Empar Moliner: "Jo crec que cap novel·la pot ser feminista ni masclista"

“Jo soc molt poc tímida, però molt vergonyosa”. Així es com es defineix Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). A mi, més aviat, em sembla un nervi, va d'aquí cap allà, belluguet, no para quieta, té moltes idees al cap, totes desordenades, salta d'un tema a l'altre, però té respostes per tot. Fa anys, va explicar que va marxar de casa molt jove, als disset anys, amb una companyia de teatre. I malgrat que l'adolescència quedi molt lluny, sembla que el teatre no l'hagi abandonada mai: gesticula amb força, projecta la veu quan s'emociona, riu, plora i fins i tot surt de pla diverses vegades durant la conversa. És ocurrent, observadora, gran amant de les lletres i gaudeix de les coses més senzilles: plantar cebes a l'hort de la masia on viu, compartir una bona ampolla de vi o trobar un llibre ideal (ideal no ho diria mai, ella). "Soc grafòmana, com la mare de Josep Pla, em passo el dia apuntant coses". Té un aire de geni extravagant, un punt estrafolari que la fa simpàtica. L'autora de La col·laboradora, No hi ha terceres persones i Benvolguda, entre d'altres, hi torna amb Instruccions per viure sense ella (Columna), la història d'una dona que sap que ha de morir i li encarrega, a un admirador, que escrigui els seus articles per seguir cobrant i així mantenir la seva família. En aquesta entrevista, naveguem per anècdotes personals, autors, llibres i intentem disseccionar la seva última tragicomèdia, que a banda de reflexionar sobre què vol dir estimar quan el temps s’esgota, aborda la crisi del periodisme escrit i la relació matrimonial d'una parella que ja no és feliç. En aquest darrer llibre, Moliner utilitza una prosa exquisida i una ironia intel·ligent, molt reconeixibles, que ens recorden per què és una autora consagrada a Catalunya. Que bé que escriu la punyetera!

Al llibre dius que els escriptors sempre escriuen millor quan no estan del tot contents. I jo afegiria: Com els músics, que componen millor quan tenen el cor trencat. Això vol dir que has escrit la novel·la no gaire contenta?
M'has fet un elogi extraordinari, però enverinat. Pot ser que la placidesa et doni un altre ritme d'escriure. En la novel·la, el personatge troba que hi ha un període de felicitat en què l'autora no és tan bona, però que igualment hi ha ofici. Quan els escriptors diuen: “He patit molt fent això", no és mentida perquè no es pot evitar patir, però sempre has de pensar: "Bé, el teu patiment a ningú li importa, el que li importa a tothom és el resultat, perquè la gent pagarà per això". Però sí que hi ha un punt sempre de patiment. 

En realitat només volem ser llegits, ser estimats

Per què?
Per tot. Jo ja sé que aquest llibre, molta gent que es va llegir el meu llibre anterior, se'l comprarà, ja ho sé, el que jo penso és: "Sisplau, que es comprin el següent també", en realitat només volem ser llegits, ser estimats.

En aquesta història, la protagonista ha de morir i li encarrega uns articles a un admirador que és bibliotecari, per tal de continuar facturant. Com se t'ha acudit aquesta trama?
Aquesta trama la vaig escriure fa molts anys, per un conte de Nadal que vaig escriure al diari. Però jo crec que ve del fet que fem un ofici que ens diuen que s'acabarà, que és el periodisme escrit.

Soc una ionki de les històries

Dius que totes les novel·les estan basades en fets reals i tenen parts de ficció. Crec que és inevitable que els lectors, quan llegim el llibre, et veiem en aquesta protagonista. Com parla, el seu pragmatisme, com s'expressa… Què té de tu la Clàudia Pruna?
És una pregunta super pertinent. Al meu voltant se succeeixen històries. I jo soc una ionki de les històries. En aquesta novel·la, la protagonista cuida el seu net perquè la seva filla no volia tenir aquest fill, i ella va propiciar-ho. Jo he trobat al meu voltant àvies que es fan càrrec de nets com si fossin fills. Algunes que ho vivien amb un goig extrem, d'altres que ho vivien amb una pena immensa. En tot cas, el gran damnificat és el nen. Jo he fet una família molt dispar, he fet un personatge que volia jugar a les casetes, de cop té un regne per ella, i l'havia d'omplir de personatges, de soldadets, però aquests soldadets els ha convertit en disfuncionals. Ella diu, en un moment donat, que els ha convertit com en gats de pis. Exigents, desagraïts, interessats, però simpàtics. 

La cuina catalana està en perill de mort

La protagonista oscil·la entre el sarcasme i la necessitat que l'estimin. Ella es passa la vida cuidant els altres i necessita que algú la cuidi. És un retrat bastant acurat de les dones d'una generació que ha patit la càrrega mental i la responsabilitat de cuidar els fills i els nets, els pares els sogres i fins i tot el marit. Tu t'identifiques amb aquesta dona que cuida els altres i no rep tant d'efecte?
Aquest personatge que has definit normalment no està associat a una feina intel·lectual. És a dir, la meva generació per exemple, les mares els van dir: “Fora de la cuina”. Això va ser bo perquè vam sortir al món i va ser dolent perquè no vam transmetre la cuina catalana, que està en perill de mort. Tothom s'esperaria que el personatge tingués minyona, que no fos ella qui neteja. Fins a quin punt li agrada fer-ho i fins a quin punt li disgusta fer-ho? Això és feina de cada lector trobar-ho perquè els personatges són moltes coses, moltes arestes. Jo m'identifico? No. A mi la part intel·lectual que suposa escriure m'apassiona, em dona la vida. A la biografia del Josep Pla, que ha fet el Xavier Pla, aquesta biografia immensa, aquest llibre magnífic, aquesta obra magna, ell diu que la seva mare era grafòmana, que passava el dia escrivint coses. Quan ho vaig llegir vaig pensar, caram ja tenim el meu veredicte, jo també soc grafòmana, estic tot el dia apuntant sense parar. Aquesta curiosa qualitat li he traspassat al personatge. Però és meu. És a dir, jo no podria estar sense aquest fenomen curiós que és l'escriptura. Al mateix temps, la vida senzilla de plantar cebes m'interessa cada cop més.

La protagonista fa molta pena perquè està casada amb un home que és una llosa per ella, que la titlla de boja, que la maltracta psicològicament. Ella el cuida, però a ella ningú la cuida. Diries que, malgrat tot, és un personatge empoderat?
Aquesta paraula no sé mai com llegir-la. El personatge del marit va canviar d'ànima. És una traïció, és la gran traïció. Jo crec que en un matrimoni, o en una unió sexual, el que li vulguis dir, el que pot fer el pas del temps és trair. Ja no ets el que eres. Ell ha traït les expectatives i fa una cosa que ella, sense dir-ho, és el que no admet. Ell és un personatge inactiu i enfadat. Aquestes dues coses. I ella pren decisions.

T'ho preguntaré d'una altra manera perquè no m'has respost.
Què em preguntaves?

Si era una dona empoderada. Creus que t’ha sortit una novel·la feminista?
Jo crec que cap novel·la pot ser feminista ni masclista. Quan em pregunten si és una novel·la sobre una dona, la resposta és no. És la novel·la sobre un personatge. I amb Benvolguda, quan em deien: "És una novel·la sobre la menopausa"? La resposta era: "No. És una novel·la sobre un personatge". Perquè quan el Philip Roth explica els drames de la vida sexual anciana en un home, ningú diu és una novel·la sobre la menopausa masculina; no, és una novel·la sobre un personatge.

Em preocupa l'absència de gaudi de la vida. Tinc la sensació que no gaudim de la meravella que és viure

Durant la història fas moltes puntualitzacions, ets molt observadora, cuides cada adjectiu, cada punt i a part, mai millor dit. Com expliques la història té més força que la història en si?
Jo sempre faig novel·les d'arguments molt limitats. No hi ha explosions ni traïcions. A mi les novel·les que m'agraden solen tenir arguments molt bàsics. A mi qui m'agrada? John Cheever. Que explica les urbanitzacions i les parelles. Raymond Carver, que t'explica un divorci petitet, en un conte. M'agraden les històries petites. Per mi, tot és com s'explica, no què s'explica.

La protagonista d’aquest llibre s’ha de morir. He vist que, enguany, fas seixanta anys. Et preocupa la mort?
No em preocupa la mort, penso que arribarà molt tard. Però em preocupa l'absència de gaudi de la vida. Tinc la sensació que no gaudim de la meravella que és viure. 

Tinc la sensació que estem molt enfadats i que perdem el temps amb unes imbecil·litats profundes

Si sabessis que t'has de morir aviat, com titularies el teu últim article?
Ja ho he fet servir per un recull d'articles. Desitja guardar els canvis? i al final posaria: "No". Però, mira, no sé si vas llegir l'article que va fer l'Oliver Sacks quan s’havia de morir. Em salten les llàgrimes. Aquest científic psiquiatre és autor d'aquest llibre tan extraordinari que es diu L'home que va confondre la seva dona amb un barret. Són casos clínics que ell ha tractat, amb molt d'humanisme. Doncs l'Oliver Sacks va escriure un article dient: "Haig de morir, les vostres coses ja no m'interessen" i és un article amb un amor per la vida brutal. Però hem de pensar que hem de durar molt perquè hi ha tantes coses a fer, encara!

Totalment. Dius que els llibres t'han de remoure alguna cosa.
Sí

Què creus que remou el teu llibre i a tu què t'ha remogut escriure'l?
És una bona pregunta i no sé si sabré contestar-la. Avui, fent les entrevistes, crec que m'ha remogut, però no ho havia notat fins ara.

El què, exactament?
No ho sé, tinc la sensació que hauríem d'estar més contents, tinc la sensació que estem molt enfadats i que perdem el temps amb unes imbecil·litats profundes. Sempre, des que he nascut, que em preocupa que les coses s'acabin. A mi m'encanta anar a menjar o el vi. Els meus aniversaris són sempre un restaurant i una ampolla de vi, els meus amics i persones estimades em regalen això. I quan arriba el dia, m’assec a taula i penso: “Ara això s'acabarà”. I penso: "Hòstia, hauria d'estar gaudint d'aquest moment, però no". Tinc al cap un conte per escriure, que és un personatge, imaginem que és una dona que està desitjant intensament tenir un acte sexual amb un altre personatge, pot ser una dona un home, i està pensant: “Ara passarà, ara passarà", i quan està passant pensa: "Sisplau, em vull quedar sola per poder-ho recordar”. I, per tant, no gaudeix el moment mai. Com que ja sé el final, doncs no l'escric. Perquè de vegades quan saps el final d'una cosa no l'escrius. De vegades escrius quan no saps el final, per trobar-lo. 

El final de la novel·la l'has escrit al final?
Sí, sí, sí. I a més a més, amb molts dubtes fins al final.

Consideres que és un final feliç?
És que és una novel·la que, al principi, ja coneixes el final d'aquesta novel·la. El personatge que narra, al final, no farà el que ha promès que faria. Per tant, és un desastre. Mira, amb això dels finals passa una cosa. Em puc enrotllar?

Fes, fes.
Ja tallaràs. Gambito de Dama és una sèrie d’una dona en un món d'homes, té una peculiaritat que la fa destacar, passat convuls, amb algun problema, però se'n surt. És a dir, et demanen que el personatge, sobretot si és femení, se'n surti. T'ho demanen sense voler, això. És a dir, se n'ha d'ensortir. M'hi haig d'identificar. Però la literatura de ficció no pot ser sempre una identificació. Les sèries ens han donat aquesta banalització de l'argument. 

Podem parlar de l'etapa?
Sí. 

M'agrada molt.
T'agrada? 

Molt.
M'encanta que t'agradi.

M'agrada molt. Em vols explicar qui ha fet aquesta il·lustració?
Jo estic molt orgullosa d'aquest... em fa plorar, la tapa, em fa plorar. Oh, ara plorarem totes dues, tia.

Vinga, va, plorem les dues.
L’autora és la Cristina Losantos, amiga meva. És l'autora, també, de la il·lustració de Benvolguda. Som molt amigues i ens agrada molt parlar i tastar vins, en fi, parlem molt, ens agrada molt la cultura. Som com Folch i Torres i Junceda. Folch i Torres és un autor dels anys 30, i Junceda era el seu il·lustrador. Total, que Folch i Torres li donava la història a Junceda, i Junceda sempre triava el moment. I Folch i Torres es deia que ell sabia què triaria. Jo li vaig donar el llibre a la Cristina i ja sabia que sortiria aquesta ximpanzé. La Cristina sempre diu que els dibuixos han de ser una idea. La idea d'aquesta ximpanzé molt humanitzada, es veu que és una ximpanzé perquè té aquests mugrons, és a dir, podem dir que és ximpanzé femenina. I la idea és que està bevent i la copa ha caigut i està reflectint la llum, i que porta l'anell de casada. I aquesta cadira l’ha triat perquè a la novel·la surten cadires com esfilagarsades. I això va ser idea d'ella, i és un privilegi que tinc i que potser mai més tindré, que és que els llibres, que són objectes preciosos, alguns tenen guardes. I la Cristina ha fet unes guardes que mira-les. I és la cadira ja sense el personatge. Ploro. És que és meravellós. 

La meva mare no va tenir una vida fàcil o bonica

Al llibre parles de la confiança ximpanzé.
Sí, el personatge explica com, les parelles, al llarg dels anys, acaben tenint aquesta confiança que veus en els ximpanzés que es treuen les puces. Aquí el personatge veu que ja fa fàstic, i per això em fa pena el dibuix. 

Els teus títols també són molt divertits. El vas tenir clar des del principi?
No, sempre faig finalistes. Sempre faig títols molt llargs. Cada llibre i cada conte demanen un títol. Em passa una cosa, que és que quan em pregunten com es dirà, em fa vergonya dir-ho. Jo soc molt poc tímida, però molt vergonyosa.

Què et satisfà més d'haver escrit el llibre?
Ara el veig i penso: “Com ho vaig fer? Potser no tornaré mai més a escr… Sempre em passa això. Però com va ser? 

Tens el símptoma de la impostora?
No sé què dir-te d'això. Fer un llibre... sempre podries no haver-lo fet. I per què el fas? Perquè no ho pots evitar. És a dir, a mi m'agrada explicar històries perquè m'interessa profundament la gent, m'encanta la gent, m'agrada tothom. Hi ha gent que em cau molt malament, però un cop hi aniria a sopar, un, per saber què diuen. 

El llibre el dediques a la teva mare, que va morir quan eres adolescent. Ser mare t'ha ajudat a entendre millor la teva mare?
La meva mare va ser una mare molt diferent del que jo soc. La meva mare no va tenir una vida fàcil o bonica. A mi, ser mare, m'ha divertit tant, em sembla tan meravellós. La meva filla, quan va néixer, em feia riure molt. Pensava: és la millor humorista que conec. Jo anava apuntant les bromes que feia, el primer pronom relatiu, la primera mentida, el primer "jo no he sigut", que és boníssim, és el primer signe d'intel·ligència, i quan va fer els 18 li vaig donar.