L’Institut de Nova Història, l’ànima del qual és l’historiador i filòleg Jordi Bilbeny, porta anys reivindicant la catalanitat de moltes figures històriques que tradicionalment s’han considerat com espanyoles o d’altres nacionalitats. Això s'emmarca dins de la campanya d'aquest organisme per lluitar contra "la manipulació de la història". A la seva pàgina web asseguren que, entre els seus objectius, n'hi ha un que és "destapar aquesta gran jugada bruta de la manipulació del nostre passat, perpetrat durant segles".

Al punt de mira

Les crítiques a l'Institut, des de fa temps, arriben per totes bandes: des d'un catalanisme que es considera desacreditat per les seves investigacions, i des d'un espanyolisme que pretén que les seves recerques són la mostra dels "excessos" de la història nacionalista catalana. Ells es defensen assegurant que les crítiques són un atac a Catalunya; denuncien "el complot multisecular de la befa i de l’escarni a tot allò que suposa un reconeixement internacional del nostre país". Jordi Bilbeny escriu: "A qui volen enganyar els meus insultadors, detractors i perseguidors intel·lectuals? Porto 'segles' tractant amb ments com les seves. Fa segles que hi són i fa segles que fan exactament el mateix. La història n’és farcida d’exemples escruixidors. Són encarnacions d’una pseudo-llibertat de pensament que ataca, escarneix i menysprea tot allò que no s’ajusta als seus conceptes preconcebuts i predeterminats".

Teoria de la conspiració

La teoria de l'Institut de Nova Història és que un gran nombre de documents històrics han estat alterats o amagats intencionadament, durant segles, per ocultar el protagonisme català en la història. Ho haurien fet, simplement, per "animadversió" envers tot el que sona català. I afirma que molts personatges catalans van haver de dissimular el seu origen per escapar d'Espanya. Asseguren que, a causa de la censura, bona part del passat s'ha de buscar en missatges en clau dins els textos (per exemple, afirmen que "Quixot", en català i al revés, significa "tòxic", i que això és una referència als aspectes negatius del govern espanyol de l'època).

Amagar la catalanitat

També asseguren que molts catalans van ocultar la seva identitat nacional, perquè "a Espanya pensar ha estat delicte durant segles". Alguns catalans que van viure en altres països hi haurien adquirit una nova identitat per "escapolir-se del pensament únic i esterilitzador espanyol multisecular".

Els principis de la "nova història"

L'escola dels Annales, ja a la primera meitat del segle XX, va fixar les que serien les bases de la nova història. I algunes de les coses que ells van establir, que en aquell moment eren tremendament revolucionàries, s'han convertit en la base de l'estudi contemporani de la història. Una d'elles era el combat contra la tendència a presentar la història com una realització de grans personatges. Durant tot el segle XX, la història acadèmica s'ha centrat en els processos socials i no en les persones, i a més a més, ha intentat posar de relleu el paper de les classes populars, els oblidats de la història, en l'esdevenir del nostre món. Ja Bertold Brecht, al poema "Preguntes d'un obrer que llegeix", criticava el fet de plantejar la història com una qüestió de grans homes. La que es considera "Nova Història", en canvi, continua centrant-se en una història de grans homes, com també que la història més rància.

Quan no ens feien beure a galet

Una de les coses més sorprenents és que l'Institut de Nova Història, que es presenta com un esforç per descolonitzar la història de Catalunya, hagi triat com un dels seus emblemes la "Descoberta catalana d'Amèrica". Els que pretenen lluitar contra l'imperialisme espanyol actual, se senten la mar d'orgullosos pel que anomenen "Imperi Universal Català", que hauria dominat el món al segle XVI. A la pàgina web de l'Institut parlen d'aquest període com "un temps en què l’estrella de la Nació Catalana va brillar més alta que mai amb la Descoberta d’Amèrica i el regnat de l’emperador Carles V. Un temps en què als catalans encara no ens feien beure a galet". No només afirmen que Colón era el català Joan Colom, sinó que el mateix Amerigo Vespucci, que dóna nom al continent, seria un català, sense determinar, pertanyent a la família Despuig.

La "descoberta"

El concepte de "descoberta", aplicat a Amèrica, no pot ser més polèmic, ja que es tractava d'un territori habitat, i per tant, algú l'havia "descobert" molt abans que els europeus. Les poblacions i els historiadors americans, des de fa dècades, han posat de manifest aquesta contradicció i han denunciat el rerefons eurocèntric de l'ús del concepte "descoberta". Paradoxalment, mentrestant, hi ha qui, a l'Institut de Nova Història, demana que el 12 d'octubre, l'antic Día de la Raza, esdevingui la Diada Nacional de Catalunya.

De la descoberta a la colonització

Encara és més greu quan es passa de la "descoberta" a la colonització. L'Institut de Nova Història pretén transferir les velles glòries nacionalistes espanyoles a la catalanitat. El problema és que aquestes glòries ja no són tals. Avui en dia pocs són els historiadors que obvien que la conquesta d'Amèrica va ser un procés realitzat amb una terrible violència i que va suposar un autèntic genocidi per als indígenes, que es van veure sotmesos a tortures, treballs forçats, espolis, esclavatge... Diversos investigadors de l'Institut de Nova Història han al·legat que Pizarro, Cortés i Almagro eren nobles catalans, descendents il·legítims de la Casa dels Trastàmara. Afirmen que Francisco Pizarro seria en realitat Francesc Pinós de So i Carrós, Hernán Cortés seria Alfons de Ribagorça i Juan Ponce de León seria tan català com Pedro de Alvarado.

Apropiacions més que discutibles

Tot i que Colom és el personatge més destacat que l'Institut ha volgut apropiar-se, n'hi ha molts més. Els seus investigadors afirmen, per exemple, que Leonardo da Vinci va ser català (tot argumentant que el fons d'alguns dels seus quadres semblen la muntanya de Montserrat). Han "demostrat" que Cervantes i seria el xixonenc Joan Miquel Servent; l'anònim autor del Lazarillo, per la mateixa regla de tres, seria també valencià, de Tormos, i no de Tormes. Garcilaso de la Vega seria un escriptor barceloní, proper a Ausiàs March; La Celestina s'hauria escrit originalment en català; i Quevedo hauria plagiat al rector de Vallfogona. Alguns autors també asseguren la catalanitat de Bartolomé de las Casas, de Santa Teresa de Jesús, del pintor Ieronimus Bosch i del filòsof Erasme de Rotterdam. Però no només reivindiquen els personatges d'exemplar trajectòria històrica, sinó d'altres que no han deixat tan bon record: des del Cid fins a Maquiavel, tot passant per Ponç Pilat.

L'essencialisme

La base de la teoria de l'Institut és que Espanya, és, en essència, absolutament anticatalana. Contra ella es dreçaria la catalanitat, també com un bloc homogeni, per essència enfrontat a l'espanyolisme. Evidentment, aquest principi teòric impedeix, sistemàticament, qualsevol tipus d'estudi històric més complex.

D'esquena a l'acadèmia

L'Institut de Nova Història no manté bones relacions amb el món acadèmic català. Els seus membres diuen que "la comunitat historiogràfica catalana" sotmet els seus investigadors a "l'ostracisme més pervers i reprovable". Afirma que ells van més enllà del "pensament monolític" de l'acadèmia. I acusa els historiadors de sacralitzar els textos i de no tenir en compte les falsificacions. Però, de fet, els membres de l'Institut majoritàriament treballen amb obres publicades, i rara vegada fan incursions als arxius. Per tant, bona part dels seus textos es basen en obres dels historiadors que sí que han tingut accés a arxius i a documentació original. Això sí, la seva lectura d'aquests textos divergeix substancialment de la dels especialistes.

L'acadèmia com l'enemic intern

El fet més curiós és que els membres de l'Institut de Nova Història menyspreen aquells que no comparteixen les seves hipòtesis i els identifiquen amb "els espanyolistes i els catalans obedients". I això, sense tenir en compte que un bon nombre d'historiadors, des del segle XIX, han tingut un paper clau en la recuperació cultural i nacional de Catalunya. De fet, els mitjans de comunicació més centralistes no han estalviat crítiques als historiadors "oficials" catalans als quals acusen d'inventar-se una història nacionalista. Una història que és en bona part rebutjada per l'Institut de Nova Història.

Fora dels circuits dels historiadors

Els materials produïts per l'Institut de Nova Història i els seus seguidors circulen a través d'editorials no especialitzades en materials acadèmics, com Edicions de l'Índex, que s'ha involucrat decisivament en la transmissió d'aquest tipus de materials. No publiquen en revistes científiques, ni tampoc acudeixen als congressos científics on els universitaris analitzen els mateixos temes que ells. Funcionen, sobretot, a base de xerrades i trobades, que sovint tenen una bona rebuda de públic.

Al punt de mira

L'Institut de Nova Història té un petit nucli de seguidors enfervorits. Però també té un gran nombre de detractors. Internet és ple de crítiques i befes a l'Institut de Nova Història i a les seves teories. Sembla mentida l'alt nombre de gent, procedent de tot l'Estat, que dedica el seu temps a contradir les teories de l'Institut. La història "oficial" evidentment és molt menys impopular, i molt menys popular: genera molta més indiferència.

Suports institucionals?

Un dels missatges més recurrents contra l'Institut a internet és el suposat suport amb diners públics a les seves investigacions: "Da gusto ver cómo los impuestos se siguen dedicando a tan buen fin. Que unos cuentistas se peguen la vidorra" o "Muy triste resulta que semejantes personajes puedan dedicarse a esto con el dinero de los impuestos españoles y más triste es que los catalanes se lo permitan. Ojalá se independizaran para que la vergüenza sólo fuese ajena". També César Vidal, a les pàgines de La Razón, al·legava que l'Institut està "sustentado con dinero del contribuyente". Però contra el que sembla deduir-se d'aquestes crítiques, l'Institut de Nova Història no ha tingut molts suports oficials. L'institut Ramon Llull i TV3 van donar suport al documental Desmuntant Leonardo, basat en les recerques de Jordi Bilbeny. I Enigma Cervantes, documental sobre la identitat de Cervantes-Sirvent s'ha passat un parell de vegades per TV3. Per la seva banda, l'Ajuntament de Montblanc dóna suport a la "Universitat" que l'Institut organitza anualment. I ben poc més. La majoria de les recerques dels seguidors de l'Institut es fan en hores lliures i amb recursos propis. Als seus membres no se'ls atorguen, amb diners públics, beques de recerca, ni ajudes per estades a arxius ni res similar. I, que se sàpiga, tothom és lliure d'investigar allò que vulgui en el seu temps lliure i de treure'n les conclusions que prefereixi.

Boicot dels mitjans?

L'Institut considera que si és poc present als mitjans catalans, no és perquè les seves recerques no tinguin una qualitat mínima, sinó perquè "els responsables dels diaris nostrats i de les televisions –qui sap per quines pressions– han ordenat als seus periodistes que no se'n parli ni se'n creïn expectatives, ni tampoc que se'n faci debat o propaganda". Serien les víctimes d'un complot contra la veritat i contra la llibertat d'expressió.

La "gent" contra l'acadèmia

Un dels arguments que usen els membres de l'Institut és que ells representen al poble, davant d'una acadèmia fossilitzada, que gaudiria del suport dels poders fàctics. Jordi Bilbeny afirmava: "No ens importa gens, ni a mi ni a l’Institut Nova Història qui aporta proves i raons, qui descobreix quelcom. Qui ho fa públic. Ni si són doctors, llicenciats o simples ciutadans del carrer. No tenim aquest prejudici". "Som gent normal explicant petites troballes que, en conjunt, poden capgirar la perspectiva de la nostra història". De fet, es beneficien d'una desconfiança generalitzada que desperta l'acadèmia. I això, sens dubte, en bona part és responsabilitat de la mateixa institució acadèmica, que s'ha tancat a la seva torre de marfil dels estudis especialitzats i ha estat incapaç de connectar amb la ciutadania. Les polèmiques generades per l'Institut demostren, com a mínim, que a la gent SÍ que li interessa la història.