És un dia d'hivern, però a Barcelona fa temps que no tenim hiverns, si entenem l'hivern com a una suma de dies grisos i freds, d'aquella sensació de ficar-te al llit i que la gelor dels llençols t'atrapi els dits dels peus i, entre plaents calfreds, et vagi recorrent el cos fins a arribar als nervis d'unes dents tremoloses. Hem quedat a la terrassa d'un cèntric hotel barceloní i el sol ens obliga a anar amb màniga curta, perquè, com hem dit, a Barcelona fa temps que no tenim hiverns. En Jarred McGinnis somriu i se'n recorda del lloc on va créixer, Florida, un altre racó de món on els hiverns no són mai hivern. "No vaig veure nevar fins que vaig tenir 16 anys", rememora l'autor d'El covard, una de les novel·les més celebrades de totes les publicades a casa nostra aquest passat 2022.
Després de tenir un accident de cotxe, en Jarred ha d’acceptar que no podrà caminar mai més i es veu obligat a tornar a casa del seu pare, amb qui no parla des de fa deu anys. Mentre s’encaren als traumes familiars del passat i intenten crear una nova relació menjant dònuts i cuidant orquídies, en Jarred haurà d’aprendre a transitar per la vida sense caure en l’autodestrucció. Això és El covard, una autobiografia que no és autobiogràfica. Un exercici de paraliteratura que Irvine Welsh ha descrit com "la novel·la més estimulant que trobarem en aquests temps foscos". Un relat sense cap concessió a la condescendència. Brutalment divertida. Perversament tendra. A casa nostra ha sortit sota el segell d'Edicions del Periscopi amb traducció d'Anna Llisterri. Llegiu-la.
"A Florida passa un cop cada vint anys. I ni tan sols va nevar realment, només van ser dos o tres flocs caient del cel de forma gairebé ridícula". Temps després McGinnis es va mudar a Escòcia, i la neu es va convertir en part del seu mobiliari meteorològic habitual. "Tothom se sorprenia, perquè al principi m'enganxava a la finestra com un gos veient com queia la neu. Quan va deixar de ser una novetat, vaig començar a odiar la neu. Quan has de moure't en una cadira de rodes, la neu pot ser una maledicció: se t'enganxa a les rodes, les mans se't congelen, després es converteix en fang...". Després va viure a Londres, on també neva. Ara viu a Marsella, on tampoc hi ha hiverns.
Meteorològicament parlant, quin és el millor temps per escriure?
Ara visc a Marsella, i gaudeixo infinitament del sol. Passa que no puc treballar a casa. La meva dona és meravellosa, però em distreu cada dos per tres. Em parla, jo li parlo, i acabo perdent la pista de què estava escrivint. Pel que acabo marxant i refugiant-me en alguna de les meves cafeteries favorites de la ciutat. La meva rutina és aquesta: m'aixeco, porto les meves filles al col·legi i d'allà a la meva oficina, que són les cafeteries, llocs amb molt de soroll, però on em puc concentrar a escriure.
Soroll
Jarred McGinnis necessita soroll per concentrar-se. El soroll de les converses en veu alta de la gent que ocupa les taules del costat a les cafeteries on es refugia per escriure. I el soroll l'sludge metal i el hip hop dels noranta amb què s'aïlla de l'entorn quan ja s'ha cansat del brogit de les cafeteres i la xerrameca a massa decibels d'aquells que l'envolten. "Trobo que són estils de música perfectes per escriure. M'encanta colpejar el teclat al ritme de bandes com Electric Wizard o Sleep. Ara he descobert un grup italià que es diu Ufomamut que em té fascinat". Quan parlem de hip hop, McGinnis cita Leaders of the New School com el seu col·lectiu fetitxe. "Imagino que és una qüestió dels beats per minut de la seva música, però és escoltar-los i posar-me a escriure al ritme de les seves cançons".
No hi ha cap músic que s'hagi declarat obertament, encara, admirador d'El covard. Tampoc n'hi ha cap que en privat hagi contactat en Jarred per dir-li com ha gaudit de la lectura del seu llibre. De fet, el que ha passat ha estat just el contrari. Ha estat ell qui ha escrit alguns dels seus grups favorits per explicar-los com d'inspiradores han estat les seves cançons per donar vida a la seva primera novel·la. "La música té un poder evocador brutal", reflexiona l'escriptor nord-americà. "Amb només un acord menor pots aconseguir fer plorar els teus seguidors. A mi em costa 15.000 paraules assolir-ho. Hi ha dues bandes que han aconseguit emocionar-me i inspirar-me a l'hora d'escriure. Una d'elles és Beirut i l'altra, The Handsome Family, que són uns músics increïbles, però sobretot, uns grans contadors d'històries. Tenen una cançó que es diu So Much Wine que es va convertir en el motor creatiu del llibre". McGinnis va escriure Brett i Rennie Sparks, el matrimoni que conforma el tàndem d'americana de Chicago. Els va enviar el seu llibre "amb el desig que la seva lectura els resultés tan inspiradora com a mi m'ha resultat la seva música".
Una qüestió de sort
T'obsessionen les paraules?
Moltíssim. Com a lector, els escriptors que més m'agraden són aquells que poden redactar frases que semblen perfectes. Escriptors que no fan servir un llenguatge pompós, però que sí saben triar sempre la paraula adequada per descriure allò que volen expressar.
Jarred McGinnis va trigar deu anys a finalitzar El covard. La història de la història és que en la seva gènesi la novel·la no era una novel·la sinó un recull de contes sobre la infantesa als Estats Units. Fins que va arribar un moment en què es va adonar que tots els contes parlaven del mateix nen. "En realitat els protagonistes dels contes eren nens diferents, però tots tenien un comú denominador: haver crescut als Estats Units, un país sense un sistema públic que et garanteixi una seguretat social o un subsidi per atur, i per això els pares han de treballar infinitat d'hores al dia, i els fills creixen sols. Hi ha nens que no sobreviuen a això: si ho tens tot i ho pots fer tot a una edat molt jove, el més fàcil és que t'acabis perdent. Em semblava molt interessant plantejar aquesta disjuntiva entre la innocència dels infants en un lloc tan perillós com són els Estats Units".
McGinnis diu que, amb uns pares, com la gran majoria, absents per estar treballant 24 hores al dia, set dies a la setmana, el que el va salvar de perdre's va ser la sort. "Tot és qüestió de sort. Elon Musk pensa que és un geni. I potser ho és, però també ha tingut sort. Durant un temps vaig viure a l'est de Londres. Allà la gent no et diu adéu, sinó, que tinguis sort. Per a ells la sort és un factor molt més important i determinant que Déu. Estic d'acord amb el raonament cockney".
Creus, però, en Déu?
No. M'agradaria, però no hi crec. Si més no, en el Déu que ens han volgut vendre. Abans de començar a escriure em dedicava a la ciència, per tant, crec que les coses, els fets, han de respondre a una raó, han de ser comprensibles. En conseqüència, pensar que hi ha un Déu em resulta delirant (riu).
Els escriptors són uns idiotes
Atrapats pel que havien llegit als seus contes, la gent va començar a demanar en Jarred que escrivís una novel·la. Una novel·la, li demanaven, que com ell, el protagonista fos un home amb una minusvalidesa física. "Em semblava una idea molt avorrida, fins que vaig començar a donar-li voltes a com escriuria jo una novel·la protagonitzada per un home minusvàlid. Havia de ser la meva història, no la història que em demanaven. M'hi vaig llençar. La ràbia em devorava. La mala llet del Jarred protagonista d'El covard, suposo que és la meva mala llet".
Jarred McGinnis no creu que l'escriptura sigui una teràpia. Ho raona amb un argument tan irrefutable com el fet que coneix a un bon grapat d'escriptors que són uns idiotes. "Escriure no és una teràpia, però també he d'admetre que escriure m'ha ajudat a seguir endavant. M'ha ajudat a entendre'm millor i acceptar la meva minusvalidesa. Imagino que aquesta és la màgia de la literatura, després de viure 20 anys amb una minusvalidesa, la novel·la m'ha servit per reflexionar sobre aspectes de la meva existència que no t'has de plantejar si tens una vida 'normal'".
En els teus somnis, encara camines?
No sempre, però encara tinc somnis en els quals camino. I això ho reflecteixo en el llibre. Al principi de la novel·la, en Jarred, el protagonista, hi ha moments en què encara pensa com si no fos minusvàlid, però el seu cos li recorda que és una persona amb una discapacitat física. Per això està tan cabrejat, perquè encara no ho ha acceptat. Jo ja ho he fet. Estic en paus amb la meva minusvalidesa. Tinc una vida meravellosa.
Dos homes i un destí
En aquest joc de miralls entre realitat i ficció, un dels punts més interessant d'El covard és que mai saps ben bé qui t'està parlant, si en Jarred l'autor o Jarred el protagonista. "Hi ha moments en què l'autor es difumina, especialment quan passo a fer servir la segona persona com a veu narrativa. El que realment m'interessa és donar veu al personatge, que s'assembla molt a mi, però que no sóc jo. Em va costar redactar moltes versions fins a assolir aquesta subtilesa. Però El covard és una novel·la fictícia amb un protagonista fictici en què de tant en tant em colo. En realitat és una novel·la sobre dos homes, un fill i un pare, que estan intentant reconstruir la seva relació després d'anys sense parlar-se. Una idea aparentment avorrida, però que sembla que ha funcionat".
Després d'infinites versions, Jarred McGiniss va finalitzar El covard fa tres anys. I aleshores va començar una tasca gairebé més complicada que escriure una novel·la: trobar un agent literari. "No sé com funcionen les coses aquí, Catalunya, però a Anglaterra, que era on viva aleshores, si vols ser llegit, has de tenir un agent que et busqui una bona editorial. Et pots autoeditar, però els resultats mai són els mateixos". McGinnis, òbviament, volia arribar com a més lectors millor. "Vaig trobar un agent i vam estar treballant plegats en la novel·la durant un any. I aleshores vam trobar una editorial que va publicar la novel·la sis mesos després". I van començar a arribar els elogis i els premis i les edicions en altres idiomes, entre elles la del català.
Què et va dir el teu pare després de llegir la novel·la?
Li va agradar moltíssim. En realitat és molt divertit, perquè als Estats Units és el meu agent de premsa i els periodistes se sorprenen que sigui tan entusiasta amb una novel·la que suposadament el deixa molt malament. No han acabat d'entendre que tot és ficció.