El cas dels papers de Panamà ha reobert el debat sobre els paradisos fiscals. Cada cop hi ha més consens que els paradisos fiscals juguen un paper clau en l'evasió d'impostos, i que això té un cost molt elevat per als Estats, i, en conseqüència, per als ciutadans. Però, més enllà dels escàndols puntuals, normalment se'n sap poc de com funcionen i com ens afecta la seva existència. Pocs economistes s'han dedicat a fer recerca en aquest camp. Però l'economista Gabriel Zucman, professor de la London School of Economics, n'és una excepció. I ho va explicar, en clau divulgativa, al seu llibre La riqueza oculta de las naciones. Investigación sobre los paraísos fiscales (editorial Pasado & Presente).

Les societats panamenyes netegen més net

Una de les coses curioses que apunta Zucman és que les societats panamenyes ja van ser molt usades pels evasors després de la II Guerra Mundial. Els bancs suïssos tenien molts actius bloquejats als Estats Units, que els havien paralitzat per por que fossin usats pels nazis. Per desbloquejar-los, van exigir que Suïssa certifiqués de qui eren els béns, i que la Hisenda francesa garantís que aquells actius havien estat declarats. Suïssa va organitzar una gran empresa de falsificació, mitjançant la qual s'atribuïa la propietat dels capitals francesos invertits en títols nord-americans a ciutadans suïssos o a societats pantalla amb seu a Panamà.

Xifres

Zucman fa un esforç per valorar el cost actual de l'existència de paradisos fiscals, i ho fa tot creuant dades de diferents fonts. Reconeix que el seu sistema pot tenir deficiències, però és una estimació sobre la qual treballar. Assegura que el 12 % del patrimoni financer de les famílies europees és als paradisos fiscals. La seva estimació se situa molt per sota de les d'altres autors. Per a ell hi ha 7,5 bilions de dòlars evadits, i no pas entre 21 i 32, com havia analitzat James Henry. Això suposaria, anualment, unes pèrdues de 130.000 milions d'euros en impostos no recaptats als Estats de tot el món.

Entre el pessimisme i l'esperança

Els atemptats de l'11S van desencadenar una ofensiva contra els paradisos fiscals, sospitosos de conservar els fons d'organitzacions terroristes. Però els grans capitals de seguida van maniobrar per trobar noves formes d'opacitat. Zucman assegura que els paradisos fiscals "mai no han gaudit de tan bona salut com ara" i que "la impunitat dels defraudadors és absoluta". I, malgrat tot, creu que es pot acabar amb aquestes pràctiques: "L'evasió fiscal dels adinerats i de les grans societats es pot aturar". Això sí, avisa que cal aplicar mesures contundents amb urgència, perquè si no, les polítiques que s'apliquin fracassaran, com van fracassar les aplicades anteriorment.

Era d'esperar

Zucman, en ser preguntat pel El Nacional, no s'ha mostrat gens sorprès pel descobriment dels papers de Panamà. Creu que s'ha posat de manifest el que ell ja denunciava al seu llibre. Amb aquests documents s'ha fet patent la complicitat de les entitats financeres i els governs de determinats territoris amb els evasors. I creu que l'única possibilitat, perquè no es tornin a produir aquests fets, és que s'apliquin sancions exemplars als països i a les institucions implicades. 

Què fer?

Zucman aposta per crear un registre mundial de títols financers, amb intercanvis d'informació continus entre els Estats. Tot i ser conscient de les reticències que això generaria als paradisos fiscals, creu que amb pressions polítiques i econòmiques, les grans potències aconseguirien doblegar-los. Però va més enllà, i suggereix crear un impost global progressiu sobre les grans fortunes, i creu que el Fons Monetari Internacional hauria de ser el responsable de fer-ho.

Més clar, l'aigua

Una de les grans virtuts de Zucman és la seva capacitat divulgativa. Zucman afirma que allò que fan els defraudadors no és tan complicat. I assegura que fa un segle que aquestes pràctiques ja eren comunes a Suïssa. I, el seu llibre, de forma fàcil i àgil, descriu les maniobres dels evasors, i intenta explicar als que tenen pocs coneixements d'economia els punts més febles del nostre sistema financer. Perquè els paradisos fiscals, com ho demostra La riqueza oculta de las naciones, també són cosa de tots.