Concert inaugural de la temporada 2025-2026 de l’OBC. Obres de Terradellas, Berlioz i Beethoven. Ludovic Morlot, director. 3-09-2025.

Qualsevol melòman del món pensaria amb encert que el concert inaugural d’un equipament (o allò que els esnobs filoianquis anomenem season opening) hauria d’ésser un esdeveniment sonor extraordinari que incorporés les línies mestres generals -la filosofia, vaja- amb què una determinada institució s’adreça al seu públic natural. En el cas que ens ocupa, l’arrencada de l’Auditori i la temporada OBC de divendres passat, el tret de sortida presentava l’al·licient de veure com acabarà respirant la institució comandada pel nou director de la casa, Víctor Medem, qui haurà de redreçar una orquestra que no acaba de superar la segona divisió europea i una programació que demana molta més singularitat. La música s’interpreta i s’escolta des del present i és normal que l’equip artístic de l’Auditori relligués la programació de la Novena de Beethoven al crit de pau que s’imposa en un context bèl·lic de Gaza (això d’Ucraïna i d’altres conflictes igualment sanguinaris com els d’Àfrica no importa tant, perquè fins i tot a les guerres hi ha rankings de popularitat).

La música catalana, pels programadors d’arreu, és solament el canapè anterior al festí

Per molt que l’univers de Beethoven i Schiller no tingui res a veure amb la contemporaneïtat geopolítica, la música sempre pot regalar-nos un compàs d’espera mental per reflexionar sobre la pau (així ho demanava Pau Casals referint-se a l’obra, tot i que els responsables de l’Auditori podrien haver buscat un fragment sonor on el nostre geni xarrés la seva llengua; a saber, el català). Per abordar bé la metafísica primer cal fer la feina i aquest concert demostrà tot el contrari, amb una preparació escassa i instants propers a la negligència artística. Seguint una tradició ancestral de la casa, consistent a servir-nos el patrimoni del país com un mer vermut abans dels autors realment importants(sic), Ludovic Morlot i els seus músics van despatxar amb parsimònia la Sinfonia de l’òpera Sesostri, re d’Egitto del nostre Terradellas (les pauses excessives entre els moviments tampoc ajudaren gaire a buscar un contrast entre el clima dels diferents humors de la peça). Tant li fot, perquè ja sabem que la música catalana, pels programadors d’arreu, és solament el canapè anterior al festí...

Aquí tot déu venia a veure la Novena

L’única obra del programa que va semblar fer una certa il·lusió al titular de l’OBC fou la Cléopâtre de Berlioz, bellíssima cantata dramàtica que coneixia amb profunditat i va comandar amb prou tremp. Un dels al·licients de la vesprada era veure com la soprano libanesa-canadenca Joyce El-Khoury respondria al repte de cantar aquest exigent Berlioz (ordit per una veu femenina alla falcon) i també la complicadíssima part amb què Beethoven decidí torturar la veu al moviment final del seu viatge. El-Khoury potser no tenia el dia o qui sap si la seva potencialíssima veu ha acabat castrada per un excés de violettes i d’altres rols més aviat propis d’una lírica-lleugera; sigui com sigui, la proliferació d’aguts escanyats -quan no directament cridats, a la segona part- va deslluir la seva interpretació. M’oloro que la soprano, tot i el caràcter teatral que Berlioz imposa a la solista, deu brillar molt més en papers escènics, amb la qual cosa serà millor sentir-la a La Rambla. En qualsevol cas, quan hom programa per fer un simple relleno, els resultats acostumen a ser preludi de poc interès artístic.

El-Khoury potser no tenia el dia o qui sap si la seva potencialíssima veu ha acabat castrada per un excés de violettes i d’altres rols més aviat propis d’una lírica-lleugera; sigui com sigui, la proliferació d’aguts escanyats -quan no directament cridats, a la segona part- va deslluir la seva interpretació

Però desenganyem-nos, que aquí tot déu venia a veure la Novena i al nostre estimat Orfeó Català (per aquest motiu, sumat a les nombrosíssimes invitacions a semi-estrelles del nostre món cultural, l’Auditori havia penjat el cartell d’entrades exhaurides). Doncs bé, m’és prou difícil recordar una interpretació tan anodina i mediocre d’aquest tòtem de la nostra cultura. Morlot va posar la directa al primer moviment i no va desfer-se d’uns tempi contínuament apressats, conduint l’orquestra sempre entre el Mezzoforte i el Forte. Fins i tot als instants on Beethoven demana un fraseig i el compàs és a tres, el director lionès no canvià el seu hieratisme per dirigir a negra, ordint cops de puny. La traca s’esdevingué al moviment final, amb la fanfàrria desquadrada, els solistes campant lliures sense cap mena de concertació (vist el resultat, que l’Auditori fitxi veus del país!) i un Orfeó Català que es contagià de la histèrica parsimònia de la batuta -que només donava entrades quan li rotava- amb les sopranos avançant-se tothora i les veus cridant gallinàciament sense rumb.

Escriguem-ho clar i sense embuts; aquest concert inaugural amateur no és digne d’un equipament europeu que es voldria de primer món

Molt em temo que aquesta Novena va assajar-se amb molta pressa i també amb una orquestra desposseïda de les seves habituals forces motrius (és normal que en un concert inaugural el concertino i l’associada siguin convidats?). Doncs bé, estimats, cal dir que així no es fan les coses. Escriguem-ho clar i sense embuts; aquest concert inaugural amateur no és digne d’un equipament europeu que es voldria de primer món. Ho podem endolcir i excusar tant com es vulgui, però si una vetllada d’aire improvisat -amb negligències interpretatives que no són opinió, sinó pura objectivitat- acaba amb la parròquia aplaudint a cor què vols és que tenim un problema i és diu exigència. Si els programadors no apugen una mica el llistó, ho tenim realment fotut. Se’t gira feina, Víctor.