Sevilla, abril de 1840. Fa 183 anys. La societat “Bonaplata Hermanos” formada per Josep, Ramon i Narcís Bonaplata, adquirien els terrenys del convent desamortitzat de San Antonio, situat entre els carrers de Torneo (paral·lel a l’areny del Guadalquivir) i San Vicente (segona línia del riu); i molt a prop de la Basílica de Jesús del Gran Poder. Sobre aquell terreny els Bonaplata hi crearien una fàbrica de maquinària de ferro i de coure anomenada Fundición San Antonio. Narcís, el germà petit de la saga Bonaplata, seria el responsable de posar en funcionament aquella nova fàbrica, que aviat es convertiria en la primera indústria, en nombre d’empleats i en volum de producció, de la capital andalusa. Però, en canvi, Narcís Bonaplata, pioner de la industrialització de Sevilla, passaria a la història com el cofundador de la Feria de Abril.
Els Bonaplata
La història dels Bonaplata estava lligada a la Revolució Industrial. La fàbrica Bonaplata, al barri del Raval de Barcelona, havia estat la primera indústria de la península ibèrica que havia incorporat la força motriu del vapor en el procés de fabricació (1835). I havia estat la primera fàbrica de Barcelona destruïda per una revolta popular. Una bullanga luddista (l’oposició a la introducció de màquines a les fàbriques, vistes com una amenaça als llocs de treball); calcinaria totalment la fàbrica (5 d’agost de 1835). Posteriorment, els Bonaplata aconseguirien que el govern de Mendizábal (del Partit Progressista) acceptés la seva responsabilitat —per la inacció de les forces d’ordre públic— i autoritzés el pagament d’una indemnització; que, amb el pretext de la Primera Guerra Carlina (1833-1840) i la fallida de l’erari públic, mai es faria efectiva.
Els Bonaplata a Madrid i a Sevilla
Hi ha una curiosa relació entre els Bonaplata i Mendizábal; que l’any següent a la destrucció de la fàbrica, va promoure un projecte de desamortització: expropiació i subhasta de béns de les classes passives (1836). Mendizábal (Cadis, 1790 – Madrid, 1853), era qui havia autoritzat la indemnització per la destrucció de la fàbrica dels Bonaplata, però amb el fals pretext que l’erari públic espanyol no podia fer front a aquella quantitat, l’havia deixat en suspens. No obstant això, en aquell trenca-colls veiem que els Bonaplata adquireixen, en condicions molt favorables, dos formidables solars desamortitzats: el del convent de Santa Bárbara, a Madrid (al barri de Chueca); i l’esmentat de Sevilla. És molt probable que el govern espanyol hagués acabat compensant els Bonaplata amb dues compra-vendes a preu de ganga.
Narcís Bonaplata i el pont de Triana
Narcís Bonaplata (Barcelona, 1807 – Sevilla, 1869), allunyat de la tutela familiar, desplegaria totes les seves aptituds empresarials a la capital andalusa. La Fundición San Antonio es convertiria en la proveïdora de material per a les obres públiques i privades més importants de la ciutat. Per exemple, el 1844, l’Ajuntament de Sevilla adjudicava la construcció del nou pont de Triana als enginyers francesos Bernader i Steinacher, amb un projecte del, també francès, Polonceau. Aquella obra, es construiria amb pedra procedent de Matasanos (Extremadura), i amb ferro de la Fundición San Antonio. Narcís Bonaplata, abans de crear la Feria, ja era un dels principals actors en el procés de transformació que vivia la ciutat.
Els catalans a Sevilla
Durant els segles XV i XVI, l’època que Sevilla havia estat la plataforma de llançament dels grans viatges atlàntics; les nissagues mercantils catalanes establertes a la capital andalusa; com els Ferrer, els Planes, els Desclergue, els Forcadell, els Fonoll, els Ràfols, els Pedralbes, els Tries, els Círia, els Jorba, els Morell, els Torregrossa, els Aymerich, els Cereroles, els Ros, els Font, els Miquel, els Jové, els Robert, els Codina, els Vendrell o els Sadurní, havien ocupat càrrecs rellevants en les diverses administracions de la ciutat. Després vindria un llarg silenci de tres segles; que comença, reveladorament, amb la persecució de les comunitats clandestines protestants de Sevilla (1552); i que es trenca amb l’aparició de Narcís Bonaplata, un català amb un cognom que delata un més que probable origen jueu; que el 1846 ja és regidor de l’ajuntament de Sevilla.
Narcís Bonaplata i la Feria de Sevilla
El 25 d’agost de 1846, Narcís Bonaplata, en la seva condició de regidor de la capital andalusa, presentava —juntament amb l’empresari basc Jose Maria de Ybarra (Bilbao, 1816 – Sevilla, 1878), que també era regidor municipal—; el projecte d’organització d’una fira agrícola i ramadera anual, que formaria part d’un circuit de certàmens firals que començava a Carmona, seguia a Sevilla i concloïa a Mairena del Alcor. El 15 de setembre de 1846, el ple municipal aprovava la proposta del català Bonaplata i del basc Ybarra, que inicialment seria anomenada “Feria de Primavera”; que se celebraria els dies 18, 19 i 20 d’abril, i que es desplegaria al paratge conegut com Prado de San Sebastián, (un gran descampat situat entre el Real Alcázar i el Palacio de San Telmo). I el 18 d’abril de 1847 s’inaugurava la primera fira, amb dinou guinguetes.
Narcís Bonaplata i la ciutat de Sevilla
La “Feria de Primavera”, que a principis del segle XX ja era anomenada “Feria de Abril”, va impulsar, decisivament, l’economia local. La “Feria” es va transformar en una gran exposició de productes locals i en un gran espai d’oci i d’esbarjo; que no tan sols reunia la població local; sinó que, cada any atreia més visitants forasters. A finals del segle XIX es van fer cèlebres les casetes de les “buñoleras”. I a principis del segle XX, ja era un punt important del calendari dels polítics; —que, aprofitaven l’esdeveniment per anar a “caçar vots”—; i, també, de la monarquia, que acudia al gran certamen sevillà per millorar la seva deteriorada imatge. La “Feria de Abril” és, des de fa 176 anys, el gran esdeveniment de Sevilla i d’Andalusia. Un esdeveniment que no hauria estat possible sense la iniciativa d’un industrial català de probable origen jueu.
