El diumenge 31 de juliol fa 524 anys que els Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió dels jueus que habitaven a les corones de Castella i d’Aragó. Era el 31 de juliol del 1492. Feia set mesos que les armes cristianes havien conquerit Granada, el darrer Estat musulmà de la península; i faltaven poc més de dos mesos perquè Colom posés els peus –per primer cop– al continent que s'anomenaria Amèrica.

1492 és una fita cabdal en la història hispànica que, amb un sentit més que discutible de l’oportunitat, es va commemorar amb els fastos del “Quinto Centenario”. Oblidant –a propòsit– que aquell any va significar també –al marge del “descubrimiento”-, el final de la presència jueva a Sepharad. Una neteja ètnica que, amb el pretès argument de la unificació religiosa, posava fi a mil anys de convivència de persones i de cultures. Una tragèdia humanitària que va marcar milers de persones obligades a emigrar, i que va condicionar la història futura dels estats hispànics.

Profilaxi en èpoques de crisi

Les neteges ètniques eren freqüents a l’Edat Mitjana. Era un exercici de pretesa profilaxi que es portava a terme en èpoques de crisi. En aquella època les 3/4 parts de la població europea vivia de l’activitat agrària. I un seguit de males anyades (sequeres, aiguats, plagues, o la combinació de tots tres elements) provocava unes crisis horribles que se saldaven amb milers de víctimes. Unes pels efectes de la fam i de les pandèmies –les famoses pestes medievals–. I d’altres pels efectes de les polítiques “higienistes” –guerres, neteges ètniques–. La teoria de Malthus: cauen els recursos alimentaris, sobra massa poblacional. I llavors es disparaven tots els elements “correctors”. A Catalunya, i al conjunt d’Europa, a partir de l’any 1333 –que els catalans amb el nostre sentit proverbial de l’estètica vàrem anomenar “lo mal any primer”– es van succeir una sèrie de crisis que van posar fi a tres segles de creixement demogràfic i econòmic.

En aquest paisatge, els jueus varen ser assenyalats com una de les causes de tots els mals. En aquella societat de pensament dominat per la religió catòlica va triomfar la propaganda del deïcidi  –l’assassinat de Jesucrist–que pretenia explicar el monumental enderroc que vivia el món com el resultat de l’emprenyament del pare de la víctima amb els qui consentien i toleraven l’èxit econòmic dels pretesos assassins, si més no dels seus descendents. Coses de predicadors. Medievals. En aquells dies la meteorologia era una disciplina que estava en les beceroles. I la religió pretenia explicar allò que correspon a la ciència. L’etern conflicte ciència-religió, o si es vol, pensament científic versus pensament espiritual que ha marcat la història de la humanitat. Amb el pas de les crisis l’ambient es va escalfar. Fins que va esclatar en els pogroms de 1391. El saqueig dels calls –barris- jueus de les principals ciutats de la península. Barcelona inclosa.

El fals mite del jueu ric

Aquella explosió de violència desmitifica el tòtem del jueu ric, intrigant i conspirador. Els calls eren una reproducció a escala de la pròpia ciutat. Amb famílies molt riques i influents que convivien amb d’altres molt humils i anònimes. Els calls van ser arrasats en la seva totalitat. Sense distinció. Cases riques: de metges, d’advocats, de joiers, de llibreters, de mercaders, d’usurers. I cases pobres: de fusters, de ferrers, de paletes, de forjadors, de teixidors, de llauners.

Els pogroms de 1391 van ser el principi del final. Els calls van quedar despoblats. Els supervivents, en bona part es van convertir al cristianisme. La comunitat jueva es va fragmentar. Els conversos –generalment els més rics de la comunitat– es van emparentar amb les oligarquies cristianes –amb els mercaders rics–. I a Catalunya, els que van decidir conservar la seva fe –i podien pagar el viatge- van acabar als calls de Nàpols, de Florència, o de Roma.

Signatura del decret d'expulsió dels jueus hispànics el 1492 pels Reis Catòlics / WIKIPEDIA COMMONS

L’expulsió i la diàspora sefardita

L’any 1492, la comunitat jueva estava molt debilitada. Numèricament i econòmicament. El segle que separa els pogroms del definitiu decret d’expulsió va estar marcat per un degoteig continu de conversions. Interessades. I de mestissatge. A Catalunya, l’any 1492 només hi restaven 8.000 jueus -que resistien malvivint en les restes dels calls catalans- d’un total aproximat de 50.000 –entre un 10% i un 15% de la població del país– que es comptabilitzen abans dels pogroms del 1391. En canvi a la corona de Castella el ritme de conversions havia estat més lent. Un fet que revela que els efectes de les crisis –a Sevilla, a Burgos, a Vitòria, o a Toledo– no havien colpejat amb tanta força les seves societats. A Castella, el decret d’expulsió va tenir una dimensió de major dramatisme que a Catalunya. Les xifres més acceptades parlen de 100.000 persones, que van haver de marxar pràcticament amb una mà al davant i l'altra al darrere.

Aquest fet explicaria la pervivència de la llengua sefardita. Els jueus castellans formaven una massa poblacional suficientment nombrosa com per reproduir, a destinació, els seus particulars esquemes culturals. La llengua inclosa. Hi va contribuir, també, el fet que la majoria es van concentrar en llocs molt concrets. Generalment ciutats portuàries amb una important activitat mercantil. I van crear importants comunitats, sobretot, en territoris de l’imperi turc de la Mediterrània. Aquells grups més reduïts que, també buscant ciutats portuàries, van emigrar a França, a Portugal, o a Holanda no van poder reproduir els esquemes culturals propis i van ser engolits ràpidament per la cultura jueva autòctona. Poc més o menys el que va passar amb els jueus catalans i valencians; que es van dispersar –principalment- per la península Itàlica; i van adquirir de forma immediata la llengua i la cultura dels jueus italians.

El paper ocult dels conversos

S’ha especulat molt sobre la influència que va tenir la Inquisició en el cop de gràcia que representa el decret d’expulsió. Però estudis recents posen en relleu el paper que van jugar els conversos que, sorprenentment, en els cent anys que separen els pogroms del 1391 i el decret del 1492, es van convertir en el principal enemic de les comunitats que resistien la implacable pressió social. Durant aquell segle, els conversos –les elits dels antics calls–van progressar socialment, políticament i econòmicament d’una forma meteòrica. Van passar a exercir càrrecs públics i a pilotar empreses privades que, mentre havien estat jueus, els havien estat vedades. Van esborrar, per evident interès propi, tot senyal d’un passat jueu. I es van integrar de ple en les oligarquies urbanes –de Barcelona, de València, de Saragossa–; que, aliades amb la monarquia, laminaven el poder de la noblesa per donar pas a una nova era històrica: l’Estat modern cristià, unitari i absolutista. 

(Imatge exterior: Bateig massiu de jueus hispànics / WIKIPEDIA COMMONS)