A la crisi institucional, política i econòmica de la Unió Europea s’hi afegeix la mal anomenada Crisi dels Refugiats i l’augment d’atemptats gihadistes, motius que poden explicar l’auge dels moviments d’extrema dreta i ultranacionalistes arreu del continent, a més de les freqüents declaracions públiques de polítics i altres actors rellevants culpabilitzant l’Islam o la presència de població musulmana a casa nostra. Com a lògica o estratègia política potser funciona entre certs sectors electorals, com ha comprovat Angela Merkel a Alemanya. Ara bé, els perills que comporten aquesta mena de missatges –especialment si es plasmen en polítiques concretes– ens haurien d’amoïnar i provocar rebuig.

Entre els polítics europeus es poden distingir, a efectes del que ens ocupa, dos grups: els que tendeixen a fer de l’Islam un problema o els que proven d’acceptar-lo com a part d’Europa.

Hi ha dues menes de polítics: els que fan de l’Islam un problema i els que l’accepten com a part d’Europa.

Els qui opten per la primera via –Sarkozy (França), Farage (Regne Unit), Orbán (Hongria) o Duda (Polónia)­, entre d’altres– argumenten que la creixent presència de població musulmana al Vell Continent és contraproduent i causa problemes.

Això, en alguns casos, és un argument fantasma. Als estats de l’Europa oriental l’islam és quelcom molt minoritari: a Hongria i Polònia, per exemple, els musulmans sumen menys del 0,1% de la població. A la banda occidental del continent, però, és diferent. França té un passat que no pot obviar. L’Imperi Francès va comportar l’arribada de població musulmana dels territoris colonitzats i l’aparició de ‘nous francesos’ musulmans, alguns ja de tercera generació, tan francesos com qualsevol altre ciutadà. Argumentar que són responsables d’agreujar la crisi és absurd i contraproduent i obre una greu esquerda social.

Certament, declaracions en aquest sentit com les de Sarkozy, acontenten al seu electorat més sensible al populisme xenòfob del Front National de Marine Le Pen, però també ofenen i menystenen al 7,5% dels ciutadans francesos que són musulmans i a la resta de població que no vol seguir aquesta drecera.

És així que sorgeixen debats prescindibles –almenys en aquest marc– com el d’aquest estiu passat sobre l’ús del banyador islàmic o burkini en platges públiques. L’atur, la pèrdua de poder adquisitiu, l’estancament polític o la seguretat pública... se solucionen prohibint que les dones es banyin com vulguin?

Qui millor per a combatre el radicalisme que les poblacions musulmanes europees, lliures i obertes, que rebutgen la violència?

Aquesta mena de raons més aviat fan l’efecte que l’Islam és l’enemic a derrotar i esborrar dels nostres paisatges. Esclar que és més fàcil transformar l’islam en un enemic comú que fer-lo part de la solució però cal saber que les prohibicions relacionades amb les identitats de les persones difícilment solucionen res. Hi ha francesos cristians com n’hi ha de laics, d’animistes, de jueus o de musulmans. Aquests últims, recordem-ho, són el 7,5% de la població­. Pretendre ara esborrar-los o encaixar-los per força en un vestit de “bon francès republicà i laic” és autoritari, antidemocràtic i contraproduent. 

Els polítics que opten per la segona via i no contribueixen al discurs de la por ho fan majoritàriament des del silenci i la cautela i potser no aprofiten el moment que se’ls presenta per a construir aquesta diversitat com un valor.

D’acord, ara mateix hi ha diferents conflictes oberts al món on un mal entès Islam n’és el protagonista. L’avenç d’Estat Islàmic en la captació de militants, la guerra a Síria, el terrorisme de Boko Haram o AQMI al Sahel i la Banya d’Àfrica en són alguns. Tot i que una anàlisi curosa ens diria que en molts d’aquests conflictes l’islam és només la narrativa que fan servir els actors per a cobrir una pugna econòmica, política o de status personal, acceptem-la. Qui millor, doncs, per a combatre-la a casa nostra que poblacions musulmanes europees, lliures i obertes, que rebutgen la violència?

A l’Estat espanyol, per bé que plana l’estereotip que els veïns musulmans amb què convivim pertanyen a un islam conservador i tancat, les dades demostren el contrari: és d’on menys persones han sortit a lluitar amb el Daesh. Més encara, malgrat que Ceuta, Melilla i Catalunya són les zones amb més població musulmana de la península, no hi ha hagut cap atemptat des de l’11-M a Espanya i les cèl·lules d’activistes desactivades tampoc en planejaven cap. A Catalunya és musulmana el 6,7% de la població i ni tan sols en els municipis on aquesta proporció és sensiblement més alta no s’han produït, fins ara, incidents xenòfobs greus per motius religiosos ni tan sols després de l’11-M.

Les societats, com les identitats, canvien, són movibles i modelables.

Però tot i que la nostra classe política no s’abona als discursos de l’odi i l’estigmatització, no ens podem confiar. Obviar els problemes que queden per resoldre no ajuda a desestigmatitzar al col·lectiu musulmà. Ni col·labora a resoldre altres problemes, com que cada any marxin nenes des de Catalunya per a ser sotmeses a l’ablació o a matrimonis convinguts. No són xifres grans, però un sol cas justifica l’acció de les administracions. Ara bé, les coses pel seu nom, sense generalitzar ni parlar amb vaguetats: són problemes concrets dels que no se’n pot derivar el missatge que l’Islam és el problema.

A molts líders polítics els beneficia aquesta confusió que deixa en l’aire el dubte o la sospita. Ells i tots nosaltres faríem bé d’entendre que les societats, com les identitats, canvien, són movibles i modelables i el més adient i sensat és acceptar-les i fer-les teves. Agafar les regnes del cavall que corre sense control i marcar-li el camí. Escoltar, aprendre i incorporar allò que els musulmans europeus tenen a dir. Ser part de la construcció d’un islam europeu, modern i respectuós amb els drets humans –com ja passa a d’altres llocs del món– sense paternalismes ni imposicions.

Això no s’aplica només als musulmans sinó a tota comunitat europea. Acceptar que som molts i ben diferents i transformar-ho en una fortalesa. Centrar-nos en allò que volem ser i en allò que tenim en comú més que assenyalar allò que ens diferencia i separa. Tot plegat porta més feina que negar la realitat i culpar un enemic comú però paga la pena. Europa pot ser el continent de les llibertats individuals i col·lectives, on les persones prevalen davant els interessos però només si tots som part de la solució. Comencem per escoltar-nos i conèixer-nos sense prejutjar allò que ens és estrany. Les properes generacions ens ho agrairan.

Sonia Andolz-Rodríguez és MSc & MA en Conflictes, Migració forçada, Seguretat i Defensa per l'Universitat d'Oxford. És professora de Relacions Internacionals a la Universitat de Barcelona i a ESADE Business School​.