L’altre dia al bosc tot eren arbres i bolets. Arbres i bolets... i prou! I, efectivament i evidentment que un pi és un arbre. Però és un pi! Un P-I. I un pi mai no serà un roure, un faig, una alzina, un avet, un freixe, un om, una morera o un castanyer. Dir arbre i prou a un xiprer, per exemple... I dir bolet i prou a un rovelló, un fredolic, un cep, un camagroc, un pinetell, una trompeta de la mort, una gírgola, una orellana, un rossinyol, una llenega o una múrgola... Dir bolet i prou a una trufa... Què voleu que us digui? És trist, pervers i nociu. I perillós! Perquè correm el risc de tornar-nos bàsics, de quedar orfes de mots i d’acabar reduint tot aquest ventall de possibilitats i tota aquesta varietat i riquesa lèxica de la nostra senyora llengua a dos tristos hiperònims: arbre i bolet. I ens hi acostumarem, ens hi conformarem!, amb l’agreujant que ens serà igual. I l’estrany serà aquell qui faci servir l’hipònim i el titllarem de friqui si algun dia se li escapa distingir una llengua de bou o bé un ametller.
Ho volem tot mastegat
No cal ser biòleg ni agent forestal per distingir un rovelló d’una orellana. No cal que siguem experts en res, només que tinguem l’interès de saber tot allò que encara desconeixem. I l’atreviment de preguntar-ho. O buscar-ho, carai! Aprofitem aquesta mania que tenim de googlejar-ho tot, fins i tot el nom dels arbres o dels bolets. I amb aquesta idea de la importància de les paraules al cap, m’apareix la imatge d’en Toni Gomila a Acorar, una obra que hauria de ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i que hauria de veure tothom com a mínim una vegada a la vida.
En aquest monòleg fascinant, en Toni explica amb una ironia magnífica i punyent el fet que el jovent d’avui dia destriem perfectament entre un Iphone 11 XR i un Iphone 12 Pro Max, però que en canvi ens costa trobar les paraules exactes i justes per a tot el que és important de veritat. I té raó. Som la generació genèrica i ho volem tot fàcil, tot ràpid i tot senzillet i mastegat. O sigui que si amb una paraula ho podem dir tot... Ens costarà reconèixer i valorar la necessitat d’aprendre’n vint. I és aquest desconeixement volgut, atrevit i descarat en plena era de la informació el que ens hauria de preocupar.
Així que aprofitant l’avinentesa, tancaré aquesta reflexió amb una citació d’un fragment d’Acorar que ens hauríem de tatuar tots plegats al front: Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. I si les nostres paraules no són precises, són planeres i són conformistes, aquestes també diuen molt de qui som, com vivim, què valorem i què menyspreem.