L’estructura d’un True Crime convencional és prou sabuda: s’agafa un crim real, preferiblement un en què la resolució va ser llarga i feixuga o bé no es va atrapar mai l’assassí, s’expliquen les dades de què es disposen (posant un especial èmfasi en el que no se sap i en els misteris resultants) i, mitjançant recreacions o entrevistes a alguns dels implicats, es construeix un crescendo dramàtic que condueix a la revelació o catarsi, o justament a la falta d’aquestes i la inevitable perpetuació de l’ombra de la sospita. Tot plegat embolcallat en atmosferes tèrboles, subratllats musicals i una calculada dosificació de pistes per tenir l’espectador ben pendent dels girs. N’hi ha de bons, de molt bons, i també de tendenciosos i sensacionalistes. El que acaba decantant la balança de la qualitat és el seu relat, l’ esperit de denúncia i, també, la capacitat dels seus artífexs per sortejar els clixés.

Com tot gènere que porta temps en dansa, el True Crime ha pres consciència dels seus propis mecanismes, especialment perquè alguns dels autors que han contribuït a forjar-lo ara proven de tornar-lo més reflexiu, menys avesat a manierismes. Aquí resideix el veritable interès de Escena del crimen: Desaparición en el Hotel Cecil, on el ja veterà de la causa Joe Berlinger torpedina unes quantes convencions i ens emmiralla a l’obsessió col·lectiva per veure enigmes i conspiracions a tot arreu.  

Aquesta sèrie documental de Netflix tracta sobre la desaparició de l’estudiant canadenca Elisa Lam a l’Hotel Cecil de Los Angeles, establiment amb un llarg historial de successos macabres. El cas d’aquesta noia va aixecar molta polseguera i especulacions pel seu escenari, i també perquè a les darreres imatges que es van captar d’ella actuava d’una forma erràtica i incomprensible. Aquest enregistrament de la càmera de l’ascensor de l’hotel va donar la volta al món i infinitat de persones es van bolcar a les xarxes a especular sobre el que s’hi veu, convertint el cas en poc menys que una intriga sobrenatural.

Hotel Cecil

L'Hotel Cecil, escenari de la mort d'Elisa Lam

Berlinger i el seu equip inicien la reconstrucció dels fets com un True Crime ordinari, recollint tot d’insinuacions i opinions pujades de to, i dramatitzant els escrits de la víctima al seu diari. S’entreté en les singularitats del cas i en les estranyes sincronies que el van caracteritzar, amb un muntatge molt hàbil que ens fa creure que estem sobre la pista d’una veritat no revelada fins ara. Però a mesura que avança la narració, la sèrie mostra la seva naturalesa. Escena del crimen: Desaparición en el Hotel Cecil és una bufetada amb la mà oberta als que van convertir Elisa Lam en el centre d’un deliri col·lectiu que menystenia tots els seus problemes de salut i sobretot l’impacte emocional que representava per a la seva família. Sí, veient la sèrie arribes a conèixer la veritat sobre el que li va passar a Elisa, i també  una altra de molt incòmoda: sovint, la maldat i el morbo resideixen més en qui mira que no els mateixos fets. I de la mateixa manera que podem ser còmplices d’un veredicte infundat, Berlinger reflexiona sobre el paper que hi juga el True Crime en tant que miratge d’una suposada realitat.

No és rodó, perquè a estones sucumbeix als efectismes que pretén criticar, però és interessantíssim i té un episodi final realment esplèndid. A banda que sap fer-nos conscients de la fràgil línia que separa la veritat de la percepció, palesa en moments com aquell en què alguns dels teòrics de la conspiració asseguren veure en el cas d’Elisa una reproducció de la pel·lícula Dark Water. En aquesta escena hi la síntesi del problema.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bruja escarlata y visión disney+
Sèries Els altres mons de Marvel Pep Prieto
Lupin netflix
Sèries 'Lupin', la fórmula Netflix Pep Prieto