Mires les aules d’adolescents i van tots amb els aspectes uniformats. Potser pensareu que és normal, que és el moment del grup i els reconforta, aquest reconeixement. Elles: pantaló ben curt, top ben curt, cabells ben llargs i ratlla al mig. Ells: bermudes caigudes i samarreta estreta. I hi ha un tret que em té captivada, d’ells: van molt de negre. Han desterrat els colors com qui busca empènyer lluny de si mateix la infantesa que creuen que ja no habiten. Fixeu-vos-hi.

Han desterrat els colors com qui busca empènyer lluny de si mateix la infantesa que creuen que ja no habiten

També són la generació del primeríssim primer pla. De l’il·luminador a les galtes i el somriure de foto. Existeix el que s’anomena dismòrfia de selfie o de Snapchat i que és bàsicament l’obsessió per aconseguir a través dels tractaments estètics el que ens fa al rostre el filtre del mòbil. Si ho expliqués a la meva àvia no entendria res. Hem vist com la medicina estètica s’ha democratitzat. A principis dels 90, les boques i els pits de silicona eren una cosa només a l’abast de les vigilants de la platja o d’alguna presentadora que sortia al Lecturas. Ara, els reels d’Instagram ensenyen com el nòvio li dona un suquet a la boca a la noia que el protagonitza, “Acompáñame en mi operación de aumento de senos”. Els concursants de La isla de las tentaciones esponsoritzen clíniques i les clíniques omplen posts de l’abans i el després. I últimament, potser també ho heu vist, s’ha posat de moda parlar dels seus complexos abans d’aquests retocs. Com si reconèixer que no podien suportar tenir el llavi de dalt una mica més finet que el de baix, els fes millors. Que potser sí. Tothom ho fa i és econòmicament assequible fer-ho. Per què no fer-ho, doncs? Aquí hi ha el triomf i la perversitat. Una necessitat. Una possibilitat. Una moda. La moda de les boques molsudes, dels nassos rectes, de les dents separades. La de les celles fines, a principis del 2000. I ens els vam treure amb pinces i cera calenta pensant que el món no podria canviar tant per tornar-los a voler. Abans d’acabar la primera dècada del segle XXI, amb Care de Lavigne, es van posar de moda les celles infinites.

Tatuï’m les línies d’expressió

No és una dada nova que l’edat de les primeres intervencions de medicina estètica ha baixat perillosament. I digueu-me si no heu mirat fotos de joves i us heu vist tan guapos i heu pensat: com em podia agradar tan poc? De la mateixa manera, digueu-me si no us heu vist millor, francament molt millor, darrere d’aquell filtre que t’allisa la pell i t’harmonitza les faccions? La versió òptima de la nostra carona. Per això l’skincare obsessiona les nenes que potser encara han de veure com les galtes se’ls omplen de granets i de punts negres. No existien els filtres, però d’adolescent a vegades me n’anava a dormir pensant que si em sortia un gra més a la cara l’endemà no aniria a classe.

Digueu-me si no heu mirat fotos de joves i us heu vist tan guapos i heu pensat: com em podia agradar tan poc? De la mateixa manera, digueu-me si no us heu vist millor, francament molt millor, darrere d’aquell filtre que t’allisa la pell i t’harmonitza les faccions?

No sé com explicar-vos que tinc la sensació que tot plegat ens explotarà als morros injectats d’àcid. No sé què vol dir exactament aquesta afirmació. Però m’imagino el futur com un Black Mirror de la medicina estètica, de la foto estàtica, cares recautxutades i gest paralitzat. Desfigurats d’anhelar aquell jo preciós darrere un filtre. I potser enyorarem els cartílags dels nostres ancestres, que haurem llimat en una forma perfecta. I voldrem tornar als defectes, que llavors seran la perfecció perquè serà la moda. Infiltri’m tant de botox com pugui per tornar-me la curvatura del nas. Tatuï’m les línies d’expressió al front, infli’m les bosses dels ulls. A mi, el filtre que m’impacta més és el que m’envelleix. La meva cara d’aquí a trenta anys. Amb els ulls apagats i el somriure groguenc. Soc increïblement jo.