Haureu vist que, cada vegada més, apareix terminologia anglesa en noms de productes i rètols. Arribeu a un hotel i us donen un detallet, i veieu que és un welcome pack. Que no saben dir-ne detall de benvinguda? Per què ho diuen en anglès si hi ha una expressió catalana?

D'exemples, a manta. Una botiga de mobles ara etiqueta l'espai on es mostra el mobiliari com a showroom, quan fins fa dos dies tothom en deia exposició. En el món comercial i acadèmic la gent espera el feedback dels clients i dels docents, que no és res més que una resposta. Els qui fan inversions a borsa són brokers, quan tota la vida se n'ha dit corredors. Les empreses parlen d'un partner, quan sempre n'hem dit col·laborador o soci. Un espai compartit de treball és un coworking (ningú no s'ha plantejat dir-ne cotreball?). No cal dir mail: basta correu. En un grup teatral ara cal algú que faci coaching, o sigui, el que tota la vida n'hem dit dirigir. Si algú amb virolla diu que té un coach particular, això és un entrenador (si treballa el cos) o un psicòleg o assessor (si treballa la gestió emocional). Si algú considera que són feines diferents, sapigueu que, en els equips de bàsquet de l'NBA, tots els periodistes catalans parlen d'entrenador, i el terme original anglès és coach. I així tants altres: de posar-se coloret a la cara tradicionalment n'hem dit maquillar-se, però ara n'hi ha que en diuen mèicap (escrit make up). I fa segles que ens vestim, i sempre n'hem dit vestir-se i vestit, però de fa poc hi ha qui en diu àufit (escrit outfit).

A què es deu aquesta dèria pels anglicismes? Molt senzill: permet realçar-se socialment i econòmicament. Un coutx o algú que fa mèicap aparenta més que un entrenador o un maquillador, perquè, dient-ho amb un nom exòtic, semblen feines més elaborades (però són el mateix). I així tants altres: en botigues de roba infantil us ofereixen la línia newborn... quan són nounats. L'exemple més cridaner és el running i els runners. Què fan? Allò que la gent normal en diu córrer. I per què diuen el verb anglès? Doncs perquè si algú diu que va a córrer és la cosa més normal del món, però si diu que fa ràning o que és ràner aleshores sembla més.

Un fenomen estès en el món comercial

Es fa això mateix recorrent als idiomes que calgui. Sempre hem dit cafè amb llet (o llet amb cafè); ara només pots beure't un macchiato, en italià. També passa amb el francès en el món vinícola o gastronòmic: us poden oferir vitxissuà (escrit vichyssoise), que no és res més que una crema de porros amb ceba. L'abús dels anglicismes s'explica igual: un cheese cake és més que un vulgar pastís de formatge. (La cosa és tan esperpèntica que pot passar això, que és verídic: una persona demana un pastís de formatge, el dependent diu que no sap què és, el client assenyala al tall de pastís de formatge que hi ha al mostrador i el cambrer respon: "Ah, un txisquèic!".) Així que ja ho sabeu: si veieu un nom rar, és per a fer-ho semblar més imponent. I els qui continuen dient anglicismes, que sàpiguen que un event sempre s'ha dit acte, i quan algú usa l'etiqueta sínguel (single), les àvies en deien conco.