"Ramblista d'honor 2021... Bufff, quina alegria!", exclama Xavier Escrivà, ànima i motor del cinema Maldà, amb un somriure on apareix aquell nen que no hem de deixar perdre mai. "Som l'únic cine del barri que perdura i que se'ns reconegui aquesta feina... No puc ser més feliç, sobretot després d'aquests dos anys de pandèmia en què ens ha costat tant subsistir. Més encara sent un cinema amb una proposta tan diferent, que defuig de les pel·lícules més comercials".
Xavier Escrivà a la taquilla del cinema Maldà. Foto: Oriol Rodríguez
Bud Spencer contra Pasolini
El Maldà és un cinema diferent, sí. Una sala que enguany celebra el seu 75 aniversari, al cor de Barcelona, conservant l'essència d'aquells entranyables cinemes de barri on la gent anava a veure pel·lícules, però sobretot anava a viure. Una sala que recorda aquell Cinema Paradiso que Giuseppe Tornatore va retratar en la seva pel·lícula homònima de 1988, una de les millors cartes d'amor al setè art mai rodades. "Cinema Paradiso m'agrada molt, moltíssim. Però per a mi, la pel·lícula que millor reflecteix la passió pel cinema és Spelndor, un film de 1989 d'Ettore Scola. Una pel·lícula no tan coneguda però molt més representativa de l'esperit del Maldà".
Els meus amics eren d'anar a les pel·lícules de Bud Spencer, jo no. Jo, anhelava que arribés el divendres i entrar al Maldà a veure les pel·lis de Pasolini, Visconti, Bergman...
L'amor de Xavier Escrivà pel cinema ve de bressol. De molt petit ja anava amb la família a veure pel·lícules els caps de setmana. "Sóc del Raval, aleshores era el barri Xino. Vaig néixer al carrer Riereta, ben a prop tenia el Cinema Padró. Aleshores vivies al carrer i allò era un continu aprenentatge. Era com viure en una pel·lícula neorealista italiana". Però la veritable passió pel setè art va sorgir quan Escrivà va entrar a treballar com a noi per a tot a Mobles Maldà. "Les Maldà eren aleshores, finals dels 70, principis dels 80, unes galeries molt familiars i de barri. Recordo que hi havia una merceria, una botiga de roba per a nens i nenes... La botiga de mobles ocupava cinc o sis locals. En el sector dels mobles, molt probablement era la botiga més important de Barcelona". I juntament a tots aquests locals i botigues, el cinema. "Els meus amics eren d'anar a les pel·lícules de Bud Spencer, jo no. Jo, anhelava que arribés el divendres i entrar al Maldà a veure les pel·lis de Pasolini, Visconti, Bergman... Al·lucinava".
Estación Central de Brasil és una de les pel·lícules més importants en la història recent del cinema Maldà. Foto: Oriol Rodríguez
La pel·lícula que va salvar el Maldà
Va passar quan el responsable de la porta del cinema va deixar el seu lloc de feina. L'encarregat de la sala li va demanar al seu client més fidel si es volia sumar a la plantilla ocupant la plaça vacant. "Em va oferir la feina i no m'ho vaig pensar. No vaig ni preguntar el sou que tindria, vaig acceptar immediatament. L'únic en què podia pensar era que veuria les pel·lícules gratis. Però no una, sinó dues, tres o quatre vegades. Temps després va marxar l'operador i, tot i que havia de fer un curset i treure'm un carnet, cosa que vaig fer, em vaig oferir". I d'això ja fa 35 anys.
No vaig ni preguntar el sou que tindria, vaig acceptar immediatament. L'únic en què podia pensar era que veuria les pel·lícules gratis
Era 1986, un any més tard es va estrenar Cielo sobre Berlín, un dels llargmetratges més celebrats de Wim Wenders. Una pel·lícula que es convertiria en un dels títols més importants en la història del Maldà. "Sempre que la posàvem es formaven unes cues terribles. La trilogia dels colors de Krzysztof Kieślowski és una altra d'aquestes fites rellevants en la nostra història. Underground de Kusturica, Estación Central de Brasil de Walter Salles... són altres de les cintes que han marcat la nostra trajectòria". Hi ha una pel·lícula, però, que va salvar el Maldà: Akira. "Va ser una revolució. Només la fèiem nosaltres i va ser una bogeria: cues interminables, gent que empalmava una sessió rere l'altra... Va ser així la primera setmana, però també la segona, la tercera, la quarta... Passàvem per un moment molt delicat i allò ens va salvar. Eren els anys 90 i que s'obrissin cinemes com els Verdi o el Renoir, que apostaven per un cinema d'autor similar a la nostra proposta ens va beneficiar. Una època en què el cinema independent en versió original tenia molta demanda entre el públic".
Un home de negocis hindú va adquirir la propietat de la sala. Volia convertir el Maldà en una sala de cinema de Bollywood
L'any 2003 van tancar el cinema per no complir amb les mesures de seguretat. Feia més de mig segle que el Maldà havia obert i des d'aleshores no s'havia fet cap mena d'obra de reformes. Els quatre treballadors de la sala, entre ells en Xavi, es van associar i es van proposar reobrir complint la normativa. "Però ens vam trobar amb molts problemes de burocràcia. Ens vam arruïnar. Els meus companys van deixar el projecte, però jo vaig seguir endavant". Escrivà va trobar el seu aliat en un home de negocis hindú que va adquirir la propietat de la sala. Junts van iniciar una aventura insòlita. "Volia convertir el Maldà en una sala de cinema de Bollywood. La idea no va triomfar. Això no és l'Índia i aquí aquell cinema de fantasia no agrada. El públic hindú tampoc venia. Era l'època més dura de la pirateria i les pel·lícules ja estaven a la xarxa fins i tot abans que s'estrenessin".
Xavier Escrivà, un integrista del bon cinema, a la sala de projeccions del Maldà. Foto: Oriol Rodríguez
Una família
A les portes de la fallida, el nou propietari va demanar consell a Escrivà per salvar el Maldà. La seva proposta va ser tornar al cinema d'autor, reduint la projecció de pel·lícules de Bollywood a un dia a la setmana. "Però l'home es va cansar i ho va deixar. Gràcies a la família Vilallonga, propietària de les galeries, vaig passar a encarregar-me de la sala. Des d'aleshores que estic aquí, duent el cinema". El Maldà és, inqüestionablement, Xavi Escrivà. "He impregnat la sala del meu estil. Ja abans del 2003, quan vam tancar, era el projector però també programador. No he abandonat mai el meu criteri". El divendres Escrivà es fa una llista amb totes les pel·lícules que s'estrenen. D'aquestes elimina les més comercials, perquè no les programa, i si ho volgués fer tampoc podria perquè els percentatges que demanen les distribuïdores multinacionals són inviables per a un cinema com el Maldà. "La resta, les miro totes, i trio a partir de si m'agraden o no. Cada any dec veure més 300 pel·lícules. Sempre he estat un integrista del bon cinema. M'agrada que la gent vingui al Maldà a descobrir, tot i ser un cinema de reestrena, un altre dels nostres trets distintius. Hem acabat creant una família. Una família molt gran i ben avinguda".
Sempre he estat un integrista del bon cinema. M'agrada que la gent vingui al Maldà a descobrir
El Maldà ha sobreviscut a tot: la crisi econòmica, la pandèmia, dos grans robatoris, el pirateig de pel·lícules, les plataformes ("i que consti que no estic en contra d'elles perquè és una manera que la gent descobreixi el cinema")... Però només hi ha hagut un moment en què li hagi passat pel cap tancar la paradeta: just quan van poder obrir després del confinament. "Durant el confinament no teníem grans despeses perquè estàvem tancats. Quan vam obrir, només podien entrar cinc persones, però les despeses eren les mateixes que si la sala estigués plena. Ara el que ens està matant és el preu de la llum. Aquest mes de setembre he pagat 800 euros més del que vaig pagar el setembre de l'any passat. Però hem sobreviscut a tot i seguirem sobrevivint. Tinc 55 anys i, tot i que venen moments complicats, penso estar portant el Maldà fins que mori".