Les protagonistes de les pel·lícules de Hollywood sempre han estat dones que s'emmarquen en els cànons de bellesa que se'ns han imposat. Blanques, esveltes i joves. Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975), trobava a faltar un referent d'una dona madura, i com que no el trobava, ha decidit crear-lo. Els clubs de lectura, les sales dels cinemes, les platees dels teatres estan plenes de dones que sobrepassen la seixantena, però elles, rarament, són protagonistes de les històries que s'expliquen a les pel·lícules, obres de teatre o als llibres. Durant el discurs d'Emma Vilarasau als Premis Gaudí, guardonada per Casa en flames, l'actriu catalana reclamava més papers per a dones de la seva edat, ja que considerava que si el cinema incorporés dones d’edats més avançades es neutralitzaria la por d’envellir i les dones podrien deixar de castigar-se els cossos per endarrerir aquest moment, que, d’altra banda, és inevitable. I aquesta és la història d'Una dona de la teva edat, (Proa) protagonitzada per una escultora novaiorquesa (Kate) que decideix deixar enrere el rol d'esposa i cuidadora per situar-se com a protagonista de la seva vida i reprendre la vocació que havia llençat per la borda. Amb seixanta anys es rebel·la, viatja a la Biennal d'art de Venècia, i decideix abraçar la vida sense demanar perdó mentre gestiona les vicissituds de la menopausa i viu una relació d'amor intergeneracional a la ciutat més, tòpicament, romàntica del món.
"Em sento molt afortunada per poder escriure", la periodista i escriptora, guardonada amb el Premi Sant Jordi per Les nostres mares, i autora d'Argelagues i Ca la Wenling fa dos anys que va aparcar la feina a TV3 per una excedència i es dedica, exclusivament, a escriure, de fet, la seva darrera novel·la l'ha gestat a les residències literàries Woodward Residency de Nova York i a la Emily Harvard Foundation de Venècia: "Has d'anar venent molt continuadament per poder tenir aquest privilegi, és molt difícil de viure només d'escriure en català". En aquesta entrevista parlem dels referents als cinemes, la menopausa, les relacions sexuals a la maduresa, els cànons de bellesa, la turistificació de ciutats com Venècia, Nova York i Barcelona i de les relacions intergeneracionals.
La protagonista és una dona d’uns seixanta anys, que decideix deixar enrere les responsabilitats que la societat li ha imposat. I per primera vegada se centra en la seva projecció laboral i se’n va a la Biennal de Venècia a exposar les seves escultures. Per què has triat una protagonista d’aquesta edat?
Vaig voler escriure la protagonista de Hollywood que no he vist i que m'hauria agradat veure, perquè anem molt coixes d'aquests referents, no veiem l'envelliment de les dones. L'Emma Vilarassau, quan ha recollit tots els Premis del Món per Casa en Flames, ja ho ha anat dient.
Totes les protagonistes dels teus llibres fins ara eren catalanes, la Kate l’has fet americana. No podia ser una escultora intel·lectual de Sabadell?
Sempre me la vaig imaginar americana, perquè això era la pel·lícula que jo volia veure. M’imaginava una americana en cercles intel·lectuals, per tant, havia de ser Nova York. Hauria pogut ser de Sabadell, però no era tan “peliculero”. Jo ho volia una mica “peliculero”, fixa't en la coberta.
Tot això es manifesta en aquesta falta de referents que puguis envejar.Tots necessitem miralls per travessar les etapes de la vida
Hem mamat una educació emocional que ve de les pel·lícules de Hollywood.
Sí, que ens ha ensenyat com ser joves, com és l'amor, un amor romàntic que hem anat interioritzant. Però hi ha un buit, no se'ns ensenya com envellir. I ja no amb dignitat, sinó amb moltes més coses. Amb activitat a tots nivells també sexualment, amb alegria, amb reptes, amb creativitat. Als clubs de lectura que faig, les dones de seixanta, setanta i fins i tot de vuitanta anys tenen una plenitud de segona vida que és envejable. Però no t'ho expliquen que serà, fins i tot, envejable, envellir. Només ens carreguen d'estrès, que si les arrugues, cremes, rutines que hem de fer, com ens hem d'amagar que estem fent anys. Com si fer anys no fos motiu d'orgull. Tot això es manifesta en aquesta falta de referents que puguis envejar, al final tots necessitem miralls per travessar les etapes de la vida.
Les dones d’uns seixanta anys són les que omplen els clubs de lectura, les sales dels cinemes, els teatres i les que veuen les telenovel·les; però per què no són mai les protagonistes de les pel·lícules, les obres de teatre o dels llibres?
L'envelliment és un dels grans tabús en contra de les dones. La menopausa també és un gran estigma i un gran tabú. I és aquesta construcció que ens diuen que quan hem perdut capital sexual, quan hem perdut la bellesa, quan hem perdut l’esveltesa i quan hem perdut la joventut, ja no servim per a res. I en contra d'això, la veritat és que venen moltes ganes de rebel·lar-s'hi. És una construcció que cal deconstruir.
La menopausa no és una malaltia, és una murga, que si estigués més ben estudiada i a nosaltres ens dotés de més eines per capejar-la, aniríem millor
En el llibre reivindiques que les dones d’uns seixanta anys també tenen una vida sexual molt plena.
La menopausa és un entrebanc a molts nivells. No és una malaltia, és una murga, que si estigués més ben estudiada i a nosaltres ens dotés de més eines per capejar-la, aniríem millor, però ja sabem que tot el que és el terreny feminitzat, la ciència hi dedica menys diners, menys recursos, menys estudis. La menopausa és una murga, però no és el final de res. I tampoc és el final de l'activitat sexual, de fet, són els homes els que necessiten química quan arriben a una edat, el clítoris no envelleix, és un òrgan que està allà per donar-nos plaer fins que nosaltres vulguem. Per tant, que ens quedem desactivades sexualment quan deixem de ser desitjables pel cànon és una enganyifa. Segurament si algú ens mira amb cara de desig, descobrirà una altra cosa. El problema és que se'ns ha dit que no som desitjables a certes edats.
Destabuïtzar la menopausa només pot ser una cosa positiva
Què no s'ha explicat de la menopausa?
Jo crec que no s'ha explicat pràcticament res perquè hi arribem el 2025 sense informació. Això et deixa molt sola, et deixa molt faltada de conversa i crec que ara s'està obrint aquesta conversa pública. I això només ens pot anar a favor. Saber informació, compartir-la, dir les coses en veu alta, destabuïtzar la menopausa només pot ser una cosa positiva.
Hi ha una escena del llibre on la protagonista té relacions sexuals amb un home que per edat podria ser el seu fill. Ella es despulla al lavabo, es mira el mirall i li agafa por de no ser desitjada, per la maleïda pressió estètica. Sorprenentment, el noi amb qui està, que és mil·lenial la fa sentir molt còmode. Creus que hi ha un canvi de paradigma entre generacions?
Jo crec que sí, que hi ha molts nois joves que tenen una altra mirada, que tenen una altra consciència sobre això i sí, ja s'està entrant en una altra dinàmica Molts nois estan fent un canvi, volen escoltar, volen aprendre, tenen una altra aproximació, saben què és la pressió estètica. Estan al dia de les crostes que se'ns incrusten. Hi ha molta joventut que té una altra actitud, molt més despresa, molt menys encotillada que quan nosaltres érem joves.
Però encara està molt mal vist que una dona tingui una parella home molt més jove que ella.
Aquesta educació emocional que ens han donat les pel·lis, quan hi ha una relació intergeneracional, home gran, dona jove, es veu tan natural, però no ho és gens, que les noies molt joves s'enamorin d'homes molt grans. En canvi, quan és el contrari, primer, que n'hi ha molt poques, segon que estan molt estereotipades, sempre estan molt jutjades negativament, molt criminalitzades sempre acaba amb sang i fetge. No pot haver-hi una relació sana intergeneracional amb una pel·li. Ara comença a girar una mica, perquè també hi ha més guionistes i directores dones; està canviant qui accedeix al relat. Però, clar, nosaltres ho veiem també amb uns ulls d'estranyesa perquè no se'ns ha naturalitzat com si se'ns ha naturalitzat l'altre tipus de relació. Mira Leonardo Di Caprio, que si no tens vint-i-cinc anys ja no tens res a fer. Alba, no sé com vas tu, però jo ja estic fora de carril, ja no puc ser la seva xicota.
Les feministes poden ser mereixedores de grans històries d'amor
És una novel·la romàntica i feminista. Són compatibles els dos termes?
No sabia que m'havia quedat tan romàntica. Sí que poden ser compatibles amb totes les seves contradiccions també, i amb tots els seus reptes. Les feministes poden ser mereixedores de grans històries d'amor.
La trama transcorre a Venècia, quina relació hi tens tu amb la ciutat?
Venècia és una ciutat que conec bastant bé perquè sempre hi vaig a les Biennals d'Art i volia que ella fos artista i explorar també tot això, com estan representades les dones més grans en el món de l'art. És a dir, si tenen el lloc d'honor que es mereixen o encara estem com a l'època de les guerrilla girls a reivindicar on estan les dones als museus. I sí que hi són presents, però sempre s'han de buscar més amb lupa. També volia tocar el crostó al món de l'art contemporani. Venècia és un lloc on conflueixen moltes contradiccions del nostre món contemporani, moltes incoherències personals. La gent que fa art amb consciència o art volgudament sostenible, però a vegades la petja carbònica que deixes anant a Venècia...., hi ha molts artistes que van amb un jet privat o amb un super vaixell. La turistificació massiva està acabant amb la gent de Venècia.
Hi ha una relació Venècia-Barcelona amb els moviments antituristificació. Et preocupa el model de turisme que hi ha aquí a Barcelona?
Em preocupa que la gent no pot viure a Barcelona. Hi ha una part de responsabilitat del turisme i de no regular que sigui sostenible i sigui vivible una Barcelona turística. S'està expulsant a moltíssima gent de la mateixa ciutat.
El llibre l'has escrit a les residències literàries Woodward Residency de Nova York i a la Emily Harvard Foundation de Venècia. Fa un parell d’anys que et dediques exclusivament a escriure. T’hi pots guanyar bé la vida?
Em va passar que Les nostres mares es va vendre molt i això em va donar un coixí per poder viure aquest període de la meva vida estrany, però molt bonic i em sento molt afortunada de poder escriure. Has d'anar venent molt continuadament per poder tenir aquest privilegi, és molt difícil de viure només d'escriure en català.
Com va ser l'experiència d'escriure a Nova York i Venècia?
Va molt bé estar fora, la distància, ja no només per fer una mica de treball de camp i trepitjar els carrers dels quals estàs parlant, sinó perquè no tens res més a fer, i per tant la concentració és màxima de dilluns a diumenge.
Les nostres mares va ser el llibre més venut de l’any. Sents la pressió de tornar a ser un èxit de vendes?
No, perquè la pressió me la poso jo independent de les vendes. Haig de fer un llibre que estigui 100% convençuda i satisfeta de cada una de les lletres. Aquesta és la meva pressió, la meva autoexigència. Aquell Sant Jordi que vaig viure serà molt difícil de repetir, estic molt agraïda i molt contenta d'haver-lo viscut; els pròxims Sant Jordis esportivament celebrarem els èxits dels companys i de les companyes.
Quan vas guanyar el Premi Sant Jordi feia dinou anys que no es guardonava a una dona. Aquesta setmana s’han lliurat els premis Nobel i només dues dones han estat premiades. Què passa amb les dones, no se les reconeix prou?
És molt difícil, perquè intervenen moltíssims factors. L'únic que ens queda és anar-ho assenyalant. Capgirar això és titànic.