Qui digui que el reggaetón, el dancehall i el trap no tenen acadèmia no sap de què parla. Ho sé perquè asseure's a fer un cafè amb la Neisha per parlar del seu nou àlbum és com obrir La Bíblia de la música urbana. La varietat de referències i el respecte a l'urban és precisament el que impregna 'Anime en català' (Delirics, 2023), un treball tant trapella i sensual com emocional que reflecteix el creixement de la mateixa Neisha a través de, ni més ni menys, una temporada d'anime com les que vèiem de petits al Super 3. Dos anys després de l'èxit de 'Dolcesa Bruna', el seu primer EP en solitari, l'artista torna, com diria ella mateixa, amb un perreo de me rio por fuera y lloro por dentro.
Anime en català ha sortit avui. Com estàs?
Estic molt contenta, hi ha molt de contingut. Sento que tot està fins a l'últim detall, tal com ho porto visualitzant. Ho veig tot materialitzat com m’esperava.
Quan el vas començar a escriure?
La primera cançó que vaig escriure va ser One Piece / EVA, sense saber encara que faria un disc amb aquesta temàtica. Però ja començava a estar molt en el meu dia a dia, l'anime. En els últims dos anys he estat mirant més l'anime que en tota la vida, des que era petita i consumia els del Club Super 3. Després de One Piece / EVA, a poc a poc, vaig anar veient que totes les referències i les coses que em feien il·lusió escriure estaven molt lligades a aquesta cultura. També em vaig adonar que a Catalunya hi ha molta cultura del manga i l'anime i sempre m'agrada unir conceptes en cada projecte.
Quin és el teu anime en català preferit?
‘One Piece’, sens dubte. Després hi ha ‘Nana’, que fa poc he descobert que també està doblat al català i el recomano, tot i que és molt conegut.
A la cultura japonesa la rebel·lia normalment s'expressa des de la infantilització, al contrari que aquí. Jo sempre he reivindicat molt la rebel·lia en general. Quan em va tocar ser adolescent seguia l’exemple d’aquí i ara el que m’atrau és això.
Què és el que més t'atrau del món de l’anime?
A la cultura japonesa la rebel·lia normalment s'expressa des de la infantilització, al contrari que aquí. Aquí la rebel·lia normalment és com voler ser gran, adult. Ser lliure. Fumar i beure. Al Japó, la vida adulta, pel govern i tot en general, és molt autoritària. Llavors la penya moltes vegades es rebel·la d'aquesta manera, fent coses infantils, consumint dibuixos i música i fent servir roba d’aquesta estètica. Portant l'uniforme de l'institut i coses així. Jo sempre he reivindicat molt la rebel·lia en general. Quan em va tocar ser adolescent seguia l’exemple d’aquí i ara el que m’atrau és això.
Des del teu últim EP has canviat de llenguatge completament. Potser per això que deies de la rebel·lia infantil, aquí les teves cançons agafen un to molt com el juganer. És buscat, això? Com t'ha sortit expressar-te així?
Això ve més implícit amb el meu estil i amb la meva personalitat. Amb ‘Dolcesa Bruna’ va passar el contrari. Quan musico o poemes trobo que puc contenir més aquesta part de mi, perquè soc jo expressant-me a través de paraules d'altres autors. Llavors, potser, tot i que escullo poemes que representin, quan escric jo sempre es torna tot més picaresc i més juganer.
A l'última entrevista que vas fer ElNacional.cat vas dir que segurament tenies ganes de tornar a musicar poemes en català. Però de moment no ho has fet.
Després de ‘Dolcesa Bruna’, tenia ganes de compondre la meva música i ha acabat sortint un àlbum. El següent projecte que faci amb cara i ulls serà, em sembla, un ‘Dolcesa Bruna’ dos. Vull explorar gèneres nous. Aquests passos intermedis de musicar poemes m'han servit per fer un reset i per retrobar-me a mi mateixa. I crec que ho faré servir cada vegada. Puc anar cap a nous gèneres a través de la poesia, de musicar poemes. Crec que és una bona manera que tinc com a exercici de pràctica.
Tens una sensibilitat molt femenina a l'hora d'escriure les cançons, molt eròtica i molt sensual, però sempre des de les emocions i des d'un punt molt intern. T’ho has hagut de treballar?
Has escoltat alguna cosa del grup que tenia abans? De Crimen Pasional. Això allà també m'ho veus?
Potser en haver-hi presència d'una figura masculina, sí que sentia que les cançons agafaven un to molt més cru.
Sí, tot i que escrivia i componia jo també. Doncs crec que és aquest procés de la musicació de poemes, encara que estigui tornant enrere tota l'estona. Necessitava impregnar el meu vocabulari i com en parlo a mi mateixa, necessitava tractar-me i parlar-me amb més tendresa i amb més sensibilitat. Crec que a través dels poemes m'he anat nodrint d'això, i ara, el meu vocabulari i la meva forma d'expressar-me és més dolça, més sentimental, tot i que té aquest punt també picant que m'acompanya.
Escrius poesia?
No. Quan escric les cançons, que alhora són poesia, però és diferent una poesia que una cançó. Però, però normalment quan escric ja és amb una intenció que tingui una sonoritat.
A anime en català, l’estètica és un punt molt important. En què t'has basat? Què has volgut aconseguir?
Hem buscat transmetre una mica el concepte com d'una temporada d'anime del subgènere del shojo, que són els animes on el personatge va creixent. Tipus ‘Son Goku’, ‘Sailor Moon’ o ‘La Màgica Do Re Mi’. Shonen és masculí i shojo femení. És com el creixement d'un personatge, l'evolució. És una temporada d’anime on la meva persona està en una lluita constant contra la deshumanització, però alhora en la cerca d'elevar-me. Trobar el meu lloc al món. També des de la nostàlgia i d'abraçar aquesta part més sentimental i emocional. No sempre estar parlant de reggaetón i que sigui ‘soy la más dura, voy a darte duro’...
'Anime en català' És una temporada d’anime on la meva persona està en una lluita constant contra la deshumanització, però alhora en la cerca d'elevar-me.
M'ha encantat la rima, de sobte.
És que a mi m'agraden molt alguns d'aquests reggaetóns de ‘perreando por fuera llorando por dentro’. Dins del reggaeton més underground que està més dins de la cultura de club i tal, que és el que ens arriba aquí, el que està més allunyat del mambo electrònic, l'electro latino o el reggaeton com més pur de Puerto Rico. El que ha arribat a Europa està lligat moltes vegades a la tristor. Soto Asa, la Zowi.
Llavors el tema de l'anime li dona un punt de ‘estic fatal, però tot és una aventura.’
A mi m'ha servit en el meu procés de creixement personal. Veig en els animes o en la cultura japonesa que realment la gent se sent molt malament i aconsegueix moltes coses i que el fet de sentir-me malament no vol dir que no pugui tirar endavant i ser genuïna. És una cosa que admiro molt perquè a vegades veia el malestar només des d'un punt de vista de la ràbia o de crear distància social amb la gent. Amb l'anime, veig que normalment els protagonistes són personatges que pateixen molt, gent molt desgraciada i tot i així em sorprenen tota l’estona les seves ganes de viure. Donen una empatia, una tendresa, i això m'ha vingut de gust fer-ho meu.
Hi ha una frase a l'àlbum per la que et volia preguntar: "No sé si drogar-me o anar a una expo de Da Vinci". A mi m'ha fascinat. Per què m'ha fascinat?
Doncs mira que tenia vàries opcions! Totes les frases de ‘Piscis’ representen el nostre signe zodiacal. Les seves característiques principals són ser sensibles, emocionals, indecisos, i n’hi ha d’altres. Però qualsevol persona que sigui una mica sensible s'hi identificarà. Potser tens alguns d'aquests trets. També és molt visual, jo de fet n'he fet un meme, en què el resultat final és anar drogada a la expo de Da Vinci.
Parlar del trap i la música urbana a Catalunya sense la PAWN, és que seríem uns putos falsos, la veritat.
Amb Estira i Arronsa, tot i que al videoclip estàs sola, jo m'imaginava de festa, amb les col·legues. Per què és important el perreo, per les dones?
A Catalunya hi ha una cultura del ball que no és pensada des del cos, sinó més des de l'espiritualitat. Hi ha molta cultura cristiana. De fet, bé, fa segles, fins i tot les sardanes es veien com una cosa massa carnal, que hi havia massa contacte físic. Per mi és important expressar-se des del cos, per trencar una mica amb tot el rotllo acadèmic i espiritual. Alguns dies estàs cansada o adolorida, o el que sigui, i justament quan estàs ballant amb les amigues el teu cos va registrant una energia que crec que va molt bé. L'Aïda Camprubí ho diu molt bé en un dels seus vídeos.
Tu vas començar a escriure sent dona sobre erotisme i sensualitat en català en un moment en què teníem Bad Gyal, però poca cosa més. Has dedicat molts anys a construir un llenguatge completament nou perquè no hi havia referents en català, llavors. Com és aquest procés?
A Crimen Pasional veníem viciats d'escoltar molta P.A.W.N. Gang I ens havíem d’autocensurar per no dir paraules que eren seves. L'exercici és anar creant el vocabulari però en pràctica. Anar escrivint i anar provant. Com que faig servir el català en el meu dia a dia, amb amistats, fem bromes i anem fabricant codis. Des d'aquí em sento més còmoda per fer música urbana. Perquè una persona que ho fa des de l'academicisme es nota que està molt descafeïnat, sona a pringat. Realment amb la meva música dona la sensació que tinc prou referències de reggaetón, trap i prou referències de català del segle XXI, com per poder-ho unir i que no faci pudor d'intrusisme.
Parlaves abans deies ara que un dels teus referents al principi van ser la Pawn, ara col·labores amb el LilGuiu. Creus que hem de trobar a faltar la P.A.W.N.? O s'han quedat al 2015?
La P.A.W.N. és necessària. O sigui, aquesta societat de consum que tenim ara, que tot va tan ràpid, sembla que tirem les persones a la brossa. I llavors és complicat, perquè jo crec que no hi ha escena si no hi ha precedents i que se'ls ha de respectar. Gucci Mane, un dels pioners del trap, ha col·laborat amb Lil Baby i 21 Savage, que són els que hi ha ara mateix. És evident que la tornada del Gucci Mane no sona igual que els altres, perquè la part dels altres i és el que realment ara ve de gust escoltar. Però es respecta. Hi ha gent que va de "no tinc referents". I és com, a veure, ningú deixa de valorar el projecte que tens o l'obra que tens, encara que tinguis referents o precedents. Han d'estar a l'escena i ells han de seguir fent lo seu. Parlar del trap i la música urbana a Catalunya sense la P.A.W.N., és que seríem uns putos falsos, la veritat. Però entenc que avui ens vingui més de gust escoltar Els Cundits, per exemple.