Lluís Galvadà és aquell col·lega que saps que et deixarà tirat i t'acaba deixant tirat. Aquell col·lega que et deixa tirat però que no t'ho pots enfadar perquè és Lluís Galvadà. Però no perquè és Lluís Gavaldà-cantant-dels-pets-estrella-del-rock-nostrada, sinó perquè és Lluís Gavaldà el paio que s'oblida de tot i que quan li truques per dir-li que t'ha deixat tirat dibuixa un somriure i et respon: "Hòsties, havíem quedat! Me n'he oblidat, soc un desastre". I el maldius i jures que cremaràs els seus discos encara que Joan Reig i Falin Cáceres no en tinguin cap culpa. Però al final el perdones. Perquè és Lluís Gavaldà.

LLUIS GAVALDA   ENTREVISTA LA GANDULA 2   JUDIT SABATE

Avui Els Pets actuen al Festival Jardins de Pedralbes de Barcelona presentant el seu nou espectacle en directe '20/20' i amb en Lluís vam quedar dilluns que li trucaria dimecres a la tarda per entrevistar-lo. De fet, vam quedar que li escriuria un missatge per WhatsApp dimecres al migdia per recordar-li que li trucaria a la tarda per entrevistar-lo. I així ho vaig fer.

-"Lluís sé que ets un prodigi de memòria, però recorda que avui et trucaré a les 18 hores per entrevistar-te pel Nacional.cat".

El fet que no em contestés aquest missatge ja hauria d'haver estat un senyal. Evidentment, a les 18 hores no em va agafar el telèfon. El tenia apagat.

-"No tinc remei!", va ser la seva resposta d'amic que sempre et deixa tirat però que acabes perdonant que em va donar. I jo el vaig perdonar.

-"Fem-la demà a la mateixa hora, prometo que em posaré l'alarma", va rematar la conversa.

I sí, dijous el vaig tornar a trucar. I aquesta vegada no el tenia apagat. Aquesta vegada, imagino, era un problema derivat del Brexit. I és que en Lluís ja fa uns anys que viu a Anglaterra i el seu número de mòbil és anglès i quan dijous intentava trucar-li, per resposta rebia un missatge de la meva companyia advertint-me que no es podia establir la connexió perquè no tenia aquest servei contractat. Així que vaig optar per trucar-li per WhatsApp. Però per WhatsApp no puc enregistrar l'àudio. Així que, a l'estil de la vella escola, vaig haver d'anar prenent notes mentre parlava amb ell. La vida és bonica però a vegades complicada.

El nostre és un amor impossible, Lluís.
Ja t'ho vaig dir, però tu segueixes insistint.

Com estàs?
Molt bé. Estan sent uns mesos ben estranys però bé. Amb moltes ganes de tocar avui a Pedralbes. Serà el nostre segon concert aquest estiu. Setmanes enrere ja vam tocar a Manresa.

Com va anar? Com són els concerts postconfinament?
Al principi, la veritat, és que va ser una mica estrany i impactant. Va ser un xoc sortir a l'escenari i veure la gent distanciada, amb mascareta, asseguda. La gent, a més, al principi se la veia una mica espantada. Al tercer tema, però, ja vam començar a notar que se n'anaven acostumant a les noves circumstàncies. I al final no és com abans, però també s'acaben generant una energia i unes vibracions molt guapes.

Tu ja n'has anat a cap de concert, com a públic?
Sí, fa unes setmanes que he tornat d'Anglaterra i m'estic al pis d'Altafulla, i l'altre dia vaig anar a un concert de Ferran Palau i El Petit de Cal Eril.

Com va anar?
Soc un paio carregat de punyetes i amb moltes fòbies, i amb la mascareta m'ofego. És necessària però m'ofego. El concert, però, brutal. A més a més, la seva música ja convida més que d'altres a ser gaudida així, d'una forma més pausada i tranquil·la.

Havia de ser un estiu especial, aquest, per a vosaltres.
Després de la gira de presentació de Som (RGB Suports, 2018), per aquest estiu havíem ideat la '20/20', una gira de 20 concerts per 20 ciutats del país tocant 20 dels nostres grans èxits de forma cronològica però inversa.


Per què inversa?
Al principi vam pensar de repassar els nostres èxits començant pels més antics i acabant pels més actuals, però ens vam adonar que d'aquesta manera els concerts començaven d'una manera molt enèrgica i acabaven amb les pulsacions molt baixes. Millor fer-ho al revés.

Sempre has estat molt crític amb els vostres inicis. Has redescobert amb aquest espectacle alguna cançó dels vostres primers discos?
En els nostres inicis sí, vam fer moltes coses que són impossibles de reivindicar més de trenta anys després. Cançons com "Vaig calent" no hi ha per on agafar-les. En l'altre extrem, m'ha agradat retrobar-me amb una cançó com "Com més et coneixo més m'agrada el teu gos" o "Està plovent". I he fet les paus amb "Tarragona m'esborrona", a la que li tenia una mica de tírria.

Allò que els músics acabeu menystenint els vostres grans èxits.
Una mica. M'ha agradat comprovar que Joan Reig i jo podem seguir fent el rap que hi ha a mitja cançó. No n'hem oblidat la lletra. És ben curiós, perquè puc recordar cançons de fa trenta anys però oblidar les lletres de les cançons més noves.

FALIN CACERES   ENTREVISTA LA GANDULA   JUDIT SABATE

Vaig conéixer Lluís Gavaldà l'any 2001. Ben jovenet, m'havia instal·lat a Tarragona i com que no sabia què fer amb la meva vida vaig obrir una botiga de discos al carrer Merceria, al cor del barri de la Part Alta. Com que la vida no sabia què fer amb mi, el negoci va ser una ruïna i vaig tancar al cap d'un any. Un dels pocs clients que tenia era el Gavaldà.

Aleshores Els Pets acabaven de publicar Respira (Discmedi, 2001) i ja havien deixat de ser definitivament la facció agrícola del rock català per reivindicar-se com la gran banda de pop que han acabat sent. I si Els Pets ja m'agradaven, em van agradar molt més després d'algunes converses fascinants sobre música que vaig tenir amb en Lluís.

En recordo dues especialment: una sobre Lemonheads, una de les meves bandes favorites de sempre, i una altra sobre Elvis Costello, un dels herois particulars del de Constantí. Va ser un dia que ens vam trobar al tren. Era estiu i tots dos veníem de Barcelona. Bé, ell venia de Londres on hi havia anat a veure el Costello. Com que encara no hi havia confiança no em vaig atrevir a seure'm al seu costat, per allò de no molestar a l'estrella. Potser ho va notar i em va convidar a fer-ho. No va callar en tot el trajecte.

JOAN REIG   ENTREVISTA LA GANDULA   JUDIT SABATE

Per tots aquells que la vida gira a 33 revolucions per minut, parlar amb Lluís Gavaldà (i també amb Joan Reig) de música és un plaer absolut.

Després de Respira, que ja havia estat precedit per un disc més que notable com Sol (Discmedi, 1999), Els Pets prosseguirien amb la seva ascensió qualitativa amb Agost (DiscMedi, 2004), Com anar al cel i tornar (DiscMedi, 2007), Fràgil (DiscMedi, 2010) i L'àrea petita (RGB suports, 2013); trajectòria que per ara han culminat amb un treball superlatiu com és Som, obra produïda Joan Pons del Petit de Cal Eril en què eleven al seu màxim exponent totes les seves virtuts com a grup de pop.

Vau trigar cinc anys a gravar Som. Si seguiu amb aquest ritme, imagino que encara haurem d'esperar a gaudir d'una entrega de cançons noves.
No creguis. La idea és tancar-nos a gravar a inicis d'any. Durant el confinament he estat escrivint cançons noves i Joan Reig m'ha dit que ell també té material nou. Ja hem parlat amb Joan Pons, que en tornarà a ser el productor, i estem buscant quadrar dates per a principis de 2021.

Vas passar el confinament a Anglaterra. Com vas viure la situació allà i com vivies el que anaves sabent d'aquí?
La veritat és que el més impactant ha estat veure l'ambient que hi ha ara aquí. A Anglaterra no es va viure un confinament tan estricte com aquí i potser per això la gent ho està vivint d'una manera més relaxada. Aquí, potser pel fet d'haver estat tancats dos mesos llargs, noto que hi ha un pànic orwellià. Fins i tot en amics de tota la vida hi ha cert temor a saludar-nos d'una manera més o menys efusiva. És un tema molt seriós en què no es poden fer concessions, però s'ha creat un culte a la mascareta com si fos el remei a tots els mals, i en canvi ens oblidem d'insistir d'aspectes igual o més importants com la higiene.


Sempre has estat molt crític amb aquesta manera que hem entès la cultura com un fet gratuït, i en aquests mesos que se us ha demanat que ens entretinguéssiu de forma gratuïta amb iniciatives com concerts online has tornat a insistir que la cultura no es pot regalar, que els creadors heu de viure.
Ho he notat molt aquests mesos vivint a Anglaterra, on la música pop l'entenen com un element més i molt important de les seves manifestacions culturals. A casa nostra a la música pop no se la considera cultura sinó entreteniment. No importem, per això s'han fet concessions a altres sectors i en canvi nosaltres hem de demostrar que som els més segurs de tots. Estem passant per un moment molt complicat que no sé com superarem. Després del confinament vam arribar a tenir sis concerts contractats per aquest estiu, al final només en farem dos, el de Manresa i el d'avui al Jardins de Pedralbes, tota la resta s'han cancel·lat. Ha estat una tempesta perfecta.

Vas ser el primer a aixecar la veu i negar-te a participar de 'Barcelona, ens en sortirem', el concert que l'Ajuntament de Barcelona volia organitzar el 9 de maig amb grans noms de la nostra escena musical actuant a balcons i terrats.
En el seu moment ja vaig dir tot el que havia de dir. Però que un ajuntament com el de Barcelona munti un concert amb un pressupost desorbitat i els músics siguem els únics que no cobrem és l'exemple perfecte del que deia, que a casa nostra la música pop no té consideració de cultura sinó d'entreteniment.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat