Edgar Cabanas i Eva Illouz són els autors d'Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas (ed. Paidós), una reflexió sobre la recerca incessant de la felicitat en la societat moderna. Es tracta d'un llibre que ha tingut un gran èxit a França, on es va publicar fa uns mesos i s'ha convertit en tot un referent. El concepte "happycracia", encunyat pels autors, ja s'ha difós extraordinàriament i triomfa a les xarxes. Amb motiu de la traducció del text al castellà, parlem telefònicament amb Edgar Cabanas, investigador de la Universidad Camilo José Cela.
Edgar Cabanas i Eva Illouz. Fotos cedides pels autors.
No és habitual trobar investigadors que estudiïn la felicitat Com va arribar vostè a aquest tema?
Jo ja vaig fer la meva tesi, que vaig llegir el 2013, sobre aquest tema, i no l'he abandonat. He publicat diverses coses en aquesta línia amb Eva Illouz. I convertir aquests treballs dispersos en un llibre va ser una iniciativa de l'editorial francesa Premier Parallèle. Es volia que fos un llibre que arribés a una audiència més àmplia. I sembla ser que ho hem aconseguit.
La felicitat no és universal, té unes arrels polítiques i culturals...
La recerca de la felicitat, ha estat sempre un objectiu de l'ésser humà?
Una de les preguntes bàsiques que ens fem a Happycracia és si la recerca de la felicitat és una meta suprema de l'ésser humà. No sabem exactament què és la felicitat, però si la felicitat és la idea reduccionista que d'ella se'n té avui, la resposta és no... Bàsicament, perquè la felicitat no és universal, té unes arrels polítiques i culturals...
Però el desig de felicitat no és inherent a la persona?
Hi ha moltes maneres d'entendre la felicitat. La concepció aristotèlica de la felicitat no és homologable a la visió actual. Hi ha qüestions històriques i culturals que fan que, segons les èpoques, hi hagi actituds diferents sobre el que es considera felicitat. El discurs majoritari que en els últims anys se'ns ofereix de la felicitat és marcadament nord-americà, perquè la recerca de la felicitat ha pertanyut a l'imaginari nord-americà des de molt antic...
Existeix una felicitat vàlida per a tothom?
La felicitat des del punt de vista universal, no està demostrada i no pot demostrar-se. Alguns volen presentar la felicitat com un objecte científic, propi de les ciències naturals, al marge de les cultures... La volen tractar com si fos un mineral, al marge de la gent que la vehicula. Però no és raonable pensar que sigui així: la felicitat depèn de la gent.
L'home feliç de la modernitat és un individu excessivament centrat en si mateix, obsessionat per la seva vida emocional
Com és l'individu feliç de la modernitat?
És un individu excessivament centrat en si mateix, obsessionat per la seva vida emocional, per la millora de si mateix, per l'adquisició de productes de tipus emocional que l'ajudin a controlar-se millor, que l'ajudin a descobrir la seva pretesa autenticitat... Un ésser que creu que la solució als seus problemes passa per si mateix, tot sol. És un ésser molt obsessionat, molt retret cap al seu món interior. I això té conseqüències.
No hi ha ningú que qüestioni aquest model?
Hi ha molta gent que creu que la solució als seus problemes passa pel jo. Però cada vegada hi ha més moviments crítics, que posen de relleu que aquest plantejament és molt simplista. Des d'aquesta òptica es fa creure que els problemes se centren només en l'individu i així se'l responsabilitza del seu èxit i del seu fracàs, sense tenir en compte que els individus estan marcats pel seu entorn social. Cada vegada hi ha més escèptics, més moviments crítics... La gent està cansada d'aquest discurs. A França, on es va publicar Happycracia inicialment, fa uns mesos, el llibre va tenir una gran rebuda. Va agradar molt. Allà hi ha un context cultural crític, potser per un cert pòsit antiamericà...
La recerca obsessiva de la felicitat ha calat profund a Espanya
I com creu que es percep aquest discurs aquí?
Aquí aquestes idees han calat profund, però també està sorgint un corrent crític cap a la recerca obsessiva de la felicitat. Però a Espanya les crítiques amb freqüència es vehiculen amb l'humor o el sarcasme. I de vegades amb prendre les coses amb humor no n'hi ha prou com perquè calin els aspectes crítics i per desmuntar aquests discursos. Són necessàries discussions més serioses sobre això. Els nord-americans prenien aquest moviment a broma, però va anar cada vegada a més i es va anar colant a la societat nord-americanes. Aquestes receptes simples es prenen molt seriosament. I els especialistes tenim una feina dura, per desmuntar un missatge que circula molt ràpid i cala profund... I que té molts suports.
Hi ha especialistes en la felicitat que afirmen que "les circumstàncies personals no són la clau de la felicitat".
Hi ha qui ha intentat valorar la felicitat com si fos una fórmula matemàtica, una equació. La venien com la "fórmula de la felicitat". Era una cosa absurda, però es va fer una gran campanya de màrqueting per vendre-la... Aquesta "fórmula" explicava que el 90% de la felicitat ve de factors individuals i el 10% de les circumstàncies... I a més s'al·legava que aquestes circumstàncies no són objectives, que depenen de cadascun...
Què és la psicologia positiva?
La psicologia positiva és un moviment que sorgeix dins de la psicologia, de la mà de Martin Seligman. Recull elements de la cultura popular nord-americana i els aglutina sota el paraigua d'un moviment científic de gran envergadura. Una gran quantitat d'institucions privades i acadèmiques s'han involucrat en la psicologia positiva, que s'ha convertit en un moviment viral dins de l'acadèmia, que supera l'àmbit de la psicologia i arriba a l'educació, al món dels negocis... La psicologia positiva es dota d'un llenguatge científic per revestir-se d'una certa legitimitat... I sota aquesta idea es viralitza... La "ciència de la felicitat" és un moviment que no té parangó en la història de la psicologia. Cap altre moviment científic no s'ha consolidat tan ràpidament...
La psicologia positiva, és ciència o és una estafa?
Com a ciència, la ciència de la felicitat és molt millorable en tots els sentits: des del punt de vista teòric, des del punt de vista metodològic... Seria necessari que fos més clara en les seves arrels ideològiques... Hauria de reconèixer el seu etnocentrisme, que està emmascarat... Crec que, com a ciència, la psicologia positiva, en el millor dels casos, és una ciència feble. La ciència de la felicitat, a més, hauria de ser més humil. Utilitza una retòrica molt característica, en la qual tot sembla importantíssim, sòlid, revelador... Afirma que "descobreix les claus" de tot, i amb freqüència no és així.
Hi ha molts interessos creats en la psicologia positiva?
La psicologia positiva té unes sinergies curioses amb la indústria de la felicitat. La potent indústria de la felicitat necessita un discurs que li doni suport... I la psicologia positiva li dóna legitimitat. Al llibre veiem que molts dels psicòlegs de la felicitat es lucren dels productes de la indústria de la felicitat.
Cal veure si aquestes pràctiques ajuden la gent o ajuden a crear els mateixos problemes que diuen resoldre
No creeu positiu que els psicòlegs ajudin a la gent a triomfar?
Cal veure si ajuden realment a triomfar a algú. També poden ajudar a reforçar l'assumpció de la gent que el triomf és una responsabilitat individual, i poden fer creure a la gent que no deuen res a ningú. No he vist cap estudi que demostri que aquestes tesis ajudin la gent a triomfar. Però sí que he vist que ajuden a fer creure la gent que el triomf depèn de si mateixos. És legítim que des de la psicologia s'ajudi la gent, però allò que cal veure si aquestes pràctiques ajuden la gent o ajuden a crear els mateixos problemes que diuen resoldre.
Al llibre arriban a afirmar que la recerca de la felicitat pot conduir a la depressió...
Sent el discurs sobre la felicitat tan individualista, ajuda a generar els problemes associats a l'individualisme: solitud, depressió, estrès... Aquests discursos fan molt d'èmfasi en la responsabilitat de l'individu i poden penalitzar-lo. Tendeixen a posar la càrrega de la responsabilitat en l'individu, com si els problemes fossin d'un, sol, i no de tots...
La solució als problemes, no depèn de l'individu?
Hi ha una lògica en els problemes que es repeteix, perquè molts problemes ens afecten a tots. I això indica que la seva base no és individual. La solució a un problema d'estrès a la feina no és anar a un curs de relaxació, és atacar la base del problema, l'organització del treball. Moltes persones patim els problemes de forma semblant, perquè són els mateixos.
En la nostra societat hi ha happycondríacs
Què té de dolent intentar obtenir la felicitat?
L'obsessió personal per la felicitat crea els seus propis problemes. La felicitat és insaciable, perquè no té fi, mai no assoleix la meta. Això genera la idea que som éssers incomplets, dóna una idea de mancança, i necessitem sempre més i més, provar noves tècniques, nous cursos... Creiem que hem de ser més resilients, que hem de relaxar-no més... Això provoca una recerca obsessiva i interminable de la felicitat. I un consum continu de productes de la indústria de la felicitat. En la nostra societat hi ha happycondríacs, éssers que pensen que sempre poden fer alguna cosa més per ser feliços.
Quin paper té la psicologia positiva en l'educació?
Un dels problemes de la introducció de la psicologia positiva a l'educació és que vol dictar les polítiques educatives. Els psicòlegs positius diuen que educació és ensenyar als nens que siguin més feliços, sense pensar quin tipus de ciutadans volem crear. Això no em sembla bé. Volem o no volem crear ciutadans crítics? Segons el model de la psicologia positiva no hem de formar nens que coneguin al món, sinó nens que es coneguin a si mateix... El discurs té un vessant molt empresarial; es busca que els nens se sàpiguen vendre... Els nens que s'eduquin així seran nens enganxats al discurs del sí mateix... Conèixer el món pot implicar patir, patir pels altres. I pensar que els nens no han de patir els infantilitza per sempre i els treu la idea d'autonomia, no els deixa pensar sobre si mateixos. A més, amb aquesta educació estem creant ciutadans dependents de productes terapèutics. Els productes psicològics es normalitzen... Sembla ser que avui dia tots necessitem teràpia. Si estàs malament, perquè estàs malament, i si estàs bé, perquè podries estar millor. Aquest és un discurs perillós.
Ens hauríem de preguntar si el que fa feliç l'empresa és el que fa feliç als treballadors
Quina relació hi ha entre el discurs sobre la felicitat i les polítiques empresarials?
Les empreses han contribuït a la globalització d'aquest discurs de la psicologia positiva. A les organitzacions empresarials es busca que la psicologia ajudi a controlar de forma més eficient els treballadors. I aquesta idea de la felicitat, que tendeix a reforçar la responsabilitat personal, ajuda molt el discurs empresarial. Avui dia les empreses tendeixen a intentar que els treballadors interioritzin el control empresarial. I aquests discursos sobre la felicitat serveixen per enganxar amb més eficiència el treballador a la cultura de l'empresa. Se'l fa pensar que els seus interessos són els de l'empresa. Però ens hauríem de preguntar si el que fa feliç l'empresa és el que fa feliços els treballadors.
Així doncs, és una psicologia a mida dels empresaris...
La psicologia positiva ha encaixat com un guant en les empreses: si no hagués existit, haurien estat les empreses que l'haguessin hagut d'inventar. Aquesta ideologia pretén que el lloc de treball sigui el lloc de realització personal. Fins i tot s'intenta prohibir la negativitat. Avui dia hi ha empresaris que només volen contractar gent optimista, els sembla que el coneixement no és tan important... La psicologia positiva va com a anell al dit a la filosofia empresarial.
No esmenten a Happycracia el problema de la medicina, però hi ha qui pretén que si algú es mor de càncer és per culpa seva...
El llibre havia de ser curt i no hem pogut incloure aquest apartat. Però el discurs sobre la felicitat ha calat molt fort al món de la salut. La idea que les actituds tenen un efecte causal sobre les malalties (una afirmació que no està demostrada), fa pensar que si emmalalteixes, si no et cures o si et mors, és perquè no tens l'actitud necessària. La gent malalta està doblement acusada, de no haver fet prou per no patir i de no recuperar-se d'això. És un discurs que insisteix en la responsabilització de l'individu. Fins i tot arriba a l'àmbit de la prevenció: es diu que els optimistes tenen menys malalties, però això no té cap base científica...
No hi ha emocions positives ni negatives. Això és mentida. Les emocions són complexes
El discurs de la felicitat insisteix en l'amor i en les anomenades "emocions positives". Però per a vostès, és dolent odiar?
Odiar no és ni dolent ni bo. Un dels problemes d'aquestes teories, justament, és que diuen, a priori, que algunes emocions són bones o dolentes. Però si no hi ha ira o indignació per una injustícia no hi ha manera de reparar-la. Si no hi hagués ràbia, seríem éssers conformistes. I gràcies a que n'hi ha podem mobilitzar-nos. No hi ha emocions positives ni negatives. Això és mentida. Les emocions són complexes. Són funcionals o disfuncionals segons el cas. Odiar pot ser saníssim o pot ser perillós. Els sentiments són polítics i tenen funcions polítiques. De vegades s'intenta minimitzar la ràbia perquè políticament mobilitza... Però la ràbia no és ni bona ni dolenta per si mateixa...