Barcelona, 14 de gener de 1702. Convent de Sant Francesc. Els estaments de poder catalans i Felip V, el primer Borbó de Madrid, signaven la renovació de la relació bilateral entre Catalunya i el poder central hispànic, que, des de l’edat mitjana, es negociava cada cop que es coronava un nou monarca. En aquelles corts, Felip V va renovar el compromís de respecte a les Constitucions de Catalunya (la carta magna de la nació catalana), que havien jurat tots els seus predecessors (catalanoaragonesos, primer, i hispànics, després) des del regnat de Pere el Gran (1283). I els estaments de poder catalans renovaven l’adscripció del Principat a l’edifici polític hispànic. Però ni els uns ni els altres no van assolir la totalitat dels seus objectius.
El cavall de batalla de la cancelleria hispànica havia estat, sempre, la renovació del donatiu, el pacte tributari bilateral entre Catalunya i la corona (des de 1519, el poder central hispànic). El canvi de dinastia, Habsburg a Borbó (1700), no havia alterat la política de la cancelleria de Madrid. Però, en canvi, el preu de la derrota catalana a la guerra de Separació (1652) havia variat notablement els interessos dels estaments del país. En aquell context, el cavall de batalla dels estaments catalans era la recuperació del control de la insaculació, la tria dels candidats a dirigir la Generalitat i el Consell de Cent, que estava en poder de la corona hispànica des de la derrota catalana de la guerra de Separació (1652).
El donatiu i l’autogovern
Els Borbons es van haver de conformar amb un donatiu d’un milió i mig de lliures catalanes (l’equivalent a mil cinc-cents milions d’euros) a cobrar en diverses anualitats. Una xifra molt important, però molt allunyada de les seves expectatives inicials. I els estaments catalans es van haver de conformar amb l’acord de creació del Tribunal de Contrafaccions, un organisme que vetllaria per l'observança de les Constitucions de Catalunya, bàsicament, per garantir l’autogovern o per a impedir la repetició de fets com el lliurament hispànic del Rosselló i la Cerdanya a França (1659). Però la bossa d’insaculacions, és a dir, el control dels candidats a dirigir les principals institucions del país, continuaria en mans de la corona.
Les compensacions econòmiques
Amb tot això, resulta sorprenent la cita del cronista de l’època Narcís Feliu de la Penya, que deixa escrit que aquelles corts “van ser les millors des del rei Ferran” (segle XV). Que podia justificar aquesta apreciació? Doncs les compensacions econòmiques. Catalunya recuperava la capacitat normativa i tributària sobre les importacions de mercaderies, que havia perdut amb la derrota a la guerra de Separació (1652). Guanyava la lliure exportació de productes fabrils, sense pagament d’aranzels duaners, als regnes peninsulars hispànics. Guanyava la creació d’un port franc a Barcelona, i guanyava l’autorització per noliejar dos vaixells anyals a les colònies sense passar per la Casa de Contratación.
Un paisatge econòmic dominat per la fabricació i l’exportació
Totes aquestes compensacions confirmen l’existència d’un potent aparell fabril (destil·lats a Reus i a Mataró, tèxtil i drassanes a Barcelona, i ferreria i armes a Ripoll i Olot) que ja dominava l’economia catalana, i d’una pròspera classe mercantil que ja dirigia la política del país. Aquesta producció superava, clarament, la demanda dels mercats interns, i des de finals del segle anterior es destinava, en gran manera, a l’exportació. Per exemple, abans de les Corts de 1702, els aiguardents de Reus eren totalment desconeguts a Madrid o a l’Havana. Però, en canvi, ocupaven un lloc destacat a les lleixes de les cases de l’alta societat de Londres, d’Amsterdam o de les ciutats colonials angleses i neerlandeses d’Amèrica.
Una gran amenaça per a Catalunya
Quan Felip V i els estaments van tancar les Corts (14 de gener de 1702), la guerra de Successió hispànica ja havia esclatat, i Anglaterra i els Països Baixos ja s’havien alineat amb Àustria en la causa de l’arxiduc Carles d’Habsburg. Poques setmanes després de la conclusió de les Corts, el règim borbònic decretava la prohibició de comerciar amb Anglaterra i amb els Països Baixos. Aquella mesura es va justificar amb el fals argument que l’eix borbònic París-Madrid pretenia l’asfíxia econòmica d’anglesos i neerlandesos. Però la realitat era ben diferent. Anglesos i neerlandesos tenien un imperi colonial que els permetia, perfectament, salvar aquella situació. En canvi, per a Catalunya representava la ruïna més absoluta.
Per què la ruïna catalana?
Abans i durant la guerra de Separació (1640-1652/59), Catalunya ja havia fet els primers passos cap a un model econòmic mercantil. El govern del president Pau Claris i del seu secretari d’estat, Joan Pere Fontanella, havien finançat l’estada d’emprenedors catalans als Països Baixos (1640-1642) per a reproduir el model econòmic neerlandès a Catalunya. La derrota en la guerra de Separació (1652/1659) havia interromput momentàniament aquell procés. Però durant les dècades de 1680 i 1690, la societat catalana (sense cap mena de suport de les autoritats del país ni de les hispàniques) havia recuperat aquell vell projecte i el desenvoluparia ràpidament. Catalunya es convertiria en una potència exportadora.
La transformació del camp català per subministrar a l’aparell fabril del país
Les capbrevacions catalanes (l’equivalent a les actuals declaracions de renda) revelen que durant la segona meitat del segle XVII, es va produir una colossal transformació de l’aparell agrari català: la conversió de conreus de cereals en conreus de plantes industrials (raïm per elaborar destil·lats, i lli i cotó per fabricar tèxtils). El 1685, els anglesos Crowe, Shallet i Heathecat obrien a Reus una destil·leria que era la primera fàbrica de la història de Catalunya. El 1690, un grup de burgesos catalans, liderats pel cronista Feliu de la Penya, creaven la Companyia Mercantil de Navegació de la Santa Creu, la primera de la història comercial catalana. I el 1697, un altre grup de burgesos catalans iniciaven les obres de construcció del port modern de Barcelona.
La prohibició del comerç amb Anglaterra i amb els Països Baixos
El decret borbònic de prohibició de comerç amb les potències austriacistes només afectava Catalunya. I la prova més evident d’aquesta afirmació, és que aquella mesura només provocaria tensions a Catalunya. En cap altre país de la —encara en aquell moment— monarquia composta hispànica. El 30 d’octubre de 1702 (nou mesos i mig després de la conclusió de les Corts), l’aparell de governació hispànic, representat pel virrei Portocarrero, ordenava l’expulsió d’Arnold Jager, un comerciant neerlandès resident a Barcelona i naturalitzat català des del 1667. Jager, casat amb una catalana, pare d’una família catalana i membre del Consell de Cent, va ser presentat per l’administració hispànica com un escarment públic.
L’estrena del Tribunal de Contrafaccions
Aquell decret va provocar, també, l’estrena del Tribunal de Contrafaccions. Introduir el cas Jager al Tribunal de Contrafaccions seria un gran encert: no tan sols activaria tota la maquinària de les institucions catalanes, pel que representava jutjar un cas en aquella sala, creada per a esmenar-li la plana, si tocava, a la Reial Audiència, sinó que, també inclinaria tota la classe política catalana a favor de la reclamació. Primer, el Consell de Cent barceloní i el braç militar i, posteriorment, la Generalitat. L’administració hispànica ho va intentar tot: va posar el focus sobre les personalitats compromeses amb la defensa de Jager i les va perseguir i assetjar amb multes, pressions, amenaces, detencions, fabricació de proves falses per obtenir i condemnes il·legals.
Catalunya cessa i acomiada a Felip V
Després de dos anys de judici (1704), durant els quals l’administració hispànica va posar en pràctica tots els instruments possibles de la guerra bruta, la causa es resolia a favor de Jager, però el missatge que el règim borbònic havia enviat a la societat catalana era claríssim: la cancelleria borbònica sabia que Catalunya, a diferència de la resta dels seus dominis peninsulars, era un país governat per les classes mercantils i pretenia arruïnar l’aparell econòmic del país amb el propòsit de provocar una crisi de proporcions colossals que culminaria amb la desaparició de la classe rectora del país i l’ensorrament de l’edifici polític català. El 9 de novembre de 1705, les Corts catalanes cessaven Felip de Borbó i nomenaven Carles d’Habsburg.