La Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull ha acollit un acte d’homenatge al periodista Xavier Vinader, mort l’abril passat. En l’acte hi han participat els periodistes Bru Rovira, José Martí Gómez, Jordi Bordas, Eduardo Martín de Pozuelo i Xavier Montanyà. Aquest últim és l’autor del llibre El cas Vinader. Un periodista contra la guerra bruta (ed. Pòrtic, 2015) i del documental Xavier Vinader. Un periodista contra la guerra bruta.

Periodisme d’investigació

El festival de literatura policíaca BCNegra 2016 ha volgut, amb aquesta convocatòria, retre un homenatge a Xavier Vinader, el més destacat dels periodistes d’investigació catalans. "Era un periodista total" ha assegurat Bru Rovira. Amb aquest acte s’ha volgut fer un reconeixement a un gènere que no passa pels seus millors moments, tot i que segons els organitzadors “ara és més necessari que mai”.

Necrològica per al vell periodisme

El pessimisme ha dominat la sessió. “El periodisme d’investigació ha perdut la batalla”, ha afirmat el veterà Martí Gómez. Això, segons Jordi Bordas, es deu al control econòmic i polític dels mitjans de comunicació. Però Eduardo Martín Pozuelo ha apuntat a un altre fenomen, per ell no menys important: la banalització de la informació. Martí Gómez ha conclòs que es viuen “temps de desmemòria”. El públic li ha donat la raó. Entre els centenars de persones presents a l'auditori de la Facultat de Comunicació n’hi havia molts amb cabells blancs, en canvi, es veien ben pocs estudiants.

Dèbil i fort

Vinader era discapacitat, com a conseqüència d’una pòlio infantil. Però enamorat de la seva professió, que considerava com un servei a la societat, va prendre grans riscos. Va patir fins i tot un parell d'intents d’assassinat. No es va fer enrere: sempre va mostrar una gran tenacitat. Va investigar temes ben incòmodes: l’atemptat contra la revista satírica El Papus, els incidents ultres de Montejurra, els assassinats de nacionalistes bascs...

L’enemic públic nº 1 de l’extrema dreta

“Una ploma pot ser tan eficaç com una arma”, deia Vinader, que durant tota la seva vida va seguir aquest lema. Havia cobert molts tipus de notícies: havia estat a l’Afganistan dels talibans i a la Revolució dels Clavells, però també tenia afició als temes locals. “Sobre en Vinader se’n podrien escriure mil temes”, ha explicat Montanyà. Però Vinader serà recordat, sobretot, pels seus reportatges sobre l’extrema dreta i el terrorisme d'Estat.

El més perseguit per la democràcia

Vinader va estudiar en profunditat la guerra bruta contra ETA. I gràcies a les confidències d’un policia el 1979 va poder publicar a Interviu tres articles sobre els contactes entre els grups parapolicials i les institucions. La justícia no va investigar els fets, però setmanes després, quan un dels ultres mencionats per l’article va ser assassinat per ETA, la justícia va processar Vinader: inicialment demanaven una condemna de 40 anys de presó.

De França a la presó

Vinader va veure’s finalment condemnat, en un judici marcat per l’arbitrarietat, a 7 anys per “imprudència temerària professional amb resultat de dos morts”.  Va escapar a França i el món periodístic i associatiu es va mobilitzar contra la sentència. Des de França, Viader va negociar amb el Govern socialista un indult; finalment va tornar a Espanya i va passar 43 dies a la presó abans de ser alliberat.

Massa complicitats

Vinader apuntava que els grups d’extrema dreta eren “organitzacions fantasmagòriques, perquè només eren sigles”; “hi havia un paraigües oficial”. Molts ho sabien, però pocs gosaven a investigar-ho. En aquells temps el president Felipe González deia obertament:
L'estat de dret es defensa a les tribunes i als salons i també als desguassos
Anys més tard l'exministre d’Interior José Barrionuevo va ingressar a la presó, condemnat pels seus vincles amb el terrorisme d’Estat, Felipe González i els seus lloctinents van anar a animar-lo a la porta del presidi.

Més insubornable que el seu país

Vinader mai no va callar. Malgrat les pressions, les amenaces i la presó, va continuar exercint com a periodista d’investigació. Però cada cop va ser menys escoltat i va ser marginat en la majoria de mitjans. Ell es considerava condemnat a una “mort civil”. La premsa, després de l’empresonament d’en Vinader i de la imposició de grans multes per reportatges incòmodes, va reforçar l’autocensura. Xavier Montanyà considera que l'amenaça de les institucions va triomfar. “Quan estàvem a punt de tocar el tema GAL, els que ens pagaven ens van parar”, ha certificat Bru Rovira, que havia investigat també en algun moment la guerra bruta.

El desengany d’un heroi

Els amics del periodista han explicat que Vinader era un home molt càlid, i que fins i tot els seus enemics li reconeixien la seva cordialitat. En els darrers anys, abans de la seva mort, apartat de la primera línia periodística, Vinader continuava reunint-se amb els seus amics i companys de professió. Per ells, era un Vinader tendre, irònic, però de tornada de tot. Va morir convençut que “moltes de les coses per les quals havia lluitat no havien servit de res”.

Sentència final

“La història li va donar la raó”, ha afirmat Xavier Montanyà, que recorda que 15 anys després de l’exili de Vinader, l’exministre Barrionuevo i l’exsecretari d’Estat Rafael Vera van ser empresonats per la seva implicació en els Grupos Antiterroristas de Liberación, els GAL. A Vinader ningú no li ho va agrair. L’acte d’homenatge arriba, com de costum, massa tard.

Fotos: fotogrames del documental Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta, de Xavier Montanyà. TV3. A la carta.