Ho confesso: no en tinc ni idea de futbol. Jo soc de les que celebren un gol perquè tothom el celebra i de les que necessiten que algú li expliqui per què n’han anul·lat un altre. Però el que més em sorprèn no és el joc, sinó la llengua. Els qui hi entenen comencen a parlar amb una naturalitat sorprenent de falsos nous, dobles pivots, carrilers, línies de pressió, blocs baixos, transicions, desmarcatges, vaselines, rematades de xilena i escaires. I jo, que encara continuo preguntant què és exactament un fora de joc, em limito a assentir amb el cap mentre espero que algú faci un gol.
Per deformació professional, però, sempre acabo fent el mateix: buscar les paraules. La primera sorpresa és el títol d’aquest article. Molta gent diu futbolero, però el mot no és normatiu. En català, el més adequat és dir futboler o futbolera. Igual que diem culer, casteller o sardanista, també podem ser futbolers.
I, quan hi rasques una mica, descobreixes que el futbol és un autèntic tresor lingüístic. Per exemple, no sempre cal dir hat-trick. En català podem parlar perfectament d’un triplet de gols. Tampoc no cal dir clean sheet: n’hi ha prou amb dir que un equip ha deixat la porteria a zero. I quan un jugador marca des de gairebé mig camp, no fa un golàs perquè sí: fa una rematada espectacular, un xut llunyà o una canonada, segons el cas.
Fins i tot un món que et sembla completament aliè acaba despertant la curiositat quan t’atures a mirar-ne les paraules
També hi ha paraules que molts hem sentit tota la vida, però que mai no ens hem aturat a pensar què volen dir. Un escaire no és només l’eina de fusteria: en futbol és l’angle superior de la porteria, l’esquadra de tota la vida. Una vaselina no té res a veure amb el pot que tots tenim al lavabo, sinó amb aquell xut suau que supera el porter per dalt. Una xilena no és una persona de Santiago de Xile, sinó una rematada acrobàtica. I un refús és, simplement, una pilota allunyada de la porteria per evitar el perill.
Després hi ha els conceptes tàctics, que semblen pensats per espantar qualsevol que s’acosti al futbol per primera vegada. El fals nou, que ni és fals ni porta necessàriament el número nou. El doble pivot, que no és cap peça mecànica. El carriler, que no treballa al tren. O el desmarcatge, que no consisteix a treure una etiqueta d’una samarreta.
I encara hi afegim paraules importades, que repetim sense pensar-hi gaire: play-off, derbi, míster, VAR... Algunes ja formen part del nostre dia a dia, però d’altres conviuen perfectament amb alternatives catalanes. Podem parlar d’una eliminatòria, d’un entrenador, d’un videoarbitratge o, simplement, de l’àrbitre de vídeo. Aquesta és la gràcia de la llengua. Fins i tot un món que et sembla completament aliè acaba despertant la curiositat quan t’atures a mirar-ne les paraules. Perquè darrere de cada terme hi ha una història, una metàfora o una manera concreta d’entendre el joc. Continuaré sense distingir un bon doble pivot d’una mala sortida de pilota. Segurament encara preguntaré què ha passat quan l’àrbitre xiuli un fora de joc. Però, almenys, ara ja sé que el futbol també es pot aprendre a través de la llengua. I, si més no, la pròxima vegada que algú em pregunti si soc futbolera, tindré una resposta preparada. —No, no soc futbolera... però m’estic entrenant. Mentrestant, deixeu-me començar pel més fàcil: aprendre les paraules abans d’aprendre de futbol.