Si partim de la base que la guerra és consubstancial a l'ésser humà, i així ho sembla demostrar la història, podem establir un fil conductor que a través de la resolució violenta dels conflictes enllaça els humans del paleolític amb els actuals. A través dels darrers 10.000 anys, la violència més o menys organitzada ha estat present en l'evolució humana i, malgrat la seva mala premsa per raons òbvies, podria ser que precisament la guerra fos la clau del progrés humà.

Aquesta és, si més no, la tesi que defensa l'historiador britànic Ian Morris en el llibre de teoria històrica i geopolítica Guerra ¿Para que sirve? (Ático de los Libros, 2017), prenent el títol de les primeres frases de la cançó War, d'Edwin Starr, un clàssic del so Motown popularitzat posteriorment per Bruce Sprinsgsteen.

Es tracta d'un volum controvertit que prova de demostrar, a través d'un recorregut de més de deu mil·lennis, que ha estat el conflicte bèl·lic la principal arma de la civilització. O dit d'una altra manera, que la guerra porta a la civilització, malgrat que de bones a primeres la majoria d'humans s'inclini a pensar tot just el contrari, és a dir, que la guerra és incivilitzada i és precisament la organització humana la que l'evita.

Sorprenent? Potser sí, però això no treu que l'autor desenvolupi la seva tesi a partir d'arguments contrastables que demostren que, almenys en part, ha de tenir la raó.

«Com a mitjana, a tot el planeta, la violència va matar una persona de cada 4.735 el 2012, el que vol dir que només el 0,7 per cent de les persones vives en l'actualitat moriran de forma violenta, en contraposició al 1-2 per cent de les persones que van viure en el segle XX, el 2-5 per cent dels imperis de l'Antiguitat, el 5-10 per cent de Euràsia durant l'època de les migracions estepàries i el terrorífic 10-20 per cent de l'Edat de Pedra».

En aquest paràgraf, Morris desenvolupa el principal raonament que el porta a concloure la bondat de la guerra, ja que hauria estat més que una arma en el sentit literal de la paraula, una eina per a reduir la mortaldat. Però més enllà de les xifres incontestables, cal preguntar-se si la reducció de la mort violenta ha estat gràcies o malgrat la guerra. Per a l'autor del llibre, la resposta correcta és la primera, un extrem que justifica desenvolupant una teoria sobre el que anomena guerres productives en contraposició a les guerres contraproduents.

El Leviatan com a solució

Les primeres serien les que ajudarien a conformar allò que Hobbes va definir com el Leviatan, és a dir, macroestructures humanes que ordenen i pacifiquen -amb tot el que comporta el verb pacificar en un context bèl·lic- i que tindrien la seva reproducció històrica en els grans imperis de l'antiguitat -Roma, Pèrsia, Índia, Xina...- i que en els darrers segles hauria dut a la conformació de 'policies globals' -l'Imperi Britànic, la Unió Soviètica, els Estats Units, potser la Xina en poques dècades-.

Les segones guerres, les que anomena contraproduents, serien, a parer de Morris, aquelles que en lloc de portar a conformar leviatans, els destrueix, i valgui com a exemple les grans invasions nòmades de les estepes asiàtiques que van escombrar tot l'ordre establert fins aquell moment.

Ni Trump ni Daesh

Ian Morris, doctor en Història per la Universitat de Cambridge i autor, entre d'altres, del llibre ¿Por qué manda Occidente... por ahora? (Ático Historia, 2014), desenvolupa les seves tesis al llarg de la història humana, malgrat que el seu repàs s'atura al 2013 i per tant, no ha tingut temps d'avaluar l'impacte de la presidència de Donald Trump ni l'apogeu i caiguda de Daesh.

Tot plegat però, el llibre pot arribar a generar més preguntes que respostes, perquè malgrat que és innegable el progrés de l'espècie humana des que vam començar a tallar peces de sílex fins a l'actualitat, justificar aquest progrés només en les bondats de la guerra pot portar a explicar només una part de la realitat, obviant altres forces que podrien haver tingut també el seu paper, com el desenvolupament de la cultura o de la religió, pràcticament absents al llarg del volum.

En tot cas, hi ha un adagi que sosté que un optimista és aquell que creu que viu en el millor dels mons possibles, i un pessimista, aquell que tem que l'optimista tingui raó. Potser Morris té raó i som com som gràcies a la guerra, però en aquest cas caldrà que ens preguntem si tot plegat ha pagat la pena.