Fa uns dies sortia a la venda, en català i en castellà, Et donaré tot això, de Dolores Redondo, el llibre que va guanyar, fa un mes, el Premi Planeta. Es tracta d'un thriller amb l'acció situada a la Ribeira Sacra. La història d'un home que se n'assabenta que el seu marit ha mort en un accident de tràfic a Galícia, quan ell suposava que era a Barcelona. El vidu viatja a Galícia on es troba amb una realitat que desconeixia completament: un reducte aristocràtic, homòfob, classista... Front a aquest món tancat intentarà esbrinar els secrets de la vida i de la mort del seu marit i s'endurà moltes sorpreses.

La Ribeira Sacra

Redondo fins ara era coneguda, sobretot, per la seva Trilogía del Batzán (2013-2014), una obra amb protagonisme femení, amb presències d'éssers misteriosos i amb la trama situada a Navarra. Tot això et donaré és una obra ben diferent: amb protagonistes masculins (tot i que amb un rellevant paper femení), sense fantasmes ni meigas, i ubicada a la Ribeira Sacra de Galícia. Aquest territori esdevé un veritable coprotagonista de l'obra, on hi ha mencions a la seva arquitectura, a la seva gastronomia, al seu narcotràfic, a les seves vinyes, al seu vi, a la seva gent i, sobretot, als seus paisatges. Redondo va confessar, en l'entrega del premi Planeta, que s'havia sentit fascinada per aquest paisatge, i a Et donaré tot això reflecteix la seva visió meravellada sobre un paisatge domesticat mitjançant la dura tasca dels seus habitants.

Galícia conservadora?

Tota la trama de l'obra reposa sobre les especials característiques del palau das Grileiras i del microcosmos que s'hi desenvolupa: una família obsessionada amb el bon nom, que es manté al marge dels seus subordinats, que tracta d'ocultar terribles secrets al preu que sigui... El problema és que les característiques d'aquesta societat són molt extremades, gairebé caricaturesques. Semblen més pròpies d'una novel·la de Pérez Galdós que d'una novel·la negra que reflecteix la realitat gallega actual. El misteri del personatge central i de la seva família es basa sempre en l'ambient classista i autoritari del palau, que és excessivament prototípic. Redondo fins i tot recorre a l'estereotipat personatge del capellà catòlic atípic i comprensiu. Una construcció literària artificiosa, que tan sols se sosté per la bona organització d'una trama en què el ritme flueix meravellosament, a desgrat de l'òbvia llargada excessiva de la història.

Quasi negra

El portaveu del jurat del premi Planeta, el dia de la concessió, constatava que molts dels manuscrits presentats al concurs tenien elements de novel·la negra, com la mateixa obra guanyadora. Després d'unes dècades en que la novel·la de lladres i serenos formava part dels "gèneres" de segona categoria, sembla ser que la novel·la negra ha estat revaloritzada, i fins i tot fagocitada per altres gèneres. Et donaré tot això comença amb una escena típica de novel·la negra: els trucs contundents dels policies a la porta d'una casa. I es clou com una clàssica novel·la negra: amb la identificació de l'assassí. Però entre l'inici i el final, la novel·la té lloc per a moltes altres coses: és una història d'amor, parla de la construcció d'una amistat, fa una dura crítica social a la vella aristocràcia, i té un punt de denúncia cap a diferents injustícies (els maltractes als animals, la violència de gènere, l'abandonament a la gent gran, l'homofòbia...). Molts elements conjugats en una sola obra que acaben trobant el seu lloc en un massa prototípic final feliç.

Eficàcia provada?

El dia 15 d'octubre, a darrera hora de la nit, el jurat del premi Planeta donava el seu veredicte, a l'edifici del Palau de Congressos de la Diagonal de Barcelona. Un mes més tard ja estava imprés el llibre, no només en la seva edició castellana, sinó també en la seva edició catalana, de 625 pàgines. Això ens fa pensar que l'editorial Planeta té un equip magnífic de traductors, correctors, maquetadors i impressors que treballen a un ritme absolutament excepcional i que són capaços d'editar els seus llibres en un temps rècord. Però també pot haver-hi qui sospiti que l'editorial Planeta, senzillament, tenia el premi decidit molt abans de la deliberació del jurat. I que els centenars de persones que el 15 d'octubre emplenaven el Palau de Congressos, encapçalats pel Rei, la Reina, el president de la Generalitat, el conseller de Cultura i el bo i millor de la intel·lectualitat local, en el fons estaven fent el ridícul perquè la decisió ja s'havia pres feia temps.

El millor de 552?

De fet, ja és ben increïble que els vuit membres del jurat tinguessin capacitat per valorar 552 manuscrits en quatre mesos (per a que cada text fos revisat per un mínim de dos membres del jurat, cadascun d'aquests hauria d'haver-se llegit 138 manuscrits, se suposa que en els seus temps lliures, doncs tots ells són coneguts per ser gent molt ocupada). I si bé, Todo esto te daré és una novel·la correcta, entretinguda i ben estructurada, no sembla pas una obra que valgui 601.000 euros. Però el Premi Planeta, a més de ser el més ben dotat dels que premien la literatura en llengua espanyola, és una magnífica operació de màrqueting. I, sens dubte, la novel·la de Dolores Redondo figurarà en els propers mesos a totes les llistes dels més venuts.