A L'home revoltat (L‘Homme révolté, del 1951), Albert Camus desplega la seva reflexió sobre la rebel·lia i assenyala i descriu com i per què les persones s’aixequen contra les diverses presentacions del poder. Editorial Raig Verd en recupera la traducció que al seu dia en van fer Joan Fuster i Josep Palàcios, i que ha posat al dia Anna Casassas. Fuster també n'escriu el pròleg.

L’home revoltat és un estudi dels moviments i les doctrines dels últims dos segles, on Camus reflexiona sobre l’alliberament de l’home i la necessitat de defensar la llibertat sense perjudicar els altres. L’intel·lectual francés exposa els límits de la rebel·lia i mostra el dret a la revolta com a prevenció de la tirania en nom de la llibertat. La proposta de Camus no és la revolució, sinó la rebel·lió constant de l'individu crític, humanista i emancipador, exercint el seu poder mitjançant associacions lliures. El text forma part d'un projecte que tornarà a posar a les llibreries altres obres del Nobel de Literatura francés: La caiguda, El primer home i Escrits llibertaris. Revers presenta aquí dotze idees clau de L’home revoltat.

"Callar és deixar creure que no es jutja ni es desitja res.
I, en certs casos, en efecte és no desitjar res. La desesperació, com l’absurd, ho jutja i ho desitja tot, en general, i res, en particular. El silenci la tradueix bé. Però a partir del moment en què parla, encara que sigui per dir no, desitja i jutja".

"El revoltat, en el sentit etimològic, és el que fa mitja volta. Avançava sota el fuet de l’amo. Ara planta cara. Oposa el que és preferible al que no ho és. Tot valor no implica la revolta, però tot gest de revolta invoca tàcitament un valor".

"La consciència neix amb la revolta.
Però es veu que és consciència, al mateix temps, d’un "tot" encara bastant obscur, i d’un "res" que anuncia la possibilitat de sacrifici de l’home a aquest tot. El revoltat vol ser-ho tot, identificar-se totalment amb aquest bé del qual de sobte ha pres consciència i que vol que sigui reconegut i saludat en la seva persona; o res, és a dir, trobar-se definitivament desposseït per la força que el domina. Si de cas, accepta l’última despossessió, que és la mort, si ha de ser privat de la consagració exclusiva que anomenarà, per exemple, la seva llibertat. Abans morir dret que viure de genolls".

L'HOME REVOLTAT Albert Camus Raig Verd

Portada: Agustín Comotto

"L’absolut no s’aconsegueix, i sobretot no es crea, a través de la història. La política no és la religió, o aleshores és inquisició. ¿Com definiria la societat un absolut? Potser cadascú busca, per a tots, aquest absolut. Però la societat i la política tenen solament la missió de solucionar els problemes de tots perquè cadascú disposi de temps i de llibertat per a efectuar aquesta comuna recerca. La història, per tant, ja no pot ser erigida com a objecte de culte. No es sinó una ocasió, que es tracta de fer fecunda per mitjà d’una revolta vigilant".

"Però, per a això, l’art i la societat, la creació i la revolució, han de retrobar la font de la revolta en la qual refús i consentiment, singularitat i universal, individu i història s’equilibren en la tensió més dura. La revolta no és en ella mateixa un element de civilització. Però és prèvia a tota civilització".

"Què és un home revoltat? Un home que diu no. Però si bé nega, no renuncia: també és un home que diu sí des del seu primer gest.
La revolta va sempre acompanyada del sentiment segons el qual un mateix té, d’alguna manera, i en part, raó. És per això que l’esclau revoltat en diu alhora sí i no. Afirma, al mateix temps que la frontera, tot allò que imagina i vol preservar en aquesta banda de la frontera".

"L’home és l’única criatura que es nega a ser el que és.
La qüestió és saber si aquest refús no pot dur-lo sinó a la destrucció dels altres i d’ell mateix, si tota revolta ha d’acabar en justificació de l’assassinat universal o si, al contrari, sense pretensions d’una impossible innocència, pot descobrir el principi d’una culpabilitat raonable".

"Un cop suprimit el sentit de la vida, encara queda la vida.
Si refusa la immortalitat, què li queda? La vida en allò que té d’elemental".

"El moviment més pur de la revolta es corona aleshores amb el crit esquinçador de Karamàzov: si no se salven tots, per a què la salvació d’un de sol!
Així, els condemnats catòlics dels calabossos d’Espanya refusen actualment la comunió perquè els sacerdots del règim l’han fet obligatòria a certes presons. Aquests, únics testimonis de la innocència crucificada, també refusen la salvació, si s’ha de pagar amb la injustícia i l’opressió. Aquesta folla generositat és la de la revolta, que dona sense tardar la seva força d’amor i refusa sense demora la injustícia. El seu honor és no calcular res, distribuir-ho tot en la vida present i entre els seus germans vius. Així és com es mostra pròdiga amb els homes futurs. L’autèntica generositat envers l’esdevenidor consisteix a donar-ho tot en el present".

"El gust per la possessió no és sinó una altra forma del desig de durar; és ell qui forja el deliri impotent de l’amor. Cap ésser, ni tan sols el més estimat i que millor ens correspongui, estarà mai en poder nostre. Estimar és, aleshores, esterilitzar l’estimat".

"El món novel·lesc no és sinó la correcció d’aquest món nostre, d’acord amb el desig profund de l’home. Perquè es tracta, evidentment, del mateix món. El sofriment, la mentida i l’amor són els mateixos. Els protagonistes parlen el nostre llenguatge, tenen les nostres debilitats, les nostres forces. El seu univers no és ni més bell ni més edificant que el nostre. Però ells, almenys, van fins al final del seu destí i no hi ha herois més trasbalsadors que els que arriben a l’extrem de la seva passió, Kirílov i Stavroguin, Mme. Graslin, Julien Sorel o el princep de Clèves. És ací que en perdem la mesura, ja que ells completen el que nosaltres no acabem mai".

"La llibertat, precisament, no es pot imaginar sense la facultat de dir clarament què és just i què és injust.
La reivindicació de justícia porta a la injustícia si no es basa, primer que res, en una justificació ètica de la justícia. Sense això, el crim un dia també esdevé deure. Quan el mal i el bé són reintegrats en el temps, confosos amb els esdeveniments, ja no hi ha res bo o dolent, sinó tan sols prematur o caduc. Qui decidirà de l’oportunitat sinó l’oportunista? Més tard jutjareu, diuen els deixebles. Però les víctimes ja no hi seran per a jutjar. Per a la víctima, el present és l’únic valor, la revolta l’única acció".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat