Quan anomenem els dies de la setmana rememorem els antics deus romans. En efecte, dilluns és el dia de la Lluna; dimarts és el dia de Mart; i dimecres és el dia de Mercuri. Quant a dijous, és el dia de Júpiter. I per què aquest dia té el nom de Júpiter deformat? En realitat no està deformat. En llatí, aquest déu s'anomenava iovis, però com que era el déu més important van afegir-hi la paraula pater 'pare', de manera que van acabar dient-ne iovis pater, posteriorment reduït a iupater i d'aquí iupiter. Ara: el nom del dia va continuar dient-se amb iovis i au, per això diem dijous. Finalment, tenim divendres, que és el dia de Venus. La forma vendres té raó de ser perquè el llatí tenia declinació, és a dir, modificava la forma final de les paraules segons el seu rol dins de la frase (subjecte, complement directe, complement indirecte, complement del nom...), i per això deien Venus quan era subjecte i Veneris quan era complement del nom. La forma Veneris va acabar en vendres; de fet, a la Catalunya francesa hi ha la població de Portvendres, és a dir, el port de Venus.
En altres llengües i cultures això també passa. Fixeu-vos que, el dilluns, en anglès s'anomena Monday i en alemany Montag; en tots dos casos estan dient 'dia de la Lluna' (anglès moon 'Lluna' i day 'dia', i alemany Mond 'Lluna' i Tag 'dia'). En tot cas, les altres cultures esmenten els seus propis déus, no pas els llatins. Per això el dijous en anglès és Thursday, és a dir, el dia de Thor, també el déu principal de la mitologia nòrdica (com Júpiter era el déu romà principal). I el divendres és Friday, és a dir, el dia de Freia, la deessa nòrdica de l'amor (com Venus era la deessa romana de l'amor).
La intromissió del judaisme i el cristianisme
Si saltem al cap de setmana es veu la influència d'altres religions. Així, diem dissabte, que en el fons significa 'dia del sàbat', la festivitat jueva. De tota manera, els romans originalment dedicaven aquest dia a un dels seus déus. Basta comparar-ho amb l'anglès, on el dissabte es diu Saturday, és a dir, el dia de Saturn (un altre déu romà). El diumenge era el dia dedicat al Sol (per això en anglès se'n diu Sunday, amb Sun 'sol'), però arran de la irrupció del cristianisme va passar a dir-se, ja en llatí, die dominicu, o sigui, 'dia del Senyor', amb referència al déu dels cristians. D'aquí sorgeix el nostre diumenge o domenge.
Com podeu veure, en català posem el segment di- a l'inici (només domenge el diem sense di-). Es tracta del mot dia soldat al déu pertinent. Aquest ús es troba en altres llengües: quan en anglès posen day al final, o en alemany posen Tag al final, és això mateix. En francès i italià col·loquen aquest segment que significa 'dia' al final (francès lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi; italià lunedì, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì). En canvi, en castellà es diu sense aquest segment (lunes, martes, miércoles, jueves, viernes).