Netflix és una capsa de bombons tal com la descrivia Forrest Gump: mai saps què t’hi trobaràs. I des que es va convertir en un gegant de la indústria audiovisual, s’ha caracteritzat més per la seva capacitat de frustrar expectatives que no per la coherència dels resultats. És a dir, que tot hi està molt ben empaquetat i venut, però porta una bona temporada en què les seves sèries tendeixen a la dilatació i la intranscendència, fins al punt que bona part d’elles semblen concebudes per a l’oblit immediat. Tot això no treu que, de tant en tant, puguin pagar justos per pecadors, i que la plataforma doni cabuda a materials que mereixen no passar desapercebuts. És el cas de Gambito de dama, una minisèrie basada en una novel·la de Walter Tevis sobre una noia òrfena, Beth Harmon, que desenvolupa un do únic per jugar a escacs i, mentre afronta els seus nombrosos problemes emocionals, aspira a convertir-se en la millor jugadora del món. L’acció se situa en plena Guerra Freda, i els ressons de la política s’hi conjuguen amb el paper de la dona en una societat que insistia a atorgar-li un rol predeterminat.
Una seqüència de Gambito de dama la sèrie que narra la història d'una noia òrfena que aspira a convertir-se en la millor jugadora d'escacs del món / Netflix
El creador de la minisèrie és Scott Frank, guionista consumat que ja havia donat dues grans alegries com a director: l’adaptació cinematogràfica de Caminando entre las tumbas i la magnífica sèrie Godless, també per a Netflix. El primer que crida l’atenció de Gambito de dama és que obre molts fronts sense perdre anells en cap d’ells. Hi ha, per una banda, un acurat retrat de personatge, una dona sola obrint-se camí en un món d’homes que no està disposada a deixar-se dirimir per les cap de les seves normes; és cert que incorre en alguns clixés (especialment quan es dedica a explorar el previsible descens als inferns de la protagonista), però el seu estudi de l’anomalia en un context de rigideses està executat amb sentit i sensibilitat, fins i tot en aquelles escenes escrites al límit de la versemblança. Per altra banda hi ha el substrat polític, el perfecte contrapunt del viatge de Beth Harmon cap a l’acceptació i la consciència d’ella mateixa.
Resulta molt il·lustratiu, en aquest sentit, el tractament visual del personatge, que passa de ser el peó d’un tauler controlat per altres a la veritable reina de la partida, ressaltant-se en aspectes com l’ús del color o la seva creixent preponderància a l’escena. I finalment hi ha la tensió narrativa que desprenen les partides d’escacs, rodades amb tal entusiasme que t’acaba semblant que s’hi juga molt més que les aspiracions d’uns personatges. No és la primera ficció que s’hi endinsa, però des de la injustament oblidada En busca de Bobby Fischer que no s’explicava el joc tan bé en pantalla. Res de tot això hauria estat possible sense una protagonista a l’alçada, però Anya Taylor-Joy hi confirma el que pensaves mirant Múltiple i La bruja: que és una de les millors actrius de la seva generació.