Espectacularitat i senzillesa, genis i fanfarrons, basarda i molta vergonya aliena. Aquest febrer, Filmin ha estrenat El infiltrado, una minisèrie documental del danès Mads Brügger que mostra com dos homes s’infiltren a Corea del Nord, el país més hermètic del món. L’obra, que ha estat aclamada per la crítica i té molts números per optar a l’Oscar en la seva categoria, deixa en evidència els alts càrrecs del país i també Alejandro Cao de Benós, l’extensió de la RPDC a Europa. Fins ara, i gràcies a les seves contínues aparicions als mitjans, sabíem que el tarragoní és un personatge estrambòtic —sonat, segons algunes veus—, que proclama les bondats de Kim Jong-un sempre que se li presenta l’ocasió; una figura parodiable i propensa a les polèmiques twitteres, però innegablement ben connectada amb el règim de Pyongyang. No ens equivocàvem: gràcies al documental, podem confirmar que Benós és el bufó de la cort juche.
El infiltrado és la història real d’Ulrich Larsen, un home de mirada perduda i gestos desconcertants que, per algun motiu que no s’acaba d’especificar, participa en una operació espia contra Corea del Nord durant de deu anys. La missió la comanda des del sofà de casa el director del documental, qui va ser vetat pel règim després de gravar la peça satírica The Red Chapel. Càmeres ocultes, tràfic d’armes i fabricació i exportació de drogues: l’obra té els ingredients d’un blockbuster d’espies de Hollywood i l’elegància d’un film gravat per xavals de 4t d’ESO. I és que aquest és el gran descobriment de la docusèrie: la vida real, encara que hi hagin amenaces termonuclears i negocis de milions d’euros pel mig, és molt poc glamurosa.
Escenari galdós número u: l’Associació Danesa d’Amics de Corea del Nord. Per infiltrar-se al règim Kim Jong-un, el primer que cal fer és afiliar-se a una associació coreana de proximitat. Us podeu imaginar el tipus d’individus que conformen aquesta entitat: inadaptats, incels i gent amb molt poca feina —on el protagonista encaixa molt bé, tot sigui dit— que es reuneixen a les tardes per debatre sobre banalitats mentre una imatge del totpoderós líder els observa des del capdamunt de la sala. I no, no parlem d’una missa. Sembla mentida que el primer pas per accedir a Corea del Nord sigui apuntar-se a aquesta mena de club de Warhammer, però el documental demostra que és l’única fórmula guanyadora per aconseguir-ho.
Més escenes depriments, aquest cop de la mà de Cao de Benós. Ulrich accedeix ràpidament a la part més alta de l’escala de comandament de l’associació, fet que li permet conèixer l’il·lustre tarragoní, la porta d’accés a Corea des d’Europa. I aquí és on comença l’autèntica acció. El protagonista —sempre mogut per l’interès periodístic de Brügger— aconsegueix extreure absolutament tot el que vol de Benós. Entre el primer i el segon episodi, i sempre amb càmeres i micròfons gravant, Ulrich s’aprofita del seu prescriptor per accedir al territori coreà i també per assabentar-se dels negocis clandestins del govern juche. Tot, entre habitacions d’hotel decadents pròpies d’una peli porno, quantitats inhumanes de Coca-cola i fanfarronades de tota mena. Cao de Benós demostra que treballar per al govern més hermètic del món és compatible amb no tenir cap mena de protocol seriós antiespia i, mentre xerra i és enregistrat, retrata la seva estimada pàtria. També demostra que és un autèntic xenòfob amb ínfules, però això alguns potser ja s’ho imaginaven.
Cao de Benós i l'infiltrat / Filmin
Xenòfob, sí, perquè a la segona part del documental l’acció es trasllada a Uganda, on el govern coreà vol construir una base secreta per produir metamfetamina i míssils. “Els negres han de tenir algú per sobre, si no només roben i dormen”, diu. La cosa es posa seriosa i, com dèiem abans, també espectacular. Brügger fa entrar en escena un exmembre de la legió francesa vinculat a la jetset de Copenhague perquè interpreti el paper de senyor James, un empresari mafiós amb els músculs de John Cena i la roba Francisco Umbral que, en teoria, vol invertir més de 50 milions d’euros en producció d’armes i droga coreana. “Five-zero?”, pregunta Cao de Benós per no cagar-la.
El senyor James / Filmin
Evidentment, però, el senyor James no té cap mena d’intenció de comprar o vendre res. I aquí és on queda retratat el govern de la RPDC. Encara que el legionari amb aires d’actor no controla la situació —s’inventa el nom de la seva empresa sobre la marxa, per exemple—, els coreans li confien els seus plans des del minut u. O dit en altres paraules: si la intenció del senyor James hagués estat real, ara hi hauria una fàbrica subterrània d’armes i droga nord-coreana a una illa del llac Victòria. Una estampa digna de Misión Imposible, sí.
El infiltrado és un document audiovisual que crida l’atenció pel que revela. Que els nord-coreans facin aquests tipus de moviments és preocupant. Que sigui tan fàcil pintar-los la cara, una mica ridícul.