Granada (Regne de Granada - Corona castellanolleonesa), 31 de març del 1492. Fa 532 anys. Ferran II de Catalunya i d’Aragó i Isabel I de Castella i de Lleó promulgaven el Decret de l’Alhambra, que obligava la comunitat jueva dels territoris que governaven a batejar-se o a emprendre el camí de l’exili. La historiografia nacionalista espanyola sempre va presentar els Reis Catòlics com els campions d’una llarga cursa de vuit segles de durada que havia culminat amb l’expulsió exitosa de musulmans i de jueus de territori peninsular. I ocultava que, durant aquella llarga història que alternava convivència i hostilitat, s’havia produït un cert mestissatge que afectava... oh, sorpresa!!!, principalment les classes privilegiades d’aquella societat. El cristianíssim Ferran, cointroductor de la Inquisició, tenia una rebesàvia jueva.
Qui era la rebesàvia jueva del cristianíssim Ferran?
Ferran el Catòlic era fill del rei Joan II de Catalunya i d’Aragó i de Joana Enríquez i Fernández de Córdoba (segona esposa del monarca i filla de l’Almirall de Castella). Aquest almirall, anomenat Fadrique Enríquez de Mendoza, era l’avi matern de Ferran i el sogre i amic personal del rei Joan II (eren de la mateixa edat) i era fill d’un altre Fadrique Enríquez, besavi de Ferran el Catòlic que, al seu torn, era fill d’un altre Fadrique Alfons de Castella, fill il·legítim del rei Ferran I de Castella i de Lleó, i de Yonati Bat Geddaliah, jueva. Fadrique Alfonso i Yonati eren els rebesavis de Ferran el Catòlic. I els pares de Yonati, és a dir, els avis de quarta generació del devot Ferran eren Geddaliah Hakazem ben Solomon ben Sholom ibn Yahya i Tamar bat Yochanan bat Musaphia Heni Hakazem.
D’on venia la rebesàvia jueva del cristianíssim Ferran?
Segons la investigació historiogràfica, Yonati havia nascut l’any 1335 a Llerena (a l’Extremadura de la Corona castellanolleonesa), a una família de l’elit de la comunitat jueva local. Però no tenia el mateix origen que la resta de famílies d’aquella comunitat, que remuntaven el seu origen a les diàspores de l’època romana (segles I a V). Per una banda, el segon patrònim del pare (Sholomo ibn Yahya) delata una relació amb el món àrab, i la investigació historiogràfica ha desvelat que Yonati era descendent directa d’una parella que va viure al tombant de l’any 1000, formada pel cadi jueu de Toledo i la germana del rei àrab de Dénia. I, per una altra banda, el patrònim comú del pare i de la mare (Hakazem) revela que la família de Yonati formava part d’un distingit grupuscle de l’elit jueva peninsular anomenat exiliarques de Babilònia.
Qui eren els exiliarques de Babilònia?
Els exiliarques de Babilònia eren els descendents d’una de les primeres diàspores que havia conegut el món jueu: la de Babilònia. Entre el 722 aC i el 586 aC, l’Imperi assiri havia devastat, un mínim de dues vegades, el regne de Judà, i havia deportat milers de jueus a Mesopotàmia —principalment a la seva capital, Babilònia—. Aquesta situació d’exili i de precarietat es mantindria fins que l’Imperi assiri va caure en mans dels perses (cap al 539 aC). En aquell moment, els jueus es van concentrar i es van rebel·lar, i van aconseguir un estat propi a Mesopotàmia. Durant aquell període de llibertat (539 aC – 520 aC) els gueonim (directors de les acadèmies talmúdiques de Sura i Pumbedita) van elegir, únicament entre els rabins que eren del llinatge del rei David, els exiliarques (els cabdills de la diàspora mesopotàmica).
Els avantpassats exiliarques del cristianíssim Ferran
És a dir, que Ferran el Catòlic no hauria passat el sedàs del seu propi fanatisme i el del règim que havia creat. Les autoritats mai li haurien expedit un “certificado de limpieza de sangre” (un sinistre diploma que donava fe que a l’origen del seu portador no hi havia “ni una gota de sangre mora” o jueva). Un certificat que, a la Monarquia Hispànica que havien fundat els Reis Catòlics (segles XVI i XVII) i a l’Espanya borbònica que havia fundat Felip V (segles XVIII i XIX), va ser un requisit indispensable per a exercir un càrrec públic o per a entrar a la universitat. Ferran no era el descendent d’un simple jueu, que podia ocultar a la penombra d’un passat llunyà i desconegut. Era el descendent d’una nissaga de rabins: cultivats, influents i compromesos, que havien ostentat el poder de les comunitats lliures de la diàspora de Mesopotàmia.
Com van arribar els exiliarques a la península Ibèrica?
Aquesta qüestió la respon el segon patrònim del rebesavi de Ferran (ibn Yahya). La investigació historiogràfica ha revelat que, paradoxalment, amb la llibertat, les comunitats de la diàspora de Mesopotàmia van patir una sagnia demogràfica. La part més humil d’aquell col·lectiu va retornar a la terra d’Israel. Però, en canvi, per raons que no estan clares, les elits de la diàspora es van quedar. Passats poc més de mil anys, els àrabs, que s’havien llançat a islamitzar el món (segles VII al X) van represtigiar la figura dels exiliarques, en considerar que tresorejaven una llarga història de custòdia de la religió i de la tradició jueves i, per tant, eren els veritables prínceps d’aquella terra d’exili. És molt probable que els Hakazem —avantpassats de Ferran— haguessin guanyat una posició a l’administració àrab, que els portaria fins a al-Àndalus.
Els amics jueus de Ferran
Ferran el Catòlic sempre va ocultar la seva arrel jueva. Però, en canvi, es va envoltar de jueus oportunament convertits. Allà on la relació entre Ferran i el món jueu és més evident és en la principal empresa d’aquella primigènia Monarquia Hispànica: els primers viatges americans. Només per esmentar-ne alguns exemples, citarem el valencià Lluís de Santàngel, financer i tresorer d’aquella empresa; era un convers descendent de la nissaga jueva aragonesa Ginillo. El també valencià Antoni de Torres, home de confiança de Santàngel i anteriorment de la sogra de Ferran, era un convers descendent de la nissaga jueva portuguesa Ha-Levy. I el mateix Colom, de qui no se sap res del seu origen (només se sap que no era genovès), ens va deixar una críptica simbologia jueva als extrems i als peus de pàgina del quadern de bitàcola del primer viatge.
