Durant molt de temps eren roses o de color blau; Decorades amb dibuixos, amb papers, amb sanefes o il·lustracions. Gaudint de llum o de foscor. Algunes són petites i d'altres grans; Individuals o pots caure en la mala sort d’haver-la de compartir... Les habitacions poden ser de mil i una forma diferents, però si alguna cosa acostumen a tenir en comú són els canvis als quals estan sotmeses, en relació normalment a l'evolució de les persones que les ocupen.
L’habitació a la qual us convidem a entrar és diferent a tota la resta. Es manté amb les mateixes tonalitats de color rosa amb què es va pintar al seu dia. Un espai intacte i congelat en el temps que conté una història íntima i familiar, que ara la Gemma Capdevila (Almacelles, 1994) presenta en un fotollibre que relata una història que es dona a conèixer a través de descobriments i captures que l’autora ha recopilat al llarg de dos anys d'estudi i de treball.
L’habitació que presenta la Gemma en aquest fotollibre era de la Teresa, la seva tieta, que va morir després d’arrossegar durant 5 anys un limfoma de Hodgkin, ara en fa 38, quan tot just havia complert la majoria d’edat. L’Antonieta, la mare de la Teresa, va voler preservar l’habitació intacta de la seva filla fins al dia d’avui. Una habitació que ha quedat congelada des del 1983, amb tots els seus objectes i totes les dimensions d'aquella època.
L’habitació de la Teresa es manté intacta des del 1983, quan va morir, ara fa 38 anys
Ara la Gemma hi ha entrat i ret homenatge d’aquesta forma a la seva padrina, l’Antonieta, fent un recorregut per la vida de la seva filla. “Sort que no vaig conèixer la Teresa, si no, no hauria pogut fer el fotollibre”, diu la Gemma, que recorda com la idea va néixer a partir d’un treball acadèmic. L’autora havia de presentar tres temes per fer-ne un seguiment fotogràfic i aquest, no estava entre les seves possibilitats. “Era una quarta opció, però de seguida, el professor em va dir: ‘No busquis més, aquí tens el tema!’”.
Foto: Sergi Alcàzar
La Gemma no recordava haver entrat mai abans dins l’habitació de la Teresa, a Almacelles (Lleida), el poble on va néixer. “Quan anava a casa la padrina, aquella era una porta tancada”, i reconeix com “la culpa juga un factor important en aquesta història. Treure les coses de l’habitació és la por a l’oblit. Mantenir-la intacta fa que el temps es congeli, i no hi ha un procés de cura ni de dol per part dels que l’envolten”.
Entrar a l’habitació per primer cop
“El primer cop que hi vaig entrar recordo que em va impactar molt. A dins hi ha molt silenci, foscor, l'olor... Amb el temps, tot el que hi ha dins ha adquirit valor, és com un museu. Recordo que em feia cosa seure al llit”, explica Capdevila, que al principi només hi entrava per observar i sense la càmera. “Un cop feta la primera observació, tanco la porta i començo un procés de remoure-ho tot”. La Gemma recorda com es passava matí, tarda i nit fotografiant elements, tocant, olorant, veient i pensant com poder enfocar la història per al seu treball.
Però, què hi ha, dins l’habitació? “Des de roba, joies, escrits, el seu diari, cartes que s’enviaven amb les amigues, nines, paquets de tabac que col·leccionava, pòsters...”. L’habitació de la Teresa es va quedar congelada en una etapa adolescent, decorada tal com la tenia ella. L’autora diu, però, que el que més la va impactar, va ser trobar-se un quimono japonès de color vermell enfundat que mai va arribar a estrenar, un fet que associa molt a aquell espai que s’ha mantingut intacte amb el temps.
Amb aquest fotollibre interactiu, Capdevila fa un recorregut a través d’elements que identifiquen els 18 anys que va viure la seva tieta. Sense anar més lluny, la portada ja “abraça i recull” la Teresa, com així ho volia reflectir l'autora, que va escollir el mateix disseny del vestit que la seva tieta va estrenar pel seu aniversari, dies abans de morir. “És també el vestit de quadres amb què la van enterrar. La Teresa era molt morena i aquest vermell li ressaltava molt”.
El fotollibre conté només una imatge que va fer la Teresa
Al llarg de tot el fotollibre “només hi ha una fotografia feta per la Teresa, col·locada en un moment clau de la seva vida, quan comença la seva malaltia”. Un relat que es tanca amb una fotografia esperançadora i amb un missatge molt clar: “La protagonista és la padrina, l’Antonieta, que ha mantingut l’habitació tancada durant aquests 38 anys”.
Foto: Sergi Alcàzar
Sanar i entendre la mort com un procés natural
La presentació del llibre —que va ser a porta tancada i amb el cercle més íntim de la Teresa—, a banda de donar a conèixer la seva història ha servit perquè des de la família es comencés a parlar d’un fet que “havia quedat allà”. Capdevila apunta que amb la publicació del fotollibre pretén ajudar a parlar de la mort com d'un procés natural. “És un llibre sanador, terapèutic, que ajuda gent que no ha afrontat la pèrdua a assumir-la i a parlar-ne obertament”.
L’autora diu que “veure la família plorar”, ha estat el més impactant que li ha passat, i recorda com ella mateixa va acabar plorant davant del seu tiet quan li va reconèixer que, després de 38 anys, aquest fotollibre li havia estat d’ajuda per treure’s el tap que portava dins.
Unes reaccions emocionants que també han viscut els primers lectors que han tingut a les mans L’habitació, que li han escrit a la Gemma demanant-li què han de fer amb les habitacions o espais que ocupaven els seus éssers estimats que han perdut la vida.
Quin futur li espera a l’habitació?
[Silenci]. “No crec que l’Antonieta la toqui. No hi està preparada, i així és com una forma de seguir-la tenint a prop”, explica Capdevila, que reconeix com ara ha iniciat un procés de cura i de parlar-ne, però que tot i que li ha regalat el llibre, “encara no l’ha pogut obrir i el guarda dins la mateixa habitació”.
Un 5% dels beneficis de les vendes aniran destinades a la Fundació Josep Carreras, que desenvolupa projectes d’investigació amb la finalitat d’aconseguir la cura de la leucèmia. El fotollibre que es pot trobar a la Llibreria de la Imatge (Barcelona), a la Llibreria Caselles (Lleida) o a la Llibreria Buil (Almacelles). “Deixar el llibre a les llibreries m’ha costat molt, fins ara no podia”, reconeix la Gemma, ja que, per ella, és la Teresa qui té entre les seves mans.