L’estrena a mitjans de setembre d’una nova versió cinematogràfica de Dune, aquest cop dirigida per Denis Villeneuve, ha fet revifar l’interès per tot el que envolta la novel·la que va escriure el nord-americà Frank Herbert el 1965 i que havia passat a formar una realitat iconogràfica arran de la pel·lícula que en va fer David Lynch el 1984. Davant aquestes dues versions cinematogràfiques -i una adaptació per televisió que no paga la pena veure- l’obra literària esdevé no només la millor porta d’entrada per accedir en aquest ecosistema planetari, sinó també la porta de sortida, ja que resol els problemes d’inconnexió que llastaven l’obra de Lynch i avança la resolució del conflicte que Villeneuve ha deixat pendent per a una segona part.
És un axioma més o menys acceptat que el llibre és sempre millor que la pel·lícula, i alhora un argument de lletraferits per valorar sempre l’obra escrita per davant de la videogràfica. En tot cas, el que preval en aquesta qüestió és que una pel·lícula és alhora un exercici de condensació i un altre de fixació de models, perquè necessàriament ha de reduir l’extensió de la novel·la -que en el Dune en català, del que tot seguit en parlarem, és de 687 pàgines en l’edició rústega, apèndixs a banda- i ha de fixar de manera visual el que en el llibre no és més que tinta negra sobre fulls en blanc i imaginació.
Els Harkonnen són pel-rojos o és una llicència creativa de David Lynch?
I aquí entren les contradiccions, perquè molts podem tenir al cap que els dolents de la trama, els Harkonnen, tenen com a tret distintiu que són pel-rojos, quan no es tracta de res més que d’una llicència creativa de Lynch al servei d’Sting, evidentment, millor músic que actor. I exemples com aquests, que distorsionen una obra literària en favor de la visualització, en trobaríem a cabassos.
Edició conjunta de Raig Verd i Mai Més
En tot cas, com Dune torna a estar de moda ha estat oportú -tot i que un pèl tard, tot s’ha de dir- que dues editorials de casa nostra, Raig Verd i Mai Més, de les quals podem recordar les edicions recents d’obres de ciència-ficció com Qui tem la mort de Nnedi Okorafor o la col·lectiva Barcelona 2059. Ciutat de posthumans’ respectivament, hagin apostat per una edició de qualitat de Dune en català, recuperant la traducció efectuada per Manuel de Seabra el 1989 però revisada per Xantal Aubareda i Pepe Arabí.
Potser no és aquest el lloc per fer el discurs polític en defensa de la llengua catalana, tanmateix sí que és segur que en literatura de gènere, com és el cas de la ciència-ficció, es pot tenir la certesa del fet que si una obra ha estat traduïda al català és perquè la seva qualitat és innegable. Un mercat reduït comporta jugar sobre segur, i davant els milers de llibres que tot lector pot trobar traduïts al castellà de gèneres com la literatura fantàstica, la ciència-ficció, la novel·la històrica o fins i tot la novel·la negra, les poques traduccions en català són alhora la trista realitat d’una llengua minoritzada i un segell de qualitat. Quedem-nos almenys amb la segona realitat.
Portades de les dues edicions, cartoné i rústega / Raig Verd - Mai Més
A més, en el llibre que ens ocupa s’aprecia la intenció de destacar en format i disseny. Així, l’edició rústega compta amb portada de Maria Picassó i la de cartoné de Ricard Efa, que a més ofereix una sobrecoberta reversible que permet que el llibre es tituli Dune o que recuperi el Duna amb el qual va ser editat el 1989. En tots dos casos, apostes de primera qualitat en el camp de la il·lustració.
Així i tot, enfrontar-se a la novel·la quan ja s’ha vist la pel·lícula és malauradament una crossa que el lector ha d’assumir, i malgrat que això comporta exercicis mentals persistents perquè les comparacions són sovint inevitables, en la lectura segur que troba aspectes inèdits, explicacions aclaridores, neologismes i interpretacions insospitades. Arrakis, l’espècia, els frémens, els cucs, els Atreides, els Harkonnen, els sardaukes, són, en realitat, allò que el lector vulgui interpretar i reinterpretar, no allò que un director de cinema ens vulgui fer empassar.
La roba que porten els protagonistes de 'Dune' són 'destilcossos'
Per això mateix en podem fer tantes lectures com vulguem, perquè n’hi ha prou en imaginar -i aquesta és la interpretació personal de qui signa aquest article- que Arrakis és l’Afganistan i l’espècia no és més que opi, per completar les peces que falten i atribuir papers a tota la resta. Serà un tòpic, però aquesta és la màgia del llibre. I és que els Harkonnen no són necessàriament pel-rojos!
Imatge principal: Detall de la portada en edició cartoné, de Ricard Efa / Raig Verd - Mai més