De tant en tant, a tots ens agrada menjar merda. I no passa pas res, és un fet plenament humà que s’ha de desdramatitzar. Aprendre a perdre’n la por i el fàstic. Com el primer cop que li has de canviar els bolquers a un nadó o a un vell. En això consisteix fer-se un adult responsable. Per una persona amb el gust educat, menjar merda pot ser anar un cop a l’any al McDonald’s, però per algú que s’alimenta sempre d’ultraprocessats ho pot ser haver de fotre’s, per compromís, un plat de capipota. Per un cop a la vida, deixeu-me abraçar el relativisme. Un vegà refermarà la seva posició quan li posin un bistec davant, i un catalanista de la ceba es beurà amb malfiança ètnica el gotet de gaspatxo que es permet al bo de l’estiu.

Feia setmanes que la mirada de la besàvia de l’autor, impresa a la coberta, em perseguia amb una insistència ambigua de Mona Lisa.

En tots aquests casos, la ingesta de femta és un acte d’honestedat, d’humilitat i de confirmació dels biaixos. Perquè el gust s’adquireix per mecanismes inconscients, però es ratifica, a la contra, amb la tria. On vull anar a parar. Bé, cada any, després de Sant Jordi i no sé ben bé com, se m’infiltren a casa llibres espuris. Són llibres-rata, resistents als plaguicides, que aprofiten qualsevol escletxa per envair el meu espai vital. Una editorial que es despista i te l’envia. Una cortesia  d’algun organisme oficial, el producte bord d’un  intercanvi d’amic invisible. Un familiar que el té repetit i se’n desfà amb el pretext de «a tu que t’agrada llegir», com si tinguessis una Covid persistent. La desgràcia sempre ens assetja i,  tradicionalment, tenia forma de patracol de Ruiz Zafón, Cercas o Xavier Bosch. No se sap com, aquests volums de tapa dura i paper bo, superen la foguera de Sant Joan i en sec et trobes a mig agost, amb les neurones foses i el criteri suspès, obrint-ne un.

La novel·la de Sant Jordi

A mi, enguany, tot aquest procés lamentable m’ha passat amb La dona del segle, de Toni Cruanyes, que es va esmunyir a la prestatgeria propulsat per una campanya de publicitària poderosa i la seva condició de llibre mediàtic i dels més venuts per Sant Jordi. Feia setmanes que la mirada de la besàvia de l’autor, impresa a la coberta, em perseguia amb una insistència ambigua de Mona Lisa —com el mateix Cruanyes, gran amant del lloc comú, no s’està de descriure— i al final vaig cedir. És increïble com el llibre respon a totes les expectatives que un lector pot tenir abans de començar-lo. I això és rellevant: en un món cultural ple de sorpreses i punyalades a cada cantonada, trobar un llibre que ofereix exactament el que n’esperes t'instal·la en una posició de seguretat molt confortable. És encomiable i m’alegro molt que aquesta mena de productes llibrescos existeixin, sense ironia.

És el que es diria, en termes de teoria literària, una peça de merda pura. Però merda ben conformada, dura i digerida per uns budells saludables i amb una microbiota estupenda

Vol dir això que La dona del segle no pot catalogar-se en la categoria d’excrecions en què el sentit comú ho classificaria de manera intuïtiva? Esclar que no. És el que es diria, en termes de teoria literària, una peça de merda pura. Però merda ben conformada, dura i digerida per uns budells saludables i amb una microbiota estupenda. En definitiva, un cagalló que es menja de grat i, un cop a l’any, pot arribar a ser inclús una lectura enriquidora, com deia a l’inici, si és fruit d’una opció conscient. La dona del segle és una mena de reportatge memorialístic que reprèn la genealogia de Cruanyes, aquest cop centrant-se en les tres dones més properes del seu llinatge, que no estalvia la nostàlgia impostada —perquè relata i fabula temps no viscuts—, el moralisme i el feminisme a pilota passada, naturalment descontextualitzat. Tot amb l’estil tirant a xaró de l’escola Cuéntame, passat pel filtre tevetresí. No en vull dir per a tietes, perquè les persones tietizades d’aquest país pateixen un greu estigma i cal lluitar contra el seu encasellament.

La literatura familiar o la coprofàgia

No es pot dir que estigui del tot mal escrit. Més enllà d’una tendència vergonyosa a repetir tòpics, obvietats, frases fetes, de diàlegs metaliteraris absurds sobre la construcció moral del llibre, de subratllats innecessaris i d’un munt de paràgrafs acabats amb signes d’admiració, el text és competent i llegidor, si tens la motivació adequada per seguir endavant i la calor extrema t’impedeix aixecar-te de la gandula i fer-te plans alternatius més interessants. També vull remarcar que  alguns dels materials etnogràfics que Cruanyes escriu són valuosos i s’entreveuen al darrere entrevistes riques i una memòria oral digna de ser consignada. És més discutible el que l’autor en fa, de tot això, i com manipula amb tècniques novel·lesques històries reals i viceversa, fent passar per periodisme i història fabulacions psicològiques basades en fotografies d’època. Com a eximent, diria que Cruanyes és conscient d’aquestes trampes. En algun punt, quan per exemple descriu el costum bàrbar d’arrencar pèls del cony a les noies durant els carnavals de Canet, sembla que la cosa s’anima. Però llavors, previsiblement, un espeternec que podria donar joc i transformar-se en un bon material literari decau en alliçonament, escandalització sumària i una condemna naïf que no és la comesa d’un novel·lista sinó la d’un mer presentador de Telenotícies català.

Les històries familiars són com els pets, que només et ve de gust ensumar-los si són propis

Amb tot, el gran problema de La dona del segle és que les històries familiars són com els pets, que només et ve de gust ensumar-los si són propis. Sense una estructura i un estil intel·ligents que les elevin, aquestes recerques narrativitzades de l’arbre genealògic, que són necessàries per mantenir l’equilibri sistèmic de les famílies, no haurien de depassar mai l’àmbit privat. Però sembla que, com que les fa algú més o menys famós, tenen butlla per arribar fins als soferts lectors. Jo, això, trobo que és un abús. Però comptar amb aquests llibres és de país normal, és bo que venguin i han de tenir el seu públic. Copròfag.