La confiança en els medicaments pot ser cega: des que tens ús de raó, estableixes una relació de causa-efecte en l’ús d’alguns d’ells, perquè conceps el seu consum com a indispensable per recuperar el benestar perdut. Això ens porta a generalitzar la seva percepció, perquè si els recepta un metge, si és la cura a un mal, els donem per descomptats, no entrem en el debat sobre la seva procedència o com de nocius poden arribar a ser. Però darrere cada xarop, cada pastilla, hi ha un negoci, una marca, una decisió presa des d’un despatx. I sobretot, una composició química que no tenim necessàriament perquè saber o entendre.
Al capdavall, el dolor ens empeny a voler un antídot, i sovint la naturalesa d’aquest, per a molta gent, és el de menys. En aquesta comercialització de producte de contingut incert hi juguen molts factors, des de campanyes comercials fins a interessos polítics. I tot això és el que retrata, a diferents nivells però amb idèntica duresa Dopesick, una sèrie estrenada per Disney Plus que dispara contra l’ús d’opiacis a la indústria farmacèutica nord-americana i les seves devastadores conseqüències. Són medicaments que creen dependència, addicció i, fins i tot, la mort. Una xacra que aquesta ficció denuncia amb contundència saltant d’escenaris i èpoques sense perdre mai de vista l’eix de la narració, ni la necessitat de fer evolucionar els seus nombrosos personatges.
La deshumanització de la indústria farmacèutica
Dopesick s’articula a partir d’un relat coral en què els opiacis són el detonant de tots els esdeveniments. Hi tenim la visió de la indústria farmacèutica, un engranatge deshumanitzat en què la veu dissident és ràpidament sufocada per les jerarquies; la del farmacèutic que és a peu de carrer, que es troba silenciat (i amenaçat, també) davant el poder de les grans corporacions; la dels hospitals, en què la sanitat pot arribar a ser un tema d’influències i amiguismes; la dels metges de capçalera, abocats a haver de decidit entre la salut dels seus pacients o la desconfiança que els generen els medicaments; la de les autoritats, que investiguen les irregularitats i constaten la dificultat per torpedinar els pactes de silenci; i, per descomptat, el de les víctimes, persones que l’únic error que cometen és voler deixar de patir.
D’això va aquesta magnífica sèrie, de la mercantilització del dolor, de la indolència dels despatxos i de les deficiències d’un sistema atroç. Si com a crítica és tan demolidora és perquè els seus responsables la saben fer clara i directa, sense subterfugis ni mitges tintes, entrant també a la caverna de l’Amèrica més reaccionària i la seva ambivalència moral. Cada personatge encarna un debat social i la necessitat d’abordar-lo, i que siguin tan polièdrics, tan tangibles (cadascun d’ells, de fet, podia donar peu a una sèrie pròpia) és el que fa que la història resulti tan propera i creïble. Hi fa molt el seu extraordinari repartiment, amb menció especial per a Kaitlyn Dever, Rosario Dawson i aquest monstre de la interpretació que és Michael Keaton. El que fa en aquesta sèrie és d’un altre planeta i es mereix tots els premis.