot, fer una obra de Ferdinand Bruckner és una declaració d’intencions.
Jordi Prat i Coll: Ho expliquem també a l’obra. He fet una dramatúrgia lliure. Vaig començar a llegir autors alemanys perquè tenia moltes ganes de fer un autor com Brecht, Ödön von Horváth, Arthur Schnitzler, etc. Però no hi connectava, i l’estudiós de teatre Enric Gallén em va dir que existia aquesta obra. I a mesura que la vaig poder llegir amb la traducció de la Kàtia Pago me’n vaig enamorar. Jo he fet de tot, he fet obres com La Fortuna de Sílvia de Josep Maria de Sagarra que només s’havia estrenat, n’havia fet tres funcions i no s’havia vist mai més en teatre. També he fet obres que han demanat de la meva llibertat. Els Jocs Florals de Canprosa no era un espectacle per a la Sala Gran i demanava de la meva intervenció. Per mi tenim dues necessitats: poder llegir el repertori i després poder-lo fer. Llegits Els criminals vaig veure el que volia fer jo, i la gent que la vingui a veure, veurà la meva proposta a partir del text de Bruckner.
Joan, com ha estat treballar amb en Jordi?
Joan Carreras: N’estic enamorat. Sí, perquè ja en porto tantes de direccions, i tan diferents, que fa que ja me n’adoni de què fa que sigui una bona direcció. Ja no és un criteri objectiu, té a veure amb la feina que fa cadascú. Jo no tinc cap intenció de dirigir ni d’escriure. I sé valorar el que vull que em passi, sobretot a escena. M’agrada molt ser intèrpret i també m’agrada que un director faci la seva feina. I ell la fa estrepitosament bé.
I en comparació amb altres directors?
JC: En Jordi ve sempre amb molta feina feta i t’agilitza molt la feina. A més, ho fa amb tasques que sincerament jo no he fet. Lectures, referents. Els actors podríem passar-nos el dia llegint i entenent tots els referents. I n’hi ha que són molt llegits. A mi m’ha anat molt bé perquè m’ha enfocat. I també m’ha fet propietari de la meva feina. A l’audiovisual mai acabes essent propietari de la teva feina. En teatre el que em fascina de l’actor és que et fas propietari de l’ànima que has creat i fa que siguin personatges indestructibles. Podríem fer una obra diferent amb el mateix personatge.
Jordi Prat i Coll: "Jo tiraria l'edifici a terra i en construiria un de nou; un teatre nacional des d’una altra òptica, sabent que aquest es va crear des d’una òptica convergent
Jordi, en el teu cas, com ha estat treballar l’obra d’un autor desconegut pel públic?
JP: He fet la meva. El primer acte té tocs de vodevil. Es tanquen i obren portes que t’obliguen a moure el cap a un ritme accelerat. No està al servei de la comèdia, sinó al servei del drama dels personatges. I també estem al servei de la tesi de l’autor: tots podem ser criminals si les circumstàncies ens hi porten. L’autor també es pregunta com hem construït un sistema en el qual hi ha uns judicis amb unes lleis que determinen el grau de culpabilitat que la societat delega a un tercer poder, el judicial, que és un tema principal en l’obra. Hi ha moltes capes. Un dels personatges diu: "estem quiets sense intervenir". Per nosaltres, al teatre, això és el que fa el públic.
És un trencament amb les altres obres que havies dirigit?
JP: Soc molt polièdric. Vinc de For Evita al Teatre Grec, que és molt petardo. I abans vaig fer Fàtima, obra que havia escrit i dirigit. Jo hi soc en tots els espectacles i això és el que unifica. Proposar-me fer una sala gran neix d’una idea de base molt profunda. Em crec molt el meu país i la meva llengua. Aquest teatre és innecessari, però ja que el tenim, és necessari. Vull dir, jo tiraria l'edifici a terra i en construiria un de nou. I construiria un teatre nacional des d’una altra òptica, sabent que aquest es va crear des d’una òptica convergent. Dit això, hi ha una sala que és un monstre, i fer feina en una obra aquí i a la sala gran vol dir no renunciar a l’espectacle, i fer les obres que només pot fer per pressupost el teatre públic i que ha de fer un teatre públic. Busco un teatre que ha d’incidir en la meva societat. En algunes de les obres que he dirigit em permeten ser més boig, quan t’enfrontes a un teatre diferent. Els tres actes de l’obra són tres obres diferents.
Joan, tu hi has treballat molt en aquesta sala. Que t’exigeix la sala Gran?
JC: Vaig estar molt de temps rebotat amb la Sala Gran. Perquè l’estructura no et permet fer una sèrie de coses, és a dir, un teatre que a mi m’agrada molt. El que no et vol mentir. La Sala Gran, si la tractes com una bèstia i la tractes amb carinyo, et tracta bé. Això li passa. Si treballes un teatre amb una teatralitat oberta i ho assages bé, la sala t’acull amb grandesa. Porto uns anys reconciliant-me amb ella.
Jordi, és tan complicat dirigir aquesta sala?
JP: El problema és que només tenim aquesta sala per equivocar-nos. Molt d’ofici és previ. De fer de mediador amb un espai que de per si genera distància. Per això el que hem fet és avançar l’escenari. És a dir, la fila zero s'asseu a peu pla de l’escenari. El problema de veure l’espectacle des de la fila vint-i-quatre és que l’espectador ha de poder gaudir de la mateixa manera. Aquests últims dies treballo qüestions de pla general.
JC: Això sí, la sala t’exigeix rigor tècnic. Però, per això et paguen. L’ofici et serveix en casos com aquest. Cal vocalitzar, projectar i estar atent al to general de l’obra.
Joan Carreras: "En el moment que saps que no t’enriquiràs, el criteri està en la qualitat de la feina que pots fer"
Joan, has treballat amb un equip d’actors molt gran i molt jove. Què en pots dir de l’escola Prat i Coll?
JC: Totalment, jo crec que qualsevol lideratge (i parlo del teatre perquè exigeix molt en un terreny molt emocional) que no es noti és bo. Són lideratges que el primer que et volen demostrar és la confiança. Els que portem ja moltes obres fetes, la confiança ens l’autogestionem una mica. Tot i que segueixes sent vulnerable. Però els joves necessiten persones com en Jordi, que no siguin protectors ni agressius. És un mestratge: ho sap fer en petit, en gran. La relació entre director i actor pot ser una relació violenta. Aquí no ho ha estat gens, de violenta.
Em dona la sensació, Joan, que el fet que actors com tu acceptin propostes de directors com en Jordi Prat i Coll, l’Alícia Gorina o el Jordi Oriol, fa que aquests directors que havien estat titllats de “postmoderns” o d'“estranys” puguin gaudir d’espais d’exhibició que abans no podien.
JC: Si tens la sort, en aquest país, de treballar contínuament, et pots permetre fer cas de la responsabilitat que tenim cadascú de nosaltres, de decidir què vull fer. En el moment que saps que no t’enriquiràs, el criteri està en la qualitat de la feina que pots fer. Sempre apostaré per coses d’aquest tipus que per coses que ja conec i ja he fet. Així també em sento útil. Aquests tres que has anomenat et fan propostes que no et fan la resta de directors. És meravellós treballar amb tothom. Però, si de tant en tant puc fer-ho, treballar amb aquests directors em permet fer obres que segurament m’exigiran més.
Havíeu treballat mai plegats?
JP: No, és la primera vegada que treballem plegats.
JC: Espero que no sigui l’última.
JP: Bé, jo ara deixaré el teatre.
Definitivament?
JC: Sí? Ho dius de veritat?
JP: Per mi són etapes. I ja ho parlarem més endavant.
