Els escacs són els protagonistes de Fi de partida. Duchamp, els escacs i les avantguardes, l'exposició que es presenta a la Fundació Miró fins el 22 de gener. Mitjançant aquesta exposició, es pretén explorar el paper dels escacs en l'art contemporani, per demostrar la hipòtesi que els escacs són "un fons continu de les avantguardes".  Amb aquest objectiu, l'exposició, comissariada per Manuel Segade, reuneix 80 obres d'artistes i intel·lectuals ben diversos: Beckett, Dalí, Magritte, Paul Klee, Octavio Paz, Borges... I fins i tot de Mercè Rodoreda i Pérez de Rozas. Algunes d'elles és la primera vegada que es poden veure a Europa.

Duchamp, mestre

L'exposició es centra, sobretot, en un personatge emblemàtic, Marcel Duchamp (1877-1968), un artista polifacètic amic de Joan Miró que va anunciar que deixava l'art per convertir-se en un gran campió d'escacs. La veritat és que Duchamp no va arribar mai a esdevenir el campió que ell havia somniat. Però va combinar els escacs amb l'art com ningú: el 1944 va organitzar a Nova York una exposició, amb Julien Levy i Max Ernst consagrada a l'art i als escacs. Un dia, a la mateixa galeria on s'exposava, fins i tot es va organitzar una competició de simultànies, en què diversos artistes competien amb un gran campió dels escacs. Diuen que als anys seixanta Duchamp passava temporades a Cadaqués i que sempre seia al bar Melitón, cada tarda a les sis, per jugar-hi les seves partides d'escacs. De fet, Duchamp assegurava que "He arribat a la conclusió que si bé no tots els artistes són jugadors d'escacs, tots els jugadors d'escacs són artistes".  A la fi, quan Duchamp va morir, van trobar al seu estudi una instal·lació per muntar: en ella també hi jugaven un paper els escacs. Aquest joc el va fascinar fins a la mort.

Julian Wasser, Marcel Duchamp jugant als escacs al Pasadena Museum, 18 d’octubre, 1963. Fotografia, 18 x 25 cm. Arxiu Pere Vehí, Cadaqués.

L'encant dels quadrets

Els escacs, tot i que són un joc conegut des d'antic, es van popularitzar a finals del segle XIX i van començar a tenir una certa importància al món artístic a principis del segle XX. En poc temps serien un referent per a intel·lectuals tan diversos com Nabokov, René Magritte o Bertolt Brecht. És per això que l'exposició comprén el període 1910-1972, un temps de gran fascinació per aquest joc. Duchamp hi té un paper central, amb obres emblemàtiques com La partida d'escacs, però també hi ha obres magnífiques d'altres artistes, com La partie d'échecs, de la brasilera Maria Helena Vieira da Silva. I en una mostra d'aquest tipus no hi podien faltar els jocs d'escacs més artístics. En l'exposició s'hi mostren una dotzena de jocs d'escacs amb figures ben singulars, des del model extremadament simplificat de Josep Hartwig de 1923, fet segons els principis de la Bauhaus, fins als escacs completament blancs dissenyats per Yoko Ono, on no hi ha rivals, o l'impressionant Wehrschach Tak-Tik, la versió nazi del mil·lenari joc de taula.

Wehrschach Tak-Tik. Joc militar de taula. Reedició del joc original de 1938.

Art / arts

Manuel Segade no ha volgut fer una exposició centrada únicament en les arts plàstiques, perquè de fet la influència dels escacs depassa molt aquest camp, però també perquè Duchamp mateix estava en contacte amb nombrosos intel·lectuals que treballaven en d'altres àmbits. Per això Fi de partida té molts materials procedents de camps diferents a les arts plàstiques: des de pel·lícules de la Betty Boop o el fragment d'El setè segell, on el protagonista juga als escacs amb la mort, fins a les fotografies de Man Ray... I també recorre a molts documents de tipus diversos: llibres, fulletons, materials d'arxiu...

Els escacs de Yoko Ono. Fotografia: Pere Pratsdesaba.

Omnipresent blanc i negre

Una de les principals aportacions de l'exposició és mostrar com un mateix element, els escacs, i sobretot el tauler d'escacs, pot ser interpretat i reinterpretat de formes ben diverses segons els contextos. A Fi de partida se'ns mostren les connexions del cubisme amb els escacs, plantejat pels cubistes com la màxima expressió de les formes geomètriques. Però també se'ns mostra la fascinació que exerceixen els escacs sobre els constructivistes russos, o com en d'altres àmbits aquest joc va ser usat com a mitjà d'evasió (això és clar, per exemple, en el cas de Nabokov). En canvi, per als surrealistes els escacs es converteixen en un mètode d'anàlisi: «un escenari per a la batalla dels gèneres i un espai de subversió de les pròpies lleis del seu tauler-món», en paraules del comissari de l'exposició. I durant la Segona Guerra Mundial, els escacs es van convertir en la pura encarnació del conflicte: el bel·licisme es va encarnar en les figuretes. L'exposició es tanca amb un repàs del propi Duchamp al seu treball i amb una reflexió sobre el pes dels escacs en el renovat panorama artístic dels anys seixanta.

Marcel Duchamp. La Partie d’échecs [La partida d’escacs], 1910. Oli damunt tela. 114 x 146,5 cm. Philadelphia Museum of Art: The Louise and Walter Arensberg Collection, 1950. © Marcel Duchamp, VEGAP, 2016.

Suggerent

Organitzar una exposició com Fi de partida implicava un fort repte: s'havien de vincular dos àmbits prou diferents, avantguarda i escacs, i a més a més, fer-ho a través d'un referent molt particular, Marcel Duchamp, un artista no excessivament conegut al nostre país. Era fàcil dispersar-se, però Segade ha sabut conduir molt adequadament l'exposició: són poques les peces sense una relació directa amb el motiu central de l'exposició. I mitjançant aquesta associació insòlita entre escacs i avantguardes, la Fundació Miró ha sabut teixir un discurs suggerent i innovador. Una exposició del tot recomanable per als interessats en l'art  del segle XX o en els escacs.

 

Imatge de portada: Paul Klee, Überschach [Gran tauler d’escacs], 1937. Oli damunt tela. 121 x 110 cm. Kunsthaus Zürich, Suïssa. © Paul Klee, VEGAP, 2016.