Un any de merda. Una ruptura sentimental. La identitat més desendreçada que un disc dur antic, i la necessitat de repòs per una mononucleosi i una infecció de fetge.

Aquest era el còctel amb què Justin Vernon, àlies Bon Iver, va recloure’s a la cabana dels seus pares a Wisconsin. L’objectiu? Guarir-se les ferides, les emocionals i les físiques, caçar i talar arbres. Molt americà, tot plegat.

Al cap de dues setmanes estava fins als nassos de la destral. Per sort, se’n va endur una guitarra. A poc a poc va començar a desentrellar For Emma, Forever Ago, un disc sanador que el va catapultar a la fama mundial l’any 2007 i que demostra que l’aïllament ha estat motor creatiu des que la música és música.

Tancar-se és del tot habitual pels artistes pop, que ho han fet de forma més o menys recurrent, i més o menys extremada: Daniel Johnston componia al soterrani de casa els pares fruit d’una salut mental fràgil. Brian Wilson, Radiohead o els mateixos Manel s’han tancat per acabar discos. En situacions diferents tots ells.

L’exlíder dels Beach Boys va fer d’SMiLE una muntanya russa que el va tenir frec a frec amb els seus dimonis un grapat d’anys. Va començar el 1966, va aparcar el projecte i el va acabar publicant quatre dècades després.

Si bé els músics es tanquen com a forma de concentració, per a defugir els fantasmes o per a abraçar-los, mai fins el 2020 ho havien fet –com la resta de la humanitat– per obligació.

Això ha fet que molts artistes quedessin paralitzats. Però també n’hi ha hagut que han aprofitat per a fer lives a totes les xarxes socials possibles. I, per a benedicció dels oients, d’altres han reconduït projectes que no tindrien la forma actual sense l’esfondrament del món: Clamor, segons ha explicat Maria Arnal, va anar adaptant-se per les circumstàncies al voltant de la pandèmia.

N’hi ha que han decidit treure’s projectes de sobre, com aquell puzle que mai es va completar i descansa –amb la meitat de les peces perdudes– a la taula del menjador: McCartney III, de Paul Mc. Cartney, per exemple, es publicarà al desembre. També existeixen aquells que van predir aquesta nova realitat distòpica, com Neovalladolor (2020) d’Erik Urano. Però encara millor, n’hi ha que han dedicat el temps a publicar, en només uns pocs mesos, obres a flor de pell, respostes en forma de meditació a aquests temps de dolor i velocitat, i també, també n’hi ha que de la broma n’han fet carrera.

La vida és ara, Pau Vallvé

75 dies sol tancat al seu estudi després d’una ruptura de parella. Se’l podrien haver trobat amb la barba fins al melic i recitant poemes del revés. Però Pau Vallvé va fer d’aquest temps un espai d’introspecció i desacomplexament: La vida és ara és el seu disc més atrevit. Res a perdre. Caixes de ritmes i fins i tot boleros. Adéu als tics i benvinguda sigui la refotuda veritat: “Som com troncs baixant pel riu”. Deixem-nos portar.

Actual Life (April 14 - December 17 2020)’, Fred Again

Després de dos anys produint cançons per artistes com Ed Sheeran, el britànic Fred Again.. va trobar-se tancat amb poc més que el seu ordinador i tot de notes de veu al telèfon mòbil. De la nostàlgia d’èpoques passades a la preocupació per la malaltia d’un amic, tot representat en frases curtes que es repeteixen, com petits aforismes, sobre una base d’electrònica, això és Actual Life (April 14 - December 17 2020), un dietari tendre i emocionant. Un exercici de present, però amb molts fils cap al passat.

Convocations, Sufjan Stevens

Sufjan Stevens no té mil i una cares. En té un milió. Però mai n’havia mostrat cap de tan funcional: Convocations (2021) és un disc encara més bèstia –una obra quíntuple– que les cançons d’ambient infinites de Brian Eno. El compositor estatunidenc, que havia festejat amb el pop, el folk o l’experimentació, com per exemple a The Ascension (2020), ha fet de Convocations una obra que no s’escolta, que es practica (ulls tancats i veure passar pensaments). Es medita. Els cinc discos representen els diferents estats del dol; Stevens va perdre el seu pare dos dies després de publicar The Ascension. 

Água, Stay Homas

Sovint, les bromes es fan grosses. ‘Crisis és oport…’ que diuen. Stay Homas és el trio barceloní que va fer del seu avorriment un viral-musical durant el confinament: feien una cançó cada dia, des de la seva terrassa, amb lletres ex profeso i quatre instruments. Uns Amics de les Arts en temps d’Instagram que van acompanyar milers de persones i que han acabat apostant per la professionalització. El projecte s’ha fet fort amb Água (2020), un disc fruit de la unió de Guillem Bolt (Doctor Prats), Klaus Stroink i Rai Benet (Buhos) amb Sr.Chen, un dels productors més sol·licitats de l’escena en català.

Bonus track:

Una de les cançons del disc d’Stay Homas, 'Cacatúa', la comparteixen amb PJ Sin Suela, que ha col·laborat –entre molts altres– amb el seu compatriota Bad Bunny. Precisament, l’artista de reggaeton va ser un dels primers a llançar-se a exposar com se sentia a “En casita” (Las que no iban a salir, 2020). No va ser l’únic: buscar “coronavirus” a Spotify suposa trobar-se amb centenars de temes que van des de la cúmbia –molta cúmbia– al dembow, passant pel trap. Però tampoc va ser el més reeixit:  'Antes que el mundo se acabe', de Residente, que poc abans havia publicat la colpidora 'René', era molt més subtil. També va apostar per la senzillesa el madrileny Leiva amb 'Cuarenta en cuarentena'. A l’extrem oposat, les cançons col·laboratives com 'Los abrazos prohibidos' o 'Resistiré 2020'. Aïllar-se no sempre és sinònim d’excel·lència.