La llista de poetesses i escriptores que van decidir posar fi a la seva vida, només al segle XX, és llarga. I té noms cèlebres. Formen part del club Virgina Woolf, Alejandra Pizarnik, o Anne Sexton. I també la poetessa nord-americana Sylvia Plath.
Elin Cullhed (Upsala, 1983) n’ha novel·lat el seu intens últim any de vida, en què Plath va viure a cavall entre Devon i Londres, a Anglaterra. Eufòria (Navona/Les Hores) és un retrat ficcional de la vida turbulenta d’aquesta brillant poetessa i escriptora, en companyia del seu marit, el també poeta Ted Hughes. Cullhed, traduïda al català i al castellà per primer cop, n’ha construït un retrat íntim, viscut pràcticament des de la primera persona, pel qual va rebre el Premi August de ficció a Suècia.
Cullhed reivindica Plath més enllà del tòpic del poeta maleït i com a figura en què conflueixen les tensions de totes les artistes dones sobre l’ambició i l’èxit. Parlem amb ella sobre el biaix de gènere en literatura i sobre la maternitat a Suècia.
Com et vas trobar amb la figura de Sylvia Plath?
La primera vegada que vaig tenir contacte amb ella tenia nou anys. La meva mare va rebre la biografia escrita per Anne Stevenson com a regal de Nadal. Li vaig preguntar qui era aquella dona, perquè al llibre s’hi podia veure la seva cara, aquella cara tràgica i trista. I a mi m’atreien les coses tristes quan era petita. Em va explicar la seva història. Em va impressionar la tragèdia. Després d’allò no vaig tenir més contacte amb ella fins que tenia vint anys, quan la vaig llegir. Va ser com llegir els meus propis diaris. Em va xocar la seva veu potent, és l’emblema d’algú que viu la vida com una dona jove que no pot mostrar-se a si mateixa. Perquè si mostrés tot el que hi ha dins d’ella, la seva ràbia, la tossuderia, etc. seria vista com una llunàtica.
Quan vaig llegir Sylvia Plath, va ser com llegir els meus propis diaris
Vas sentir que la seva experiència i la teva estaven connectades, doncs.
Sí, crec que totes les noies aprenen de petites que no t’has de mostrar a tu mateixa i els teus desitjos. I Plath escriu sobre això, sobre una dona que està en una ampolla de vidre, que li posa la societat i que també es posa ella mateixa. Crec que a ella li hauria agradat ser aquesta noia perfecta, sense desitjos ni sentiments, ni cos, com un esperit. Encarna aquesta divisió que hi ha en tots els humans, la batalla de què mostrar i què guardar i el debat interior sobre qui sóc i què explico.
Com acabes volent-ne fer una novel·la?
Quan vaig començar a escriure Eufòria, quasi m’havia oblidat de Sylvia Plath. Jo era una mare en la trentena i acabava de tenir el meu tercer fill. Estava escrivint sobre el fet de ser mare en un dels països més igualitaris del món, Suècia, i com hi perviuen encara algunes problemàtiques de gènere. A Suècia, sembla que aquesta imatge de la maternitat com una tasca difícil o complicada no existeixi. Com que hi ha la idea que tothom s’ocupa del teu nadó, el pare també, està neutralitzada. Però, per a mi, aquesta és una idea falsa. Ser mare al 2009 era com tenir un fill als vells temps. Volia escriure sobre això i sobre la vulnerabilitat de la maternitat.
Plath també va tenir una relació complexa amb la maternitat?
Sí, als diaris es mostra com una mare esgotada i sola. Vaig rellegir la seva història amb l’ajuda de les cartes que va escriure al seu psiquiatre, que s’han publicat recentment per primera vegada. A les cartes es mostra com una persona competent, completament conscient pel que està passant, cosa que contradiu molt aquesta imatge típica de la ‘poetessa embogida. És conscient de les seves limitacions, de la malaltia mental que patia. Descriu també el seu marit, el poeta Ted Hughes, d’una forma molt diferent.
Què vols dir en una forma diferent?
El públic havia decidit d’alguna manera que ella era la boja dels dos i que ell no ho era. Però els dos eren escriptors, per tant, els dos estaven bojos (riu). És broma, però Hughes segurament tenia pensaments maníacs, s’imaginava a ell mateix guanyant el Premi Nobel. I ella escriu sobre això.
A la novel·la fas molt explícit el conflicte entre les seves ambicions literàries i les de Hughes.
Un dels meus punts de partida era la gelosia. Jo també estic casada amb un escriptor i des del principi va ser molt clar que ell tenia èxit amb els seus textos. I jo vaig tenir tres fills i vaig haver de guardar el que jo escrivia en un armari perquè en aquell moment era massa difícil i d’alguna manera la literatura es va convertir en una cosa seva. Sé que Plath també passa pel mateix. A Londres durant els anys 50 i 60 s’està obrint camí amb els seus textos i poemes. Però a la vegada està ajudant el seu marit, Ted Hughes, a convertir-se en aquest gran poeta. Edita els seus textos, li fa d’agent literari, etc. Ella podia tenir el rol de la dona de l’autor masculí i fer-lo molt i molt bé i així ho feia. I els seus diaris mostren que quan li pregunten si ella escriu respon que només ‘una mica’. En realitat era la més ambiciosa dels dos, molt productiva, i va començar a escriure quan era molt jove així que en realitat s’està subestimant a ella mateixa. Sobretot estic escrivint sobre com ser una artista dona en una estructura patriarcal.
Sobretot estic escrivint sobre com ser una artista dona en una estructura patriarcal
Encara és més fàcil avui per als homes dedicar-se a escriure?
Crec que quan vols dedicar-te a escriure t’has d’alliberar de les restriccions socials: potser dels teus pares, el teu origen de classe, de tot. I com a dona escriptora, també t’has d’alliberar de la teva identitat femenina, perquè se suposa que has de quedar-te al teu espai, en un segon pla per deixar que algú altre faci un pas cap endavant. Això és molt complicat i molt violent. Has de ser violenta amb tu mateixa i la teva feminitat per combatre la pressió que sents. Encara avui és una bogeria combinar ser mare, treballadora i artista. També és una qüestió de quines històries considerem importants i decidim escriure. Les històries amb protagonistes femenines encara estan molt encasellades i restringides. Quan vaig guanyar el Premi August a Suècia hi va haver un debat sobre si la història de Plath era suficientment interessant, sobre si calia llegir-la. Encara sents que les veus femenines no són interessants.
Plath s’ha convertit en una artista molt reivindicada pel moviment feminista
D’alguna manera ella és una icona feminista perquè va ser una pionera. Està situada al final d’una era, en què les coses canviaran de veritat a Occident per a les dones. Als seixanta arriba la píndola anticonceptiva, que és un canvi profund, el divorci es consolida, etc. L’alliberament de les dones encara havia d’arribar d’alguna manera i ella mor just abans. I és una llàstima perquè les coses estaven a punt de canviar a favor seu.
Sylvia Plath és una icona feminista perquè va ser una pionera
Creus que en el present podem veure la història de Plath amb una llum diferent que en el seu moment, que la podem entendre millor?
Sí, ho crec. Penso que el que passa ara és que la gent està descobrint Sylvia Plath, els agrada molt, la volen llegir. I això és també en part la meva missió, que la gent la llegeixi i conegui els seus poemes brillants. Al segle XX, la gent estava tan ocupada amb el seu conflicte matrimonial amb Ted Hughes, que no ho feien. Però les coses ara estan canviant i la nova generació que escrivim sobre ella i la investiguem al present, no posem el focus en la seva mort o en el seu matrimoni, sinó en rellegir-la i veure realment el que va crear. És una poetessa fenomenal, però no ha estat canonitzada com a tal sinó com a simple figura tràgica. I això és equivocat. Volia aixecar el vel del mite i de la seva mort del seu art. A vegades penso que l’artista perfecta és aquella que és morta. Grans artistes visuals dones de la història, per exemple, no són reconegudes en vida, sinó després de la seva mort. I jo volia donar més vida a Sylvia Plath.
Plath es va acabar suïcidant. Va tenir sempre una relació especial amb la mort?
Escriu molt sobre això. Se sent atreta per la mort com a motiu literari i l’explora. També escriu molt sobre el suïcidi i sobre les seves pròpies tendències suïcides, és molt mòrbida en aquest sentit. En un passatge dels seus diaris, en un viatge a Nova York, escriu que té dins seu una gran força i que podria matar algú. I al final ho va fer d’alguna manera, es va matar a si mateixa. N’era molt conscient.
Al principi del llibre hi ha un disclaimer, recordant al lector que el que llegirà és una ficció. Per què?
Va ser una decisió de l’editorial, de curar-se en salut. Ho entenc, és una novel·la sobre una icona i no vols suggerir que Eufòria és una biografia o que és la veritat.