“Art. 18.4. Qualsevol manifestació d’amor, d’emoció de tendresa, d’empatia, està prohibida.” Aquest és un fragment de la constitució que Eider Rodríguez (Rentería, 1977) escriu que havia regit sempre la seva família. Un compendi de normes implícites, mai oficialitzades, que governaven el dia a dia amb el seu pare i la seva mare. I és precisament aquest univers, en què l’autora basca s’ha endinsat a Materials de construcció (Periscopi), una història crua i emotiva, que explica la difícil relació entre una nena i el seu pare alcohòlic. Rodríguez, que s’havia donat a conèixer amb el llibre de relats Un cor massa gran (Periscopi), s’atreveix ara amb una novel·la que defineix amb l’apel·latiu de ‘no-ficció’ (tots els materials que ha utilitzat per escriure-la són biogràfics) i que furga en les escletxes d’un silenci familiar i d’un dol que l’han acompanyat durant dècades.
El llibre també ha estat la forma que Rodríguez ha trobat de reconciliar-se amb el seu pare, a qui diu que només va poder estimar realment un cop havia mort
Escrit en forma de dietari i amb una veu narrativa a cavall entre la infància i l’adultesa, Materials de construcció reflexiona sobre l’addicció, les limitacions del llenguatge i la doble cara enverinada del silenci. Però més enllà, el llibre també ha estat la forma que Rodríguez ha trobat de reconciliar-se amb el seu pare, a qui diu que només va poder estimar realment un cop havia mort. Parlem amb l’autora del dol, de la vergonya i de per què la paraula borratxo no significa pràcticament res.
El focus principal del llibre és la relació entre un pare i una filla que és difícil de definir, de tant particular. Com ho faries tu?
És una relació de dues persones que vivien a la mateixa casa i compartien els mateixos metres quadrats, però que no compartien afecte ni a través de les paraules ni a través del tacte. La meva manera d’estar amb ell, com m’he sentit més a prop del seu afecte i amor, ha estat escrivint. L’única vegada que he mirat el meu pare de fit a fit ha estat a través de l’escriptura. Això per mi ha estat increïble.
L’única vegada que he mirat el meu pare de fit a fit ha estat a través de l’escriptura. Això per mi ha estat increïble
Fins a quin punt el llibre és un retrat purament autobiogràfic?
Artifici ho és tot, perquè al final es tracta d’una novel·la. Des del moment en què els personatges parlen en eusquera, ja és un artifici, perquè en aquella casa no es parlava eusquera. I, per altra banda, són personatges, els diàlegs que hi surten no han existit de veritat, només estan inspirats en allò que hagués pogut ser dins d’aquella constitució familiar. Però tot el material que he utilitzat, les cartes, els diaris, etc. Tot això és purament autobiogràfic, material autobiogràfic que està novel·lat, com si l’hagués passat per un processador estètic o literari. Per això li hem dit ‘novel·la de no-ficció’.
Descrius la relació dins la família protagonista amb una constitució que posa normes com ara ‘no mostrar afecte’.
Entenc la família com un petit estat, que té les seves lleis, la seva constitució, els seus costums i el seu idioma i lèxic. Quan al principi del llibre descric aquesta constitució, estic posant el marc i el to en què es desenvoluparà la història.
Entenc la família com un petit estat, que té les seves lleis, la seva constitució, els seus costums i el seu idioma i lèxic
És una família “salvatge” i amb un gran compromís “amb la veritat i la ràbia”.
El pare té una ràbia que no exterioritza i, per això, s’autodestrueix. Però ell defensa que té dret a odiar lliurement. Són ximpleries moltes vegades, però la fantasia de la nena és que el seu pare pogués exterioritzar aquella ràbia cridant contra les injustícies del món en lloc d’estar empassant-se-la i bevent. I la mare funciona d’una altra manera. Ella té un compromís amb la veritat i a la novel·la funciona així. És el que els manté estables i moltes vegades la figura que impedeix el naufragi total de la família. I per poder fer això ha de ser salvatge i bèstia. I diu la realitat com és: ‘no et casis’, ‘no siguis com jo’, li recomana a la filla. Té una capacitat increïble per sintetitzar les coses en frases curtes i de llenguatge molt vulgar.
Impedeix el naufragi carregant-se moltes coses a l’esquena, com l’alcoholisme del pare, és clar.
Totalment. El retrat de la mare pot ser dur i cru, però depèn de quin punt de vista se la miri pot ser també l'heroïna de la història. Una heroïna gens estereotipada perquè és bèstia i contradictòria, però cadascú aquí fa el que pot.
El retrat de la mare pot ser dur i cru, però depèn de quin punt de vista se la miri pot ser també l'heroïna de la història
En la protagonista el que prima en aquesta relació és el sentir-se abandonada?
Jo crec que és el no sentir-se prou important o atractiva perquè el seu pare deixés de beure, que el seu naixement no havia estat suficient per apartar-lo. És una cosa que no aconsegueix entendre o acceptar. I l’escriptura del llibre sí que m’ha portat aquesta acceptació.
A la novel·la hi ha també una reflexió molt interessant sobre la vergonya. Per què t’interessava?
La vergonya era allà, palpitant en tot moment. Aquesta història mai vaig pensar a escriure-la, mai n’havia parlat amb ningú per vergonya. L’alcoholisme és una addicció o una malaltia que genera molta vergonya tant a la persona que la pateix com al seu voltant. Al llibre hi apareixen diferents vergonyes: la vergonya que sent la nena perquè amb un pare així se sent devaluada tota l’estona, la vergonya que utilitza per intentar aconseguir que el seu pare deixi de beure i la vergonya que ella utilitza de forma agressiva amb una de les companyes de l’escola que té una mare també alcohòlica i a la que vexa per salvar-se ella.
L’alcoholisme és una addicció o una malaltia que genera molta vergonya tant a la persona que la pateix com al seu voltant
En relació amb l’alcoholisme, també dius que la paraula ‘borratxo’ no significa gaire cosa.
Soc molt lenta escrivint, miro molt les paraules que faig servir i tracto de mirar-ne el revers, què amaguen. Aquesta és la història d’un borratxo, però què és un ‘borratxo’ en realitat? Doncs ser un borratxo i ser la filla d’un borratxo vol dir això i això és aquest llibre. Al final jo tinc una relació d’amor-odi amb les paraules. A vegades sento que amb el silenci es pot dir tot. Però no és cert. Intento escriure-les, però no arribo a dir allò que realment voldria dir. La paradoxa és que no tinc res més que paraules per intentar explicar això que vull.
I les paraules també et posen en perill, afirmes.
Jo ja havia intentat fer el vot de silenci, no com els monjos, sinó com a protecció i agressió cap als meus pares: “m’esteu deixant una vida de merda, doncs jo us respondré amb el silenci” i no obtindreu de mi ni una paraula ni una emoció, ni de tristesa ni de felicitat. Fins que m’adono que el silenci no és possible, que les paraules alienes també se’m queden a dins i que no les puc gestionar. Llavors opto per trencar el vot, sabent que parlar és posar-se en risc. Quan parlem fiquem la pota, diem coses que en realitat no pensem o ens equivoquem.
Tinc una relació d’amor-odi amb les paraules. A vegades sento que amb el silenci es pot dir tot. Però no és cert
Al llibre expliques que en euskera la paraula isiltzen (callant) porta a dins la paraula hiltzen (morint). Callar i el silenci maten alguna cosa dins de les famílies?
En aquest cas no és que etimològicament vulgui dir això, però m’agrada que porti aquesta paraula. Tots portem històries que no sabem que estan dins nostres, com a mi m’ha passat amb aquest llibre. Crec que el silenci dins d’una família pot ser devastador, tant com la violència física. I aquesta novel·la ha vingut a posar paraules a un silenci.
T’ha servit també per trobar respostes a la pregunta de per què el teu pare bevia o més aviat a acceptar que mai les trobaràs del tot?
Per la segona. La manera en què em comunico millor i entenc millor les coses és a través de l’escriptura literària. El llibre no l’he escrit només per a mi mateixa, perquè m’he imaginat que tenia un lector ampli i col·lectiu, però sí que ha estat per entendre què collons era aquella relació rara.
Crec que el silenci dins d’una família pot ser devastador, tant com la violència física. I aquesta novel·la ha vingut a posar paraules a un silenci
I t’ha ajudat a reconciliar-te i veure que el teu pare havia de morir perquè t’adonessis que l’estimaves.
Sí, per poder parlar amb ell, per poder acariciar-lo i tocar-li el cabell va haver de morir o estar al caire de la mort. I és paradoxal, però la manera en què m’he sentit més a prop del meu pare ha estat estant ell mort i jo escrivint sobre ell. O que la manera més real que tinc de comunicar-me amb el món sigui a través de la literatura.
La teva mare ha llegit el llibre?
No ha pogut encara perquè acaba de sortir en castellà. No sé com reaccionarà a la història. Quan vaig començar a escriure li vaig explicar i mai s’ha ficat en el que escric. Però jo també soc alumna seva i també tinc un compromís amb la veritat. Assumeixo que hi hagi persones que s’hagin pogut molestar, però és la meva història i em sento legitimada per escriure-la i carregar amb el pes que hi hagi gent que s’enfadi al meu voltant. És un duel entre ell i jo, sense testimonis. O com a mínim aquesta és la fantasia quan l’escrius. La intimitat està molt mitificada o idealitzada i és una cosa molt vulgar, perquè després m’ha escrit molta gent explicant-me històries molt semblants i això està bé també, saber que no és un secret ni un tresor.
Volia que l’estil formés part de tot el caos que va ser aquesta història
El llibre està escrit com si fos un dietari amb flashbacks entre present i passat. Per què vas triar aquesta forma?
Tenia clar que no volia que fos una història lineal ni que estigués escrita en passat. Volia que tot hi tingués cabuda i que pogués tenir diferents registres, textures i gèneres. Llavors vaig utilitzar com a mantra la segona frase que apareix al llibre, que la vaig treure de L'escriptura del desastre, i que diu “deixem que el desastre parli per ell mateix”, encara que sigui a través de l’oblit i el silenci. Volia que l’estil formés part de tot el caos que va ser aquesta història.