Agustí Villaronga va ser el gran triomfador de l'última edició del festival de cinema de Màlaga. La seva nova pel·lícula, El ventre del mar, es va endur sis premis, entre altres el reconeixement a la millor pel·lícula, millor director i millor actor (Roger Casamajor). El cineasta mallorquí, que dies enrere ens revelava en una entrevista al programa 'Al Día', d'IB3 Ràdio que està lluitant contra un càncer: "No està encara en fase de metàstasi. Dilluns m'operen, així que segurament passaré l'estrena d'El ventre del mar a l'UCI i no m'assabentaré de com ha anat fins que no surti del globus de l'operació", ens descobreix en el seu nou llargmetratge les interioritats d'una obra nascuda durant la pandèmia amb esperit rebel. Una cinta que mostra el compromís inviolable de Villaronga amb el cinema més creatiu, que demà divendres 12 de novembre arriba a les sales de cinema. Revivim la conversa que vam tenir amb l'autor de referències tan destacades del nostre cinema com Pa negre o Incerta glòria.
Un ring al mig de l'oceà
Juny del 1816. La fragata Alliance, de la Marina francesa, encalla davant la costa del Senegal. Noo hi ha prous barques per a evacuar tots els tripulants, es construeix una embarcació precària en què obliguen a pujar 147 homes: soldats, mariners, algun passatger i alguns oficials. El pla és que els vaixells remolquin la fragata a terra, però el pànic i la confusió s'apoderen del comboi i tallen la soga de remolc, tot abandonant el vaixell a la seva sort. La fam, la inclemència de la mar, la bogeria i una lluita aferrissada es desfermen en aquella bassa a la deriva. Així, entre el naufragi i el desembarcament, es produeix una història que es balanceja entre la supervivència i la devastació, episodis de canibalisme inclosos. Una història real novel·lada per l'escriptor italià Alessandro Baricco i que ha rodat Villaronga.
"Ara ja fa un munt d'anys que vaig llegir Oceano Mare, el llibre de Baricco que recull aquesta història", descobreix Villaronga. "Un relat que em va fascinar des que em va caure a les mans. Tant, que vaig fer-ne una adaptació per a teatre, ja amb els personatges centrals de Savigny, oficial i cirurgià del vaixell, i Thomas, un mariner ras". Aquests rotors de la narració, aquests dos personatges, expliquen la mateixa història però des d'angles molt diferents. "Aquesta barca a la deriva va esdevenir una mena de ring al mig de l'oceà. Un quadrilàter del qual no es pot entrar ni sortir, on aquestes dues figures mantenen un duel dialèctic, d'idees però també de pura supervivència: un prova de salvar les persones que hi ha al bot, l'altre cerca un mínim sentit humanitari a tot plegat. Això era el que m'interessava". Una història. Villaronga admet que un dels seus propòsits era posar-hi el rerefons del drama dels emigrants al Mediterrani. "Amb aquesta problemàtica, tots els drames socials i polítics a què s'enfrenta l'ésser humà en els darrers anys i com reaccionem".
Moment del rodatge d'El Ventre del mar
Un gran acte de rebel·lia
Villaronga era a Mallorca amb qui ha acabat com a productor del film, Javier Pérez Santana, per preparar la versió teatral d'El Ventre del mar. Quatre dies abans que el projecte arribés al Teatre Principal de Palma, es va declarar l'estat d'alarma i els van obligar a confinar-se. Tancats, Villaronga va decidir recuperar la història pel cinema. "L'obra de teatre havia de tenir de protagonistes l'Eduard Fernández i el Darío Grandinetti, una parella brutal, però tot se'n va anar en orris per la pandèmia. La decisió de rodar la pel·lícula va ser com un gran acte de rebel·lia. Quan no es podia fer res vam intentar fer una pel·lícula. Ho vam haver de fer amb molt poc pressupost i de manera molt ràpida, però amb una gran aportació humana. Una pel·lícula molt hereva de la literatura i del teatre. No ho dissimula".
El ventre del mar es va rodar del 3 al 23 d'agost del 2020 a l'interior d'Es Sindicat de Felanitx, un antic celler abandonat de fa anys. S'Estanyol, una petita localitat a sud de Mallorca; S'Algar, una de les cales més conegudes del litoral mallorquí i el saló de plens del Consell de Mallorca reconvertit en sala de judicis de l'època son la resta de localitzacions d'una de les pel·lícules més personals de Villaronga. "Una manera bonica de no dir que és una de les meves pel·lícules més rares", apunta amb humor el cineasta. "Però és veritat, la sento molt pròxima". Villaronga desvela que el relat d'El ventre del mar l'emociona. "És una pel·lícula que m'agrada molt perquè defuig els convencionalismes. Em recorda a Aro Tolbukhin, dins la ment de l'assassí, una pel·lícula meva del 2002 amb què ja explorava narratives diferents".
Extrem i al límit
El ventre del mar es podria entendre com un film existencialista que desxifra la ferida de l'home."Quan els esdeveniments ens superen, la vida se'ns transforma. Un exemple ha estat la pandèmia: durant molts mesos ens hem enfrontat a un fet que ens ha desbordat. Ens hem fet moltes preguntes sobre el nostre futur. La veritable essència de les persones brolla en aquests moments d'indefensió. La veritat de les coses apareix en els moments difícils, quan l'ésser humà se sent indefens. De la mateixa manera, qui no ha estat en perill, qui no ha patit no pot decodificar el sentit de la vida en tota la seva complexitat".
El cinema com a art té dues finalitats: entretenir i platejar preguntes vitals. L'obra de Villaronga és un perfecte exercici de funambulisme entre tots dos extrems. "Vinc d'una generació que ha crescut amb l'Ingmar Bergman i això marca (riures). A mi m'agrada reflexionar sobre temes profunds. Em commouen els sentiments extrems i molt al límit. Amb tot, intento no allunyar-me del públic. No vull que el meu cinema sigui una palla mental. Vull que les meves pel·lícules s'entenguin".
Imatge principal: Agustí Villaronga / Foto: EFE