La vida, malauradament, és un carrusel de renúncies. Entrem a l'edat adulta amb un sac ple de somnis per realitzar. Però la realitat, sempre punyetera, ens fora la bossa, i molts d'aquests els anhels i desitjos vitals, de mica en mica, van caient pel camí. La vida també és acceptar aquestes pèrdues, perquè si no podem acabar sent víctimes de la nostàlgia més tòxica. Ser capaços d'entendre que, rere tota porta que es tanca, hi ha una finestra que probablement s'obre, i a través d'ella veure un paisatge que, si bé de sortida no teníem previst contemplar, segurament és tan bonic com el que delejàvem gaudir. L'art i la cultura, com a elements que ens ajuden a desxifrar què coi fem aquí, en va plena d'obres que s'endinsen en aquests paratges. És el cas de Forever, l'espectacle que la multipremiada companyia basca Kulunka Teatre: Premis Max 2024 a la Millor Direcció i Millor Autoria, Premis Talia 2024 a Millor Espectacle i Millor Direcció, Premis Godot a la Millor Caracterització i Millor Espai Escènic, entre d’altres... està presentant des de dimecres i fins diumenge al Teatre Condal de Barcelona dins de la programació de l'actual edició del festival Grec. Feia gairebé una dècada que els Kulunka no trepitjaven un escenari barceloní. Si hi podeu, no us ho perdeu, Foverver és un espectacle bellament colpidor.
La roda de la vida
Forever és la història de com una família es va allunyant del que va somiar que seria. Reflectint amb humor i ironia les contradiccions de l’amor, posa el focus en temes com ara la maternitat, l’educació, la discapacitat i la incomunicació. Sobre una plataforma giratòria i amb un llenguatge molt cinematogràfic, Forever és un carrusel; la roda de la vida. Però també una espiral que, a mesura que gira, aprofundeix en el dolor dels protagonistes. Fins on pot arrossegar la incomunicació a una família? Potser el que és pertorbador, el que és emocionant, és que la història d’aquesta família podria ser la de la nostra. “Preguntar-nos com és possible arribar a una determinada situació tant extrema (que no puc desvetllar per a no fer spoiler) en una família tan normal. A partir d’aquest fet comencem a plantejar situacions i busquem la manera d’explicar-les perquè el públic les entengui sense fer un sobreesforç intel·lectual i estant sempre al servei de la història", exposava dies enrere José Dault, productor, coautor i actor de la companyia, durant la presentació de Forever a Barcelona. "Aquesta és una història molt emotiva, però en la que també hi cap la comèdia.”
Una màscara és, aparentment, inexpressiva, però a través del llenguatge corporal i els silencis, els membres d'aquesta família que, suposadament, no han aconseguit fer realitat els seus somnis, ho diuen absolutament tot. Una meravella
Hi ha vegades que no necessitem paraules per expressar tot allò que volem dir. En realitat, en la gran majoria d'ocasions, una mirada, un gest, un silenci es transforma amb l'expressió més sincera d'un discurs que amb una frase mal dita, amb un to més alt del que tocava, s'acaba empobrint o pervertint. I és aquí on es refugia la gran virtut de Forever, ja que els seus intèrprets s'amaguen rere màscares i silencis, però lluny de ser un subterfugi per fer-ho tot més fàcil, aquest recurs escènic amplifica el discurs. Una màscara és, aparentment, inexpressiva, però a través del llenguatge corporal i els silencis, els membres d'aquesta família que, suposadament, no han aconseguit fer realitat els seus somnis, ho diuen absolutament tot. Una meravella. “Nosaltres hem de generar la convenció i l’espai perquè el públic pugui aportar la seva part posant veu als personatges, que empatitzi amb ells. Per a nosaltres la gran sorpresa és quan els espectadors ens diuen: 'Com és possible explicar tantes coses sense posar-hi paraules? Com hem pogut veure riure i plorar a les màscares si són objectes inerts?'. Crec que aquest és el nostre gran mèrit”. No hi ha res per sempre, tret del record d'haver gaudit d'un gran espectacle.