Ramon Solsona (Barcelona, 1950) és un dels grans noms en actiu de la literatura catalana. Després d’endinsar-se en el passat d’un comerciant de pianos a Disset pianos (Proa, 2019), torna ara amb el que és potser la seva novel·la més ambiciosa fins al moment: Temps enrere (Proa). Amb el pas del temps i la família com a temes principals, el llibre connecta l’emigració catalana a Alemanya en la dècada dels seixanta amb la transformació de la comarca del Priorat. Gairebé set-centes pàgines que se centren en la història d’un matrimoni, el de l’Elvira i el Tomàs, i la seva evolució, i en què apareixen anècdotes i episodis que l’autor ha anat recopilant al llarg de tota la seva vida. “Una novel·la de cocció lenta”, en diu ell.
La memòria és un element molt important de la novel·la.
Molt!
Hi ha la voluntat de traçar la genealogia de les vides dels dos protagonistes i de la seva família?
Si, es diu Temps enrere perquè el llibre va tirant enrere i vas veient el recorregut vital dels dos protagonistes i de les seves famílies. La història comença quan ells són grans i acaba quan són petits. Aleshores, és clar, el món s’ha transformat molt i es va veient com ells dos han anat evolucionant i com el món de Catalunya, del Priorat, de Barcelona, etc. també ho ha fet.
Els protagonistes veuen com tot canvia i senten que el seu passat és la “prehistòria”.
Quan et fas gran, comences a comptar enrere per dècades i arribes a dubtar si ets del s. XX o del segle XIX (riu). A la novel·la sí que hi ha aquesta sensació que el passat, franquisme o no franquisme, la infància i la joventut estan molt lluny. I encara més quan hi ha hagut un canvi de valors socials molt importants, perquè el franquisme era una època obscurantista i, per tant, allò sembla mentida que hagi passat.
És un tema constant en les meves novel·les: la família i el pas del temps hi surten sempre
Els episodis, però, estan invertits temporalment. Quin criteri has seguit per ordenar la història?
El criteri és sobretot novel·lar el pas del temps. És un tema constant en les meves novel·les: la família i el pas del temps hi surten sempre. De fet, íntimament tinc la convicció que els protagonistes de la novel·la són tres: el Tomàs, l’Elvira i el pas del temps mateix. El pas del temps està remarcat el moltes coses: des del punt de vista dels valors social a com va millorant la vida quotidiana.
Tu mateix dius que el pas del temps és un dels enigmes de la nostra existència.
Si, és un misteri: no sabem què ens passarà ni a tu ni a mi, ni demà ni demà passat. És un joc de ruleta que depèn de l’atzar i de les circumstàncies individuals. Aleshores aquí el misteri l’he volgut invertir una mica. Ja sabem cap a on va tot. Qui no ho sap, però, són els personatges. Quan tu tires enrere amb els personatges, ells no saben què els espera, però el lector sí que ho sap. I a mi aquesta inversió de papers m’agrada molt.
Dius també que Temps enrere ha estat una novel·la de cocció lenta.
Si perquè aquí hi ha moltes coses que vénen de molt lluny, però de molt lluny! Per exemple, hi ha un personatge amb síndrome de Down que ve de quan jo vivia a Gràcia de petit. Hi havia una família del barri que tenia un fill que es deia Ricardet i que era igual al de la novel·la. T’ho dic com a exemple d’un record molt antic. Hi ha moltes coses que al llarg dels anys vas aplegant, moltes notes preses, i ho vas endreçant sempre amb aquest guió bàsic de dir ‘el pas del temps’.
Crear personatges és dels moments més intensos i excitants d’escriure una novel·la
El procés de crear els personatges ha estat doncs de recopilar anècdotes i fets passats?
N’hi ha molts de personatges. Això m’ha obligat a fer esquemes per no perdre’m, perquè és una novel·la llarga i, per tant, hi surt molta gent. Jo no em poso a escriure fins que no tinc clara la història i l’estructura. Crear personatges és dels moments més intensos i excitants d’escriure una novel·la. Abans d’escriure els vas omplint, els vas definint, els vas creant. I quan ja ho tinc tot pensat i estructurat, llavors començo.
El procés d’escriptura ha estat llarg, tenint en compte que el llibre té quasi 700 pàgines?
Jo ara estic jubilat i per tant no tinc obligacions. Hi he estat tres anys, a més intensos perquè pràcticament no he fet res més. I la pandèmia ha ajudat. Per un escriptor o una persona que fa una feina tancat a casa, ajuda. Aquí hi havia feina.
És una novel·la que passa revista a la generació nascuda a partir dels anys 40 i de la Guerra Civil i el seu periple vital?
No m’atreveixo a dir-ho d’una manera tan genèrica. Els personatges no representen una generació sencera. Pertanyen a una època concreta i tenen tots els avantatges i inconvenients de l’època. Hi ha vivències que ho són molt, com el franquisme, les manifestacions, l’estat d’excepció, etc. Però tenen unes característiques bastant concretes cada un que els singularitzen i, per tant, no es pot generalitzar. Per exemple, l’Elvira neix en un Priorat tan pobre que ha d’emigrar. El Tomàs, que també neix en la pobresa, estudia gràcies a beques perquè és una persona intel·ligentíssima. És clar, no tothom era així. Sí que tenia molt d’interès a fer el català emigrat. I que, emigrat, les passa tan putes com l’emigrant tradicional, el que ve aquí de Nigèria.
Per què t’interessava especialment la història de l’emigració catalana?
No és que sigui abundant estadísticament en comparació amb tot el flux migratori dels anys 60 d’espanyols que marxaven també a França, Suïssa i Alemanya i que portaven moltes divises, sinó que és com el revers de la medalla. Catalunya ha estat un punt d’atracció d’emigració i ha vingut una sèrie de gent a qui li ha costat molt arrelar i que s’ha hagut de sacrificar molt, però també hi ha hagut catalans que han fet el mateix cap enfora. I m’agradava aquest contrast.
No s’ha explicat gaire, des del punt de vista de la literatura catalana, la gent de fora que ha vingut aquí
S’ha explicat poc aquesta emigració?
Crec que s’ha tractat poc, sí. Jo no ho conec, almenys. Tampoc s’ha explicat gaire, des del punt de vista de la literatura catalana, la gent de fora que ha vingut aquí.
És normal doncs que plani la idea que a Catalunya som terra d’acollida però no d’emigrar.
Normalment sí, tot i que això seria molt discutible en realitat. Emigració n’hi ha hagut sempre el que passa que n’hi ha hagut molta d’interior: la gent que baixava de la muntanya a la vall, del poble a la ciutat, del camp a la fàbrica... Això és un terreny immens de moviment demogràfic, el que passa és que no és a l’estranger.
Malgrat ser emigrants, els protagonistes semblen adaptar-se molt bé a Alemanya, el país que els rep.
Sí, tot i que el cas de l’Elvira és a part, perquè ve del Priorat. A mi el Priorat m’interessava molt perquè hi ha un Priorat d’abans i un de després: el Priorat pobre, però pobre de solemnitat eh!, que fins l’any 1990 encapçalava les llistes de la comarca més pobra de Catalunya. I el degoteig migratori del Priorat durant el s. XX és imparable. I la família de l’Elvira no és que siguin pobres, però les terres no els donen prou. El que passa és que a partir dels anys 90 i finals del s. XX la comarca fa un tomb i es posen de moda els seus vins a tot el món. Llavors sorgeix un moviment de cellers que si més no atura aquesta sagnia. Al Priorat, el que abans tenia una parcel·la de terra no li servia per a res, arrancaven els ceps per plantar-hi qualsevol cosa. Després del canvi, però, tenia un tresor.
Com arribes a l’interès per la comarca?
Hi ha un detonant que és el Centre Quim Soler del Priorat, amb una ànima al capdavant que és la Roser Vernet, a qui està dedicada la novel·la. Ells constaten que hi ha poca literatura sobre el Priorat i engeguen el ‘Priorat en persona’, en què cada dos anys porten a la comarca una sèrie d’escriptors. Jo hi vaig anar i vaig dir: ostres, aquí hi ha possibilitats! Va ser un detonant perquè jo m’hi fixés. El canvi aquest de transcendir gairebé al món...
A la novel·la s’explica la transformació de les diferents generacions de la mateixa família respecte el vi.
M’interessava molt aquest canvi generacional. El pare de l’Elvira és un pagès que no tenia ganes de ser-ho però s’hi va veure obligat i representa el pagès de tota la vida. El vi de les seves vinyes el portava a la cooperativa, al sindicat, i apa! El canvi el representa la néta d’aquest senyor, que s’ha format d’una altra manera, que té uns criteris ecològics i científics, amb cellers fets expressament amb unes determinades característiques...
La novel·la no té missatge, no té consigna. La novel·la retrata
Imagino que explicar tot això ha exigit un procés de documentació intens.
(Riures) Han estat carpetes i carpetes! Per exemple de l’emigració a Alemanya dels anys 60 costa molt trobar-ne gent, perquè tots són molt grans. I moltes altres coses: la geologia, coses de l’època... En quin moment es prohibeix fumar als avions, en quin moment desapareixen els disquets, en quin moment tu ja et pots connectar per correu electrònic, etc. I no diguem el vi i la viticultura. Per sort aquí hi ha gent que m’ha ajudat molt en el tema.
Què explicaven en les entrevistes els catalans emigrants sobre marxar?
Sobretot la dificultat d’adaptar-se a un país impossible. És el mateix que passa sempre a tot arreu: la llengua, el menjar i el clima. Et trobes que per una persona d’una llengua romànica no pesca res d’alemany. Dels emigrants en general deien ‘per un parells d’anys que hi he d’estar, jo no aprenc alemany’. Aquests dos anys eren, de fet, una fita bastant repetida. Molts pensaven estar-s’hi dos anys, estalviar i tornar i comprar un bar, un taxi, fer-se una casa, etc. A l’hora de la veritat no era possible perquè els impostos s’enduien molt més del que la gent es pensava.
Què diu sobre la família Temps enrere?
La novel·la no té missatge, no té consigna. La novel·la retrata. De la família del començament, més tradicional, a la dels fills, hi ha una transformació important, que es deu a la mateixa transformació de la societat. En el cas d’Espanya, tot estava agreujat per unes lleis molt retrògrades que lligaven molt la dona. Hi ha una evolució del concepte de família i també hi ha una importància dels afectes familiars, que condicionen la vida de les persones.